Veig el baladre tot ploraner, el xop apagat, la Penya de la Mel amb un barret llastimós.
Fa fred d’hivern, diria algú. Però som a juny i mengem cireres i
albercocs.
Un temps boig?
Em demane si realment n'hi ha temps o si la bogeria és una qüestió de
diagnòstic.
Són preguntes absurdes?
Les preguntes se’m multipliquen al cap al mateix ritme que se’m moren les
respostes. No sé si hauria de preocupar-me per aquesta deriva de la meua ment a
descreure’m de tantes coses. El terreny polit i llampant de les respostes em fa
sentir estranya, com si acabara d’arribar a un país on no sóc benvinguda. Més
encara, comença a produir-me repulsió. La saviesa rutilant administrada en
dosis de resposta em pesa com una mirada acusadora. Alce les mans en alt i em sent
culpable, sí, culpable de no poder acceptar el tall obtús d’allò que ha estat
acceptat com a veritat. Acceptat per tots excepte per mi? Faig les maletes i me’n
vaig corrent, fugitiva d’aquella llum enlluernadora del coneixement
inqüestionable.
M’he convertit en una freqüentadora dels laberints, dels pantans en la
boira, dels camins entortolligats de bosc perdut. M’espanten les clarors i
trobe acollida entre penombres. Pobra de mi, auto-exiliada de la comoditat de la
certesa. Auto-condemnada a avançar sense rumb i sense sentit. Vagabunda.
On és la cadira d’or del regne de Tebes?
On la bella filosofia dels antics
savis?
On les paraules amables dels poetes?
Fins i tot les paraules ben disposades en frases cristal·lines em
neguitegen. Manifesten a grans crits la meua invalidesa per a formar part del
cor dels bons. No sé en quin moment vaig canviar de bàndol, l’instant concret
que l’ombra de l’àguila em va passar per damunt i vaig traspassar el portal dels
exclosos. Segurament, vaig romandre en una llarga confusió fins que em vaig
trobar a mi mateixa, bruta i arrapada escarbant la terra amb ungles partides i
els ulls badats.
No sent recança del que ha quedat enrere, com no sent ànsies d’assolir
cap objectiu futur.
Camine, busque arrels, contemple núvols, escric amb fang a la riba del
riu, olore l’aigua.
M’adapte al medi? M’adapte al medi?
Aquesta expressió prové del món que he deixat enrere. Ací no hi ha
adaptació. L’experiència és sempre original, única, despullada i feridora. Una
experiència de ferro en la carn. I sols se suporta d’aquesta manera: sent ferro
i sent carn i abraçant totes dues coses.
Reclosa en la soca podrida d’un garrofer com en el llit d’un marquès, tinc
fulles als dits i a la boca. Hui plou i parle amb els fantasmes. Els penge
cireres a les orelles, mastegue galtes d’albercoc en el seu honor. Amics
fantasmes, sé que no m’abandonareu, vosaltres no.
Sé que la meua soledat és plena del vostre hàlit i que podem ser companys
d’aquest viatge sense destí. Que no importen les passes, ni la distància, ni el
temps, ni l’eufòrica tecnologia del regne que em deixat enrere. Ens submergiren
en les incerteses, trontollarem en les cabòries, ens riurem del banal principi
de viure, i ens donarem el gran gust de naufragar com ens done la gana. És a
dir, fundarem l’aberrant república dels éssers humans alliberats.