Hi havia la pluja, que queia a cànters i omplia les sèquies
i els rierols de Prada del Conflent.
Hi havia la plaça del poble, amb els bars de tímides
llumetes i l’empedrat mullat i olorós davant
l’església de carreus rojos.
Hi havia les dues fileres de castanyers fins a l’entaulat on
s’esperava l’actuació musical d’aquella nit, amb l’embalum dels bafles i micros
cobert i regalimant.
Hi havia els cartells, discrets però nombrosos, que exhibien
aquell nom de ressonàncies poètiques:
Novembre Elèctric.
I, enmig de tot, hi era jo. Una dona vestida de blanc que corria
com una boja plaça amunt i avall pregant que aquella pluja fera la bondat de
retirar-se perquè tenia una il·lusió immensa de veure actuar aquell grup. No
podia ser la vida tan cruel, de fer arribar els xicots de Novembre Elèctric
fins allí, a kilòmetres i kilòmetres de casa, per a impedir-los actuar.
La pluja, però, no em va escoltar i jo haguera pogut invocar
totes les forces humanes o divines conegudes o de sobtada invenció sense
aconseguir res. Tanmateix la màgia del Canigó és llegendària i no podia
abandonar-me al desconsol. L’organització de la Universitat Catalana d’Estiu
s’apiadà de mi i el concert es traslladà a l’amfiteatre del centre Charles
Renouvier.
Oh, per fi! Què ve a ser una hora de retard quan una cosa
s’ha esperat llargament?
Preciosos instruments sobre l’escenari, la veu dolça i
evocadora de Yeray Calvo i uns músics disposats a enamorar el públic. Un
concert per a tremolar de felicitat. De fet, vaig gaudir com una nena amb una
bossa de caramels, o encara més. Els versos d’Hèctor Serra, que han inspirat el
darrer disc, sonaren d’una manera molt especial acompanyats de la remor de
l’aigua que entrava per la porta oberta.
I com que portem la
biografia en els glòbuls, en petites partícules de crom corroïdes pel temps i
l’erosió, jo aquella nit estava destinada, no sols a experimentar aquell
goig inesperat, sinó també a emportar-me una bona sorpresa. Quan van tocar la
meua cançó preferida, Yeray Calvo va revelar al públic la anècdota literària
que ens uneix, un projecte que compartim fins i tot sense conèixer-nos
personalment, i em va regalar un aplaudiment que em va traure els colors de la
cara. Un detall tan bonic que no l’oblidaré.
Com que la flama del Canigó no s’ha d’apagar mai, aquest
concert quedarà congelat a la meua memòria per sempre. No vull perdre el record
d’aquest moment en el qual vaig comprendre que, quan tot s’acaba en realitat tot torna a començar. Com si res hagués
passat. Sobretot, no vull oblidar l’abraçada càlida de Yeray mentre tremolàvem, aquell 17 d’agost
plujós i tendre.
Una cançó és molt més que una cançó, és un tros d’il·lusió
que és llança a l’univers per alimentar noves il·lusions en una cadena sense
fi. Jo tinc una baula de la cadena i espere confiada perquè sé que sempre marxes quan més et vull però mai per
sempre.