L’oncle
ha entrat a casa furiós i ha dit: és una vergonya!
La
mare no sabia com fer-s’ho, amunt i avall: no crides que la
despertaràs, ha passat molt mala nit.
Tant me fa
que es desperte! Tot el poble va ple d’enraonies. Me n’he eixit
del bar per no haver de suportar les mirades burletes.
Va, home,
no te’n passes, no és per a tant. Ja saps com és la gent, parlen
fins que troben una altra xafarderia per entretenir-se.
L’oncle
ni l’ha escoltada. No li ho podré perdonar. Quan pense en el
pare, se’m regira la panxa. Com el va poder enganyar així?
La
mare ha mirat al terra. Centella li ha botat als peus. Aleshores és
quan s’ha adonat que jo no hi era.
L’àvia
està molt malalta, pobreta. Passa tot el dia al llit sense parar de
tossir. La mare li frega el pit amb aquell ungüent que fa tanta
olor, i li fa beure tasses d’herbes i xarops. Però no li fan
efecte perquè, al punt, ja la tens vinclant-se i tossint una altra
vegada, fins que fa un soroll com una cafetera i escup mocs a la
tovalloleta. La mare no vol que ho veja, quan es posa així. Em fa
eixir de l’habitació i m’encarrega feines, com ara traure a
passejar a Centella, que ha de fer les seues necessitats.
A
mi em fa ràbia que m’ho demane, i no és per Centella, és perquè
em tracta com si fora un monyicot que no poguera tenir cura de
l’àvia. De manera que, quan aquest matí m‘ho ha demanat, he
pensat: que s’encarregue l’oncle de passejar la gossa, i m’he
amagat al rebost sota l’escala. Estaré tot el matí ací dins i no
em trobarà. Ja es preocuparà, ja... He passat una estona ben llarga
escoltant com l’àvia tossia i tossia, que em feia por que se li
esgarraren els pulmons, i jo contenia la respiració i m’acalorava
i em corria la suor pel front i em feia picoretes.
El
cert és que la idea de ser-hi allà, tancat, en un principi m’ha
semblat molt bona, però prompte m’he adonat que seria un complet
avorriment. Tanta estona mirant pel forat de la porteta la mare que
eixia i entrava de l’habitació amb poals i tovalloles no té gens
de gràcia. Encara menys amb Centella udolant de desfici. Estava a
punt d’eixir-me’n quan ha arribat l’oncle i s’ha posat a
cridar.
I
com va tindre la poca vergonya de presentar-s’hi? Què pretenia?
La
mare ha agafat Centella i se l’ha recolzada contra el pit,
subjectant-la amb el braç esquerre mentre li acaronava el caparró
amb la mà dreta. Vore-la, supose. Ja saps que no li queda molt...
No
el tornes a deixar entrar, em sents?
La
mare ha contret la boca.
M’has
sentit?
Sí,
t’he sentit; i li ha posat Centella al damunt. Tin, algú l’ha de
traure a passejar. No sé per on para Joan. Pots encarregar-te’n?
L’oncle ha agafat la corda que li allargava la mare i ha fet mitja
volta.
La
foscor del rebost i la calor s’han fet odioses, i m’he notat les
cames fluixes fluixes, i m’he tornat moll com els ninots de
plastilina que fem a l’escola fins que el cul m’ha tocat terra i,
amb el cap recolzat contra la porteta, he admès que no ho podia
suportar. I m’he posat a plorar. Aquesta calor ens matarà a tots,
això diu la mare. Jo pensava que exagerava, però es veu que a
l’àvia sí que la matarà de veres. Diuen que no li queda molt.
Quant serà molt? Unes setmanes? Uns dies? Potser aquesta vesprada?
De
sobte, he sentit unes ganes boges d’abraçar-la i he entreobert la
porteta. La mare feinejava per dins de casa. El camí de l’habitació
era lliure. He fet unes passes. Oh, no, no! Enrere, de pressa. Algú
ha trucat el timbre.
La
mare ha acudit a la porta en un tres i no res. Del rebost estant
m’arriben les paraules que adreça al visitant. Li diu que no, que
no pot ser. No vinga més. No el pot rebre, la seua salut és molt
delicada i no es troba en condicions d’atendre visites. He
reconegut la veu del forner que insistia. Per favor. Només deia
això. Per favor. Suplicava. I la mare tancada en banda, com em fa a
mi quan li demane de jugar a boletes al saló. No la veig, però
m’imagine la cara, amb la barbeta molt alta i els ulls aclucats
rodant el cap. Dona-li-les, almenys i dis-li que tornaré. El colp de
la porta en tancar-se i la mare que creua el saló amb un ram de
margarides.
Som
molt amics, el forner i jo. Sempre em regala ensaimades, croissants
de xocolate, i, quan l’àvia no ho veu, em fica llepolies a les
butxaques. Em grata el cap i em diu que he de créixer més que el pi
de Forca. Amb l’àvia parla poc i sempre amb la veu molt
enrogallada. Li dona el pa a triar. Si a l’àvia no li agrada massa
el que té al taulell, la convida a entrar a l’obrador per escollir
el que vulga. L’àvia li té respecte. Ho sé perquè és una dona
molt xerraire i amb ell sembla que no trobe paraules. Em fa passar a
mi sempre al davant i em te agafat del muscle fregant-li les cames.
Si jo m’esquitlle i m’aprope a mirar les posts, em llança una
mirada de reprovació i es queda immòbil. Mira, àvia, semblen cucs
grossos! M’encanta vore els panets tots arregladets abans d’entrar
al forn, amb aquella olor que té un punt agre. L’àvia està allà
palplantada, com una nena perduda, que ni respira, fins que torne
corrent a la seua vora i em fa un somriure. Vicent li assenyala els
pans cuits de la post, un a un, i ella amb el cap li diu quin li
agrada més.
Quan
li allarga el pa, tots dos tremolen com nens espantats.
L’àvia
i jo hi anàvem cada vesprada a comprar el pa, després que em
recollia del col·legi. La mare es queixava molt, que volia que el pa
es comprara pel matí, i l’àvia feia que no, que així m’acompanya
el xic. A mi em semblava molt bé perquè les gominoles del forn són
les millors del poble i Vicent em regala totes les que vull.
Em
sembla que la mare ha sigut poc simpàtica amb ell i tinc por que a
partir d’ara ja no em farà regals. La veritat és que des que
l’àvia està malalta he d’estalviar si vull tindre llepolies per
al cap de setmana. La mare quan vol no és gens agradosa, sobretot si
està enfadada, aleshores es millor no entravessar-se en el seu camí
perquè no se sap per on sortirà.
Joan,
Joaaan! Es pot saber on t’has ficat? Em quede molt quiet darrere la
porteta. Em sembla que després de l’encontre amb el forner està
de pitjor humor que abans.
La
mare ha abocat les margarides en un gerro i les ha portades a l’àvia.
Totes dues xiuxiuejaven i no he aconseguit captar ni paraula, fins
que la mare ha alçat la veu i l’ha renyida. El forner no, ni
pensar-ho! No pot ser! Ho ha dit dues vegades, prou fort perquè fins
i tot a mi em molestara. Se m’ha pujat la mosca al nas i ja no he
pogut resistir més. He corregut a buscar-les. Vicent és molt amic
nostre! Ho he amollat sense pensar, al peu del llit, per fer-li
costat a l’àvia. La mare m’ha mirat amb uns ulls com a plats i
s’ha ajupit fins a la meua altura. On t’havies ficat, eh?
M’he
escapolit fins al capçal del llit i he besat l’àvia. Tenia la
galta molt calenta i els ulls llagrimosets. Amb tot, somreia. Li he
pres la mà, amb aquella pell de paper de fumar i els ossets a dins
com bastonets de joguina. La mare però, no pensava deixar-ho passar.
I tu què saps de tot açò del forner? m’ha preguntat molt
seriosa. Jo també sé cloure els ulls i alçar la barbeta: Ai, mare,
ets ben gran però no saps tindre cura de l’àvia!, li he retret.
Crec
que m’he lliurat d’una bona gràcies a Centella, que ha irromput
lladrant a l’habitació i se m’ha llançat al damunt. L’he
agafada al braç i ens n’hem anat corrent cap al carrer. Ni tan
sols m’he aturat davant l’oncle Remigi, que s’ha quedat
palplantat al llindar esperant que el besara. La que ha acabat pagant
els plats trencats ha estat la tia Anna, que venia a interessar-se
per l’àvia i li ha caigut al damunt tot el bonegó. De veres que
no puc entendre el que fan els adults. De vegades són molt dolents.
La
pobra tia es desfeia en llàgrimes assegurant que ella no ha dit ni
piu, que ha de ser cosa de Secundina, que ahir també era a casa a
l’hora que va arribar el forner. Si jo no he obert la boca mai,
perquè ho havia de dir ara? A més, tan mala cosa és que Vicent
s’interesse per Maria, pobre home, la creu que porta al damunt, que
l’ha volguda tota la vida i no se li ha pogut ni acostar perquè
estava casada amb el vostre pare?
I
es veu que l’oncle, quan ha sentit aquestes paraules, se li ha fet
negre i s’ha posat a cridar com un malànima, dient bestieses de la
tia Anna i de l’àvia Maria i, sobretot del forner, si mon pare
alçara el cap se l’emportava per davant, aquest poca vergonya, i
ha fet tan gran escàndol que del carrer se sentia tot. Al cap d’un
instant, l’he vist eixir tot esperitat amb el ram de margarides i
les ha tirades enmig de la vorera i se n’ha anat destralejant
renecs cap al bar, per aclarir-se la gola, com diu ell. Sort que li
he fet la volta al cotxe i no m’ha vist. I com que m’arribaven
els plors, me n’he tornat a entrar i m’he abraçat a les cames de
la mare i de la tia Anna, que també s’abraçaven com dues nenes
que han fet les paus. Que no entens el sacrifici de ta mare? La van
fer casar d’obligat, coses d’abans, deia la tia. I la mare girava
la mirada cap a l’àvia que no parava de tossir.
A
la nit, abans d’anar a dormir, he acudit com sempre a fer-li el
beset a l’àvia i me l’he trobada desperta. Estava asseguda sobre
el llit, recolzada amb coixins, i no es veia tan abaltida. Bonico
meu, obri l’armari i acosta’m la capsa blava, m’ha demanat. No
sabia que l’àvia tinguera tants secrets, però es veu que en té
molts, es veu que els adults tots en tenen. Ha remenat els papers de
la capsa i ha tret una fotografia. En el paper groc i encartonat hi
havia, davant d'un llac, una parella que s'agafava de la mà,
somrients, feliços. Ets tu, àvia? Era molt joveneta, i ell també,
molt jove i ben plantat, no t’ho sembla. L’he mirat bé i m’ha
fet la impressió que tenia alguna cosa de Luke Skywalker, per això
li he dit que sí, que m’ho semblava. Tinc, fica-te-la a la butxaca
i no deixes que ningú te la trobe. Demà de matí dona-la al forner.
Ho faràs per mi? Però no ho ha de saber la mare, ho entens? Ara ja
ets prou gran per a tenir secrets.
L’àvia
sí que és bona. Ella sap que ja soc capaç de fer tot el que em
propose. Pots estar tranquil·la, que així ho faré. Li he
assegurat, i li he fet el petó. Quan eixia de l’habitació, ha
aparegut Centella, amb la boca plena de margarides que deu haver
aconseguit del carrer. Remenava la cua tota contenta.
Darrere
de la foto hi havia unes paraules escrites a llapis amb una
cal·ligrafia que costava una mica de llegir i que deia: "Sempre
en el cor, sempre teua".