Des
que vaig llegir La pell freda, no em trac del cap la imatge del far.
La platja de roques baixes ran de mar, les onades tímides de bromera
en retirada, el cel immens. Sí, el far. Alt, punxegut, desafiant.
Bastió inexpugnable, refugi infal·lible de la solitud. El far. La
llum en la nit més fosca; innecessària, per altra banda, en una
illa al marge dels circuïts de la navegació. Una llum que usurpa
l’absolut a l’obscuritat. Un invent humà desafiant les forces de
la natura que reclamen domini absolut sobre terra i mar.
Del
far m'atrau la seua forma allargada, estreta, esvelta enmig d’un
món horitzontal, és a dir, la seua capacitat d'erigir-se amb
entitat pròpia, i la seua inviolabilitat, la seguretat que
proporcionen els seus murs, la capacitat de protegir la vida que s’hi
amaga.
M’encantaria
tindre un far on experimentar la soledat des d’una sensació de protecció,
poder desafiar la tenebra sense sentir-me amenaçada, saber-me allà en la llum quan tot al meu voltant desapareix sota aquell mantell negre que tantes vegades m'interroga.
- LES BOIES, de Vignoli
- Intentaré de dir la llum de la foscúria
- de la mar encrespada a trenc de nit.
- Escumes
- fosforescents.
- Les barques mal deixades,
- prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
- vestits de nit, se les enduia platja amunt.
- La fressa
- del vent i de les aigües es va fent
- mes poderosa cada cop: tanquen finestres
- i portes. Sols a la taverna
- dels Oratges se senten
- les màquines de joc; encara allí,
- pots beure canya a glops petits.
- Giràndoles d'estrelles
- il.luminen el cel més negre que una gola
- de llop.
- La serp del vent,
- desenroscada, xiula pels carrers.
- Dalt l'illa
- llampeguejada gira el far.
- Els gavians
- s'arreceren dins meu, els crits
- de la nit negra i els udols,
- en mi també.
- Sé prou que la claror
- germina dins la fosca.
- On és que som? Enlloc?
- Fora de tot? Qui ve?
- Si vols dormir tranquil pensa en les boies.