I TU, I SOLS TU és, per moltes raons, alguna cosa més que un llibre de contes. El fet que porte el nom de la coneguda cançó d'El Diluvi, un autèntic himne a l'alliberament de les dones, ja ho permet intuir. El pròleg de Flora Sempere també ho anuncia, que no és un simple llibre de contes. En començar a llegir I TU, SOLS TU heu d'estar disposats a experimentar alguna cosa més que el gaudi intelectual que proporciona una simple lectura. Heu d'estar oberts a sentir l'intens batec de la vida.
Els contes d'I TU, I SOLS TU són fragments de vida expressats a través de l'escriptura i de la música en una combinació indestriable.
Una cançó sempre és molt més que una cançó. Les cançons d'I TU, SOLS TU són experiències úniques de música i paraules que han superat el marc habitual de transmissió entre músics i públic oient i s'han metamorfossejat en contes, a través dels quals ressona la vida d'uns personatges que són cadascú de nosaltres. El fragment del nostre cor que la música fa vibrar, ara batega dins dels textos i ens fa sentir emocions pròpies i adquirides.
I TU, I SOLS TU és un llibre per a sentir, intensament, l'emoció de les cançons en un contenidor nou que ens transportarà a mons diferents del nostre. Viurem la fam, el fred, el fàstic, l'angoixa, la marginació, l'abandó, l'obsessió, la confusió, la renúncia, però també el desig, l'amor, la il·lusió, l'esperança, la llibertat, la voluntat de superació. Tot això que tu, i sols tu, pots experimentar en plenitud.
Com canta Novembre Elèctric: Tinc fam de tu perquè els teus llavis ja no es borren. Tinc fam de tu per tot el que no ha passat. El llibre naix de la plena consciència entre TU i JO com dues realitats que es desitgen i no es tenen, i es busquen i no es troben però no es donen per vençudes. Aquesta és la nostra vida de buscadors errants que, a través de música i lletra cerquem una connexió còsmica i carnal que sempre és un demà.
Obrint Pas ja s'interrogava: quina vida pot esperar-me sense tu? Com aprendre a renunciar al desig quan és l'únic que ens manté en peu? Només tenim els carrers de València per a fugar-nos d'una vida estúpida, controlada per poders fàctics que ens neguen el dret a ser nosaltres mateixos. Si no estàs amb mi, com podré sobreviure? I tanmateix, n'he hagut d'aprendre.
Per començar, he hagut de deixar enrere el meu passat de dona maltractada que totes les dones compartim. M'he aferrat al desig de llibertat, de ser tres voltes rebel i un bell puny alçat al vent, que canta El Diluvi i he cregut, almenys durant un temps, que podia ser un estel guiant la llibertat. Tot i que els finals, no són el GRAN FINAL que ens regalen les pel·lícules, i en qualitat d'Ofèlia he permès que les aigües em portaren riu avall fins a un mar que és la part més ingrata de la condemna.
Abans però, d'entregar-me, t'he demanat refugi. T'he suplicat que tombes el mur infame que separa la paraula de la seua pronúncia, que margina els qui no tenim nom dels qui el teniu inscrit amb neó al beautiful world de l'altra banda de la mar. Les corbelles venen del sud, com canta Zoo, i s'alçaran un dia mogudes per la fúria contra els privilegis. Obri'm la gàbia, trau-me del pou! Reclame el present i una vida digna.
Mentre tu decideixes si actues o no, jo faig puzles, des de la meua talaia. He conquistat la soledat i ja no em fa nosa. Tinc la companyia dels petits éssers imaginaris que poblen el meu món. No vaig a escarrassar-me, ni a esgarrar-me, ni a doblegar-me pel fet que tu sigues inconsistent com l'aire i no sàpigues què vols o no vols. La meua felicitat no depén de cap home que s'enteste a silenciar-me. Ho he aprés de Pupil·les i les estic ben agraïda per la lliçó.
Cantem!
Cantem les cançons conegudes i inventem-ne de noves. La vida és un cant que dura poc.
Cantem-lo, doncs.