L’Esperit del Cabanyal és un llibre
recomanable a partir dels 10 anys. Correspon a l’estadi en el qual els lectors
o lectores alcen el vol, tenen seguretat a l’hora de llegir i es tornen
exigents pel que fa a l’argument i els personatges. També us puc dir que jo sóc
adulta i me l’he llegit molt a gust. Per tant, sense quimeres en eixe sentit.
Com el títol indica, el llibre conta una
historia que transcorre al Cabanyal, el barri mariner de València i
l’emplaçament no és intrascendent, sinó tot al contrari. D’alguna manera és un
protagonista més. De fet, actua dins de la trama representat a través del seu
esperit.
Com sabeu, en les passades dècades el
Cabanyal es va posar tristament d’actualitat als mitjans de comunicació a causa
de d’un projecte urbanístic de l’ajuntament de València que dividia en dos tot
el barri per a prolongar l’Avinguda Blasco Ibáñez fins al mar. Un projecte que
sols podia realitzar-se amb el previ enderrocament de centenars de cases
habitades, moltes d’elles protegides pel seu valor artístic, ja que eren cases
modernistes. Lògicament, la gent que s’estimava el barri es va mobilitzar i van
portar a terme una lluita ciutadana que ha tingut un gran impacte en la
societat valenciana, en el sentit de conscienciar al respecte de certes
polítiques. Teresa és una de les persones que va viure en primera persona tot
aquest procés, cosa que la va marcar a nivell personal, i anys després ha
volgut escriure un llibre que recull i, d’alguna manera supera aquella experiència.
Per tant, aquest llibre pot entendre’s com una de les moltes accions
reivindicatives que han portat a terme els cabanyalers i cabanyaleres per
defensar la dignitat d’un barri amb tot el dret del món a no perdre la seua
identitat.
Ara bé, L’esperit del Cabanyal és molt
més que una acció reivindicativa. És, sobretot, un bon llibre. I és bo per
diverses raons:
Capta l’interés des de la primera pàgina
i no decau en cap moment. Els protagonistes són tres xiquets, Guillem, Nicolai
i Empar, que comencen la història introduint-se en una mansió abandonada i
plena de misteri. Això ens ho conta Guillem, que ha hagut d’anar-se’n a viure a
Madrid amb els seus pares, i, en tornar a l’estiu, rep la notícia de la
destrucció del Cabanyal pels plans urbanístics de l’ajuntament. Lògicament, per
a un xiquet que no entén de política ni d’especulació immobiliària, resulta
incomprensible completament aquesta agressió al seu entorn vital. I la manera
com ell i els seus amics afronten el problema i totes les aventures que se’n
deriven constitueixen el fil argumental del llibre. Un conflicte tan potent com
el de la destrucció del barri ajuda molt a què la història tinga força i enganxe
els lectors.
A mi, personalment, un aspecte que m’ha
agradat és la manera tan real, tan pròxima com Teresa retrata el Cabanyal,
parlant-nos del seu ambient mariner, dels carrers de la Reina, Escalante, del
port, dels edificis més coneguts com el forn de l’Estrela, la torre Miramar, la
casa dels bous que arrossegaven les barques, la casa de la Palmera. Es respira
el barri en el llibre. Però tot contat d’una manera molt amena, molt lleugera,
com si fora un passeig, sempre respectant que les descripcions complementen
l’acció sense retardar-la mai.
Un altre aspecte que m’ha agradat molt
és que la història es mou en dues èpoques històriques diferents: l’actualitat i
els inicis del segle XX. I recrea molt bé les dues èpoques tan diferents. D’una
manera molt senzilla però efectiva, endinsa els lectors en l’ambient de
principis del segle XX.
Una qualitat que Teresa ha encertat és
el fet de convertir personatges tan coneguts i importants com Blasco Ibáñez o
Joaquim Sorolla, Marià Benlliure o Josep Benlliure en persones accessibles, de
manera que els xiquets puguen començar a conèixer-los des d’una mirada pròxima,
quotidiana. I a partir, d’aquesta primera coneixença, tinguen interès per
descobrir qui van ser aquestes dues grans personalitats valencianes, que són
referents nostres universals.
També em sembla molt destacable, la reivindicació
de la dona i del seu talent creador i la seua personalitat a través de la filla
de Blasco Ibáñez, Helena, que vol ser escultora en un temps que a les dones no
les és permés entrar a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts. I de la senyora
Helena Just, defensora dels drets de les dones.
I, per suposat, un llibre és realment bo
si està ben acabat. Teresa Sanchis construeix un final de lluita ciutadana, de
cooperació entre la gent del barri, posant de manifest com la creativitat es
capaç de posar en marxa sinèrgies capaces d’aconseguir qualsevol objectiu.
Una lectura, per tant, molt recomanable
per als nostres xiquets i xiquetes, que aprendran mentre adquireixen estímuls de
cara a reflexionar sobre el món que els envolta. I tot sense deixar de
divertir-se.,