En
tot cas, per a mi les tronades sempre han sigut un fenomen fascinant i durant
aquelles tronades del Pla de Corrals sentia una inexplicable alegria, a
diferència de les meues cosines. Més encara si pedregava i totes aquelles
boletes blanques, com per art d’encanteri, s’escampaven pel terra fent una estora
mentre ocasionaven prodigioses esgarrapades a les fulles dels arbres i a tota
cosa viva o morta que no tinguera refugi.
Com
que havíem de tancar-nos dins de casa fins que passara el mal oratge, els avis havien d'enginyar-se-les per a tindre'ns entretingudes, a les xiquetes. I
ens contaven rondalles, acudits i històries velles que a ells els contarien de
menuts en situacions semblants.
El
meu besavi, era un home molt graciós, xarraire, bevedor de vi i jugador de
cartes, negociant i cantant d'albades, sempre a punt per a la rialla i la
gresca. I li agradava molt contar acudits sobre el rector de Pinet, que després tota la família repetia.
El
poble de Pinet és veí del Pla de Corrals, un poble molt menut habitat en aquell
temps per gent rural i poc lletrada, com era natural en aquelles contrades
muntanyenques. El senyor rector, una mica més il·lustrat que la feligresia,
però molt poc més, se les havia d’engolir ben grosses en aquell poble i feia el
que podia per reconduir un ramat que amb massa freqüència pecava d’ignorant.
Es
veu que, a Pinet, feien raïm per a guanyar-se la vida i tots els anys, quan s’acostava
la verema, queia una bona pedregada i els deixava més amargs que la salmorra.
El poble no eixia de la misèria. Per això, el senyor rector, compadit per la
pobresa i la mala sort del seu ramat de llauradors, en els sermó del diumenge
els va amonestar per tindre tan poc trellat de conrear raïm i els va proposar
en un castellà trufat d’espardenyades:
“Vesinos
de Pinete, sembrad nabos y sebollas, pues por mucho que pedregue, siempre queda
la casporra.”
I
aquella era tan gran veritat que tot el poble va quedar mut.
Però
així com passa amb aquella gent, acostumats a fer el que han vist fer tota la
vida i amb poques ganes de provatures, reunits després els homes en la
taverna i sospesant que si naps o que si cebes, i si seria convenient o no, al
remat algú va insinuar que, potser, les pedregades eren culpa del rector, perquè això abans, quan n'hi havia un altre, no passava. I
convingueren no convidar-lo més a beure vi, ni en els batejos ni en les bodes ni quan s’acostava a la taverna.
I
tot això que es va trobar el senyor rector de Pinet per ficar el nas on no el cridaven.
Amb contaralles com aquesta, els meus avis espantaven la por de les meues cosines mentre queien trons i llamps esbalaïdors fins que passava la tronada, el sol treia un ull entre els núvols que tapaven el Buixarró i l'avi es tirava un cabasset al coll i se'ns emportava a fer caragols i xonetes per les pinades que voregen el barranc de Corrals.