De
la filferrada penjava un estol de cors trencats, com ocells d’ales esgarrades.
El
primer cor era el de la Dama del gosset que Txèkhov plorava. Encara conservava
un certa fluorescència entre les plomes, recialles enceses de grana.
Diuen
que els matins de gener el gel del Neva fa surar les cendres de tots els focs apagats de Sant Petersburg i formen una crosta espessa sobre l’aigua.
El
segon cor era el de Madame Bovary, que Flaubert va elevar entre les deixalles de
la grisor provinciana. Tenia una nafra oberta que es desaiguava.
Diuen
que totes les petites ciutats tenen les mateixes maneres de matrona abandonada,
rínxols al front, carmí als llavis, gent de veu buida com una viola sense
cordes. Tots repeteixen, ningú parla.
El tercer cor era el d'Anna Karenina, forjat al caliu d'una espurna blanca enmig de la fredor cortesana. Plomes i setins d'ocell en branca, vesc a les potetes, engarjolada. Diuen queTolstoi la va empentar a les vies d'escuma humana.
El tercer cor era el d'Anna Karenina, forjat al caliu d'una espurna blanca enmig de la fredor cortesana. Plomes i setins d'ocell en branca, vesc a les potetes, engarjolada. Diuen queTolstoi la va empentar a les vies d'escuma humana.
El quart cor era el teu, estimada. S’exhibia com un cobertor de novençana, tot
foradat de mossos de rata. Qui es va acarnissar amb tanta gana?
No
diuen, soc jo qui ho diu, que la maldat ha de ser venjada. Que un dia
t’alçaràs, sense cor, sense cara, sense nom, sense paraula. T’alçaràs i amb les
teus mans et faràs un cor de fang, una cara de cera, un nom de vent i una
llengua articulada i, erigint-te com una dalla segaràs la filferrada.
Els
cors eixiran volant com daines a l’hora de l’alba.