Mara
obrí el primer calaix de la còmoda i n’extragué un estoig vellutat que contenia
un collaret refulgent.
–Mira,
Carmela, quines perles més precioses m’ha regalat el pare pel meu aniversari.
La criada deixà caure al terra l’espolsador
amb uns ulls que pampalluguejaven.
–Si
vols, te’l pots emprovar. A tu et quedarà millor, em sembla que sóc massa jove
per a dur una joia tan cara.
–Què diu, senyoreta! No m’atreviria mai de la
vida –va respondre amb les galtes roges com les d’una poma madura.
–I tant que ho faràs, tinc tantes
ganes de veure-te’l al coll... –Mara li’l posà al pit i li tancà el passador al
clatell.
Carmela s’acostà a l’espill. La
imatge que hi trobà la complagué tant que els llavis se li entreobriren. Per un
moment, les arrugues incipients, les canes que gosaven aflorar entre els
cabells destenyits i tots els altres senyals que delataven el pas per la
quarantena s’esborraren sota l’efecte meravellós de les perles. Mara no pogué
evitar mitja rialleta. A través del badall de la porta, una ombra les observava
i es fregava les mans.
De sobte, s’escoltà un esternut
carregat de flegma i la porta s’obrí. Carmela s’arrancà el collar i el deixà
sobre el moble. L’espolsador tornà a circular pels quadres de l’habitació.
Feia prop d’un any que Carmela feia
feines a casa del senyor Bertomeu i n’estava prou contenta. El sou era una mica
més alt de l’acostumat. La casa era gran i requeria molta feina, però no hi
havia xiquets que l’embrutaren. Tampoc havia de suportar els renecs d’una ama
escrupolosa, ja que la senyora havia faltat anys enrere i la senyoreta Mara,
satisfets els capricis, no resultava més exigent que la majoria. L’únic que la
feia patir era el tracte amb el senyor Bertomeu, que ara li donava ordres
malhumorat, com si estiguera segur que les compliria amb displicència, ara
s’arrogava familiaritats que ella estava lluny d’haver-li concedit. Aquella mà
que relliscava fins als seus malucs com per casualitat, aquell frec a les
natges en creuar-se al corredor. “Paciència, Carmela, paciència. Has d’aguantar
el que calga, que no pots permetre’t perdre el treball”, es repetia sufocada.
El problema era que els incidents cada vegada es produïen més a sovint, i Carmela
ja no se sentia tranquil·la ni a la cuina, perquè el senyor, d’un temps ençà,
havia agafat el costum de baixar-hi a beure’s el cafè.
–M’agrada
observar els meus ocells des d’ací, em passaria hores i hores –li deia entre
glop i glop, mentre fitava a través de la finestra la gran gàbia que ocupava el
fons del pati. Els canaris i les caderneres cantaven i es gronxaven i es
barallaven, i tot plegat semblava extasiar en Bertomeu.
–És
clar, senyor, són tan bonics –concedia Carmela
mentre fregava els plats, tot i que n’estava fins al capdamunt d’una piuladissa
que no s’aturava en tot el dia.
–Jo
diria que són les criatures més extraordinàries del món; tot i viure
empresonades no deixen de cantar a la vida.
En
Bertomeu engolia el darrer glop i li allargava la tassa. En més d’una ocasió, a
penes Carmela la tocava amb els dits, la tassa queia al terra i dibuixava sobre
les lloses una estora de bocins de porcellana. En Bertomeu descarregava un colp
sobre la taula, el gest furiós, els narius esbatanats. La bona dona es desfeia
en disculpes i s’ajupia a recollir els fragments. Ho podia fer més de pressa
amb la granera, però sabia que en Bertomeu es delia per veure-la agenollada als
seus peus mentre la esbroncava. Per més cura que hi posava Carmela, a la lleixa
de la porcellana cada vegada faltaven més tasses.
Les
vesprades, la senyoreta Mara acudia a l’escola de música per rebre lliçons de
piano i en Bertomeu acostumava a fer una volta amb parada final al Casino
Royalti per jugar unes partides a les cartes. Era el moment de Carmela. La casa
es quedava buida i ella respirava alleujada. Aprofitava per seure al recambró
de la cuina i pegar puntets als esgarranys de la roba, cosir els botons fluixos
o planxar els enagos de la senyoreta.
Aquella
vesprada, mentre frunzia la cintura d’un davantal nou, Carmela estava inquieta.
No podia traure’s del cap el collar de perles, la seua imatge reflectida a
l’espill, la imatge d’una criada que, per un instant, s’havia convertit en
dama. Anava cosint els punts, un rere
l’altre. Li eixien torts. “Quin llustre més bonic, quina finor”, pensava. El
fil se li enredava, les puntades ara llargues ara curtes. “I si me’l tornara a
emprovar? No, no, què dic. Boja més que boja! Ni somniar-ho”. El fil massa
tibat se li va trencar. Va fer un nus a la banda de sota de la roba que li va
eixir bastant matusser. Va buscar la sedalina blanca i va tallar-ne un bon
tros. “Potser algun dia, mentre torque la pols de la còmoda, podria ordenar els
calaixos i, clar, hauré de traure l’estoig”. Va passar el fil pel forat de
l’agulla i va fer un nus a l’altre cap. “ De tota manera, no passarà res si
mire un instant el collar. Quina finor. Ah, unes tant i altres tan poc...” va
sospirar. Tot d’una, va mirar a banda i banda, va deixar la tela i els fils
damunt la taula i va arrancar a córrer.
En la
penombra de l’habitació de la senyoreta Mara s’entreveia una ombra, més negra i
voluminosa, que no formava part del mobiliari; però per a adonar-se’n calia
serenitat, just el que faltava a Carmela en el moment d’entrar-hi. Els passos
la conduïren just on ella desitjava arribar i la seua excitació era tan intensa
que li vingueren ganes de riure, com una nena que fa una entremaliadura, com
una enamorada que acudeix a una trobada secreta. S’acostà a la còmoda, obrí el
calaix, sentí la frescor de les perles als dits. Agafà amb cura els dos extrems
del passador i, de sobte, escoltà un esternut al darrere. El collar li caigué
de les mans i es trencà. Les perles s’escamparen pel terra. Es tombà aterrada i
descobrí a pocs metres la silueta amenaçadora d’en Bertomeu asseguda a la
butaca.
–Senyor,
no l’havia vist –va dir Carmela agenollant-se al terra i recollint el que
podia–. No sap com ho lamente.
Bertomeu
es posà dempeus i avançà unes passes.
–Què
pretenies, mala dona?
–Res,
res. Em sap tan greu –va dir, mentre les perles se li esmunyien i s’escapaven
rodolant.
–Déu
meu, el disgust que tindrà Mara, ella que confiava tant en tu. No crec que puga
perdonar-te, et voldrà al carrer aquesta mateixa nit. Jo mateix no sé que
pensar-hi.
–Li
assegure que no tenia mala intenció. Només volia vore’l, només... Per favor,
senyor, per favor...
Bertomeu
se li plantà al davant. La llum era tan pobra que Carmela no li va poder veure
l’expressió de la cara, però els ulls li lluïen amb un resplendor victoriós. De
bon principi no va entendre aquella eufòria, s’esperava un rostre contret per
la ràbia. L’explicació va arribar com un malson quan les mans d’en Bertomeu li
recorregueren la cintura i davallaren a les natges.
–Podria
creure’t, saps? És cert que eres desmanyotada, però potser no sigues una
lladregota –i li va prémer les natges tan fort com que li va clavar les ungles.
–Si ho demane, a la joieria podran tornar a muntar la filada i Mara no tindrà
queixa. Tampoc no cal fer un gra massa.
Les
mans li rodaren els malucs i davallaren a l’entrecuix. Carmela tancà els punys
i se’ls portà a la boca per contenir tot el fàstic que li produïen. Bertomeu la
tombà d’una empenta sobre el llit i es descarregà al damunt, panteixant
d’excitació.
En la calma del pati els ocells refilaven embogits
les seues cançons.