Benvolgut Pau,
Espere que em pugues permetre aquest atreviment sobtat que m’ha vingut hui,
dia de la Mare de Déu d’Agost, en aquestes hores especialment caloroses que la
gent acostuma a descansar. Després de declinar la visita a la Fira de Xàtiva,
com acostumava de fer altres anys, desficiosa per casa i incapaç d’aquietar la
ment, massa excitada a causa de la presentació del meu llibre I tu,
sols tu ahir a Ròtova, he sentit el desig d’escriure’t.
Algunes paraules em vagaregen pel pensament de fa temps, ocells que revolen
lleugers i se’n van per tornar a vindre en qualsevol moment. Però fins ara no m’havia
atrevit a recollir-les i donar-les forma per enviar-te-les.
No sé si has tingut ocasió de llegir el meu llibre, ni quina impressió t’ha
causat el conte que he escrit a partir de la teua cançó Diuen que totes les coses.
Si no ho has fet encara, potser aquesta carta et desperte l’interés i et decidisques
a començar. Però si ja has llegit Manual de supervivència, podrà
ajudar-te a entendre perquè una desconeguda com jo va sentir la necessitat de
posar cara i ulls a la teua cançó creant uns personatges i donant-los vida. Una
desconeguda que es va apropiar d’una creació teua per a fer-la seua. Una
desconeguda agosarada. Segur que tu mateix et podries plantejar, en un moment
donat, si aquesta desconeguda tenia dret a fer-ho.
Per excusar-me, només et puc dir que aquest acte inusual d’apropiació està
fet des de l’amor a la música, des de la reverència al teu treball i al de tot
el grup de músics i cantants que conformen aquest petit món literari que he
bastit. L’amor és el principi de totes les coses que valen la pena. I tu,
sols tu és amor a cada pàgina.
Amor a les lletres.
A les cançons.
A la divina excitació que m’inunda el cos i el fa bategar al ritme de les vibracions que em freguen la pell mentre tu cantes o ells canten i fan sonar els instruments i el plaer s’escampa com una taca tèbia i dolça, vi sobre tela, sang sobre gel, i les bombolles plaents em pugen al cap i m’agermanen amb vosaltres sota el seu influx màgic.
Reconec que, donat el meu caràcter, sempre he tingut el silenci per aliat,
però la música va irrompre fa alguns anys en la meua vida amb la força d’una
riuada de tardor i ho va amarar tot completament. La meua escriptura no va
poder romandre al marge. I, feliçment, va nàixer aquest llibre que ha estat per
a mi una glopada de goig, consol i far de llum en un temps confús.
Potser et preguntes perquè, entre tantes, va ser Diuen que totes les coses
la cançó teua que em va inspirar. És cert que en tens moltes altres, més
recents, i més plenes d’espurnes, d’alegria, de bons auguris. Et confesse que,
entre tot el que t’he escoltat cantar, la meua preferida és la Sonata
d’Isabel. L’escolte molts matins, molts. La primera cançó del dia. I
sempre la trobe tan neta, tan pura i tan bonica que la considere una joieta. Em
sembla perfecta. Crec que Estellés i Isabel plorarien de sentir-te.
Tanmateix, va ser Diuen que totes les coses la que em
va inspirar. Perquè és una cançó molt honesta que parla amb saviesa. Retrata
una certesa que tots hem d’integrar en la nostra vida en un moment o un altre. És
una cançó de superació, de tirar endavant acceptant els errors i botant els
entrebancs, una cançó plena de coratge. Qui no ha necessitat aquest coratge en
un moment donat per reconstruir una vida que se’ns havia esclafit entre les
mans? I acaba amb una gran veritat: creure en nosaltres mateixos és l’única
manera de sobreviure i arribar allà on volem anar.
La sinceritat de la cançó, la seua intocable certesa, em va fer pensar en
un personatge a la vora de l’abisme, atret pel vertigen que emana, tractant de resistint-se
a la caiguda. Manual de supervivència és la història d’una xica abandonada
sense explicacions. La impossibilitat d’entendre la té atrapada, perduda en una
boira que no sap desfer, devastada emocionalment. Malalta.
Un personatge que ha d’aprendre a sobreviure però no se’n surt. Li cal el
coratge de la teua cançó i trobar les eines per a reconstruir-se. Necessita
creure en ella mateixa.
Seria bonic per a mi que pogueres considerar el conte com un intent d’interpretar el teu treball des d’una mirada que pot ser distinta, però fidel al teu missatge. Si no és així, t’agrairia que m’ho feres saber i podríem comparar punts de vista. Segur que serà molt enriquidor, almenys per a mi. M’agradaria pensar que també per a tu podria ser interessant.
Crec
que és fantàstic que les arts s’influisquen les unes a les altres. Tu cantes
poetes, jo t’escric a tu... em sembla un joc de comunicació creativa preciós.
Entre tots fem país, fem dignitat, fem ànima, fem terra, fem bellesa. Ens
ajudem a viure, en definitiva.
M’acomiade.
Escriure’t és un plaer del qual no he d’abusar. Continuaré escoltant-te. La
teua veu és meua, és nostra, ens l’has regalada. El País València és més país i
més valencià amb la gent que, com tu, regaleu cançons. No em pots vore, però
estic somrient per agrair-t’ho. Ho faig amb el meu millor somriure, t’ho
promet.
Moltes gràcies, Pau.
Una abraçada.
Isabel