EMA (escolta-la)
Una capsa de fusta, petita, amb una estrella incrustada a la
tapa. Una capsa de guardar secrets que algú va oblidar en un armari de les
golfes. Una capsa coberta de pols i teranyines.
La capsa de la vida antiga.
Si obris la tapa grinyolarà. No ho faces. Deixa que perdure
el silenci encara un temps.
Et cal una capsa nova.
No cal que siga de fusta ni que tinga res incrustat. Millor
que siga de material lleuger, per poder-la llançar quan et faça nosa. Ja no cal
que hi guardes somnis pesants i pertorbadors. Simplement un projecte dibuixat
sobre paper, un plànol elemental de vida futura. Ah, i el calidoscopi per
esguardar l’univers amb els ulls de colors canviants, i també el sol que cada
dia ix pel teu llevant.
EMA.
Ell t’ha donat nom i li estàs agraïda. Ara et pots cridar en
la foscor de la nit i saber que no et perdràs tota sola.
En el fons EMA sempre ha estat el teu nom. Només et calia
escoltar-lo en una veu amatent, capaç de reconèixer-te amb una mirada càlida.
Això era, calor, el que et faltava.
Ha estat un hivern quasi etern.
Però des del gel, has conjurat el foc i te n’has sortit.
Finalment.
EMA està preparada per eixir al món exterior.
Sap què s’hi trobarà: la falsedat dels balls rere màscares
suades, la xerrameca dels enzes, la superficialitat, els jocs buits. Però ella
sap fugir de tota banalitat, ho ha fet sempre.
Ara té un propòsit. Ha de dibuixar el seu espai en aquella
illa abandonada on només ella sap arribar. I on només hi porta els seus. I que
ningú més gose ficar un peu!
EMA és la fam i les ganes de menjar.
EMA és la vida i les ganes de viure.
EMA és el so i el silenci.
EMA és l’amor i la fúria.
EMA és la carn i el ferro.
Mira-la bé que no la voràs més.
Mira el seu cor, ell porta el secret del seu destí.
Mira-la i oblida-la.