Així
doncs, si fem cas del títol, el nostre company Sico ha escrit el seu
poemari mogut per una agitació interior o un desig difícil
d’apaivagar. Aquest ha sigut l’estímul que l’ha conduït a
endinsar-se en el món complex de la poesia, en el qual encara no
havia fet cap incursió. Aquesta hipòtesi que ens suggereix el títol
es confirma quan llegim el poemari. Per tant, crec que és un títol
encertat.
En
primer lloc i per encetar la seua creació, Sico comença per fer-li
tribut i reconeixement al més gran poeta saforenc de tots els temps,
el nostre admirat Ausiàs Marc, amb una cita que és una reverència
al gran mestre, deixant que siga ell qui introduisca el lector
directament en el desfici, amb una estrofa que el defineix plenament.
Es
pot dir que A.M. era també un gran desficiós. Per tant, és una
molt encertada manera d’iniciar el tema fonamental del llibre que
després anirà descabdellant i concretant.
El
poemari, en un gest molt particular i propi de Sico, està dedicat al
seu gos, Batiste. Tots els que seguim Sico en el facebook,
sabem que Batiste és un dels seus motius d’inspiració en fotos i
anècdotes, i els que heu llegit El
secret de les abelles,
l’haureu trobat reflectit en les seues pàgines. D’entrada, segur
que interpreteu aquesta dedicatòria com una nota d’humor, un gest
irònic de l’autor i, ho és, en efecte. Però, més enllà de la
ironia, crec que hem de saber vore altres aspectes, alguna cosa més
que l’amor als animals i el lloc central que poden ocupar en la
nostra vida. Per què dedicar el poemari a un ésser que no ho pot
entendre, ni gaudir, ni agrair?És, potser, una definició de l’amor
com un sentiment gratuït? Un regal que es fa per pura generositat i
des d’un immensa soledat, sense esperar la complicitat de l’altre?
En tot cas, el gest sí que és visible i interpretable per als
lectors i lectores. A mi, concretament, després de la rialla
inicial, la dedicatòria em deixa un regust inquietant, un desfici,
en definitiva. Hi veig una certa càrrega no explícita de crítica
als éssers humans. Potser no era la intenció de l’autor, però al
darrere de l’humor que caracteritza Sico la producció de Sico
sempre hi ha una important dosi corrosiva.
El
poemari consta de 38 poemes encapçalats per un pròleg molt
aclaridor de Josep Lluís Roig, que ens obri les portes del llibre i
on ens diu que Sico escriu des de dins. Nosaltres som espectadors del
cor, però també del cervell. I de les vísceres. «Heus ací el meu
interior».
Després
de llegir Desficis,
jo compartisc aquesta impressió de Josep Lluís, la impressió que
Sico amb aquest poemari ha volgut mostrar-se així com és i la seua
obra ha adquirit en aquest sentit una qualitat quasi de radiografia
de l’ànima. Si la impressió és certa o no, sols ho sap l’autor
i sols ell ho aclarirà si així ho desitja. Aquesta sensació
d’autenticitat, pot ben bé ser una estratègia literària i a més
perfectament lícita, per suposat. En tot cas, als lectors i lectores
els poemes ens arriben amb aquest aspecte de veritat revelada, de
regal sincer, de transparència. És un Sico de portes obertes que
ens convida a passar dins de casa i comparteix amb nosaltres el que
té: els seus sentiments a propòsit de l’amor i el desamor, la
por, la bogeria, la plenitud, el dolor o la mort. Els sentiments com
a impulsos i també com a motors de reflexió. Perquè a partir
d’aquest sentir, Sico pren partit i reacciona amb accions i
pensaments que orquesten allò que en diem la vida.
Amb
aquest posicionament, podeu imaginar-vos que els temes que tracta són
els grans temes universals que han preocupat a la humanitat i ha
tractat sempre la literatura. Allò que tots i cadascun de nosaltres
gaudim i patim, i que ens permet identificar-nos amb allò que diuen
els versos i adoptar-los com part de la nostra experiència.
Emmirallar-nos. Val a dir que Sico ha estat tradicional en aquest
aspecte, no ha assumit riscos ni ha fet provatures, potser perquè ha
begut dels autors clàssics, als quals coneix perfectament.
Al
pròleg, Josep Lluís diu que: «Sico se situa bàsicament en dos
eixos: el de reivindicació, que és de classe i de país, i l’amor,
que de vegades també és de país. Perquè l’eix principal, allò
que mou el cel i les estrelles, és el de l’amor. Un amor sempre
absolut, però mai lineal».
En
efecte, Sico es manifesta com un amant apassionat, ple de desig i
bones intencions que, en moltes ocasions, ha d’acceptar la
indiferència i el rebuig. Un amant que es desespera i renega davant
la negativa de l’estimada, tot i que no té alternativa més que
patir. Un amant que viu amb la carn ensangonada la profunditat del
dolor i l’amargura. Un amant amb moments de nostàlgia, quan el
records s’apoderen d’ell.
De
vegades exalta l’amada, motiu de la seua felicitat única i plena.
D’altres vegades s’arrossega, com ens hem arrossegat tots en
alguna ocasió incapaços de suportar la intensitat d’una emoció
que ens destrossa per dins.
La
foscor de l’ànima, la bogeria de viure, el goig i el dolor
anorreador, l’atracció de l’abisme, el fingiment en les
relacions, la veritat de l’ésser despullat, la feblesa dels homes,
la violència, la infantesa, els seus temes ens arriben com un dard
al cor de la diana. Impossible romandre indiferents als seus esclats
de joia i als seus planys de decepció. En tot cas, el que viu ho viu
des de la perspectiva d’un home del poble, que se sent pròxim a la
gent que s’esforça treballant per a viure dignament mentre rebutja
les classes opulentes.
Per
una altra banda, és important comentar que, si la poesia de Sico té
una gran facilitat per tocar el cor del lector, es deu no sols als
temes que tracta, sinó, sobretot, a la manera com els tracta. La
seua poesia és molt clara, diàfana. Evita els desgavells sintàctics
i les figures retorçudes i construeix uns versos de cadència
diàfana, construïts amb verbs abundosos i reiteracions juxtaposades
de substantius que creen ritmes creixents i aclaridors. Amb aquest
recurs de les repeticions aconsegueix redimensionar les imatges,
eixamplant-les amb la voluntat que el lector siga conscient de
l’ambició d’allò que vol. Fins i tot practica repeticions
d’estructures amb les quals intensifica la càrrega de significat
del que vol expressar.
Un
altre recurs que empra moltíssim i que, més enllà del desconcert
inicial que pot crear, contribueix a què siguem capaços d’entendre
el seu món és el joc de contraris. Proliferen les imatges oposades
que demostren que no podem donar res per fet, que en la vida tot és
fruït d’una guerra soterrada en què els contraris s’equilibren
i justifiquen la mútua existència.
No
manquen tampoc els símbols que reforcen l’expressió. Símbols que
adopten matisos en ocasions però que són perfectament
comprensibles. El Sol com a motor de vida, la serp com a símbol del
mal, la boira com a símbol de la tristesa.
Per
tot això que us he anat comentant, crec que aquesta introducció de
Sico en el terreny de la poesia tindrà continuïtat a partir d’ara.