El
sol daura la cornisa dels edificis, els arbres reverdits anuncien la primavera,
la plaça és plena de gent que passeja mentre conversa amb paquets sota el braç.
Sofia guaita per la finestra mentre penja les cortines a la barra i sent el
desig de perdre’s entre la gernació de desconeguts per ser una cara més, un cos
més sense nom.
Quan acabe la feina eixiré al carrer, fa molt de temps
que no faig un passeig de capvespre...
El
vestit d’una senyora aturada al peu del fanal li fa vindre records. Oh, és com
aquell que es posava la mare per a la processó i li parava tan bé, el de la
falda a plecs i la flor a l’escot. Per què no l’hauré conservat? Es punxa amb
un ganxo i torna l’atenció a les cortines. Procura estovar-les una mica per fer
bonic i baixa de l’escaleta. En posar el peu al terra, sense voler, entropessa
amb el recollidor i escampa tota la brutícia que havia agranat feia una estona.
A la mare li agradava conrear oliveres i llorers, sempre
amb les mans brutes de terra, però quan s’arreglava per eixir era la més
elegant, la més delicada, i els homes li anaven al darrere...
Recull
tota la runa amb la granera i es dirigeix a la cuina per abocar-la al poal del
fem. Després es deslliga el davantal i el penja de la perxa. S’encamina al bany
per a pentinar-se una mica abans d’eixir al carrer. Al corredor entropessa amb
la filla que ix del saló i l’aborda fent nanses amb les mans als malucs. No
trobe els pantalons negres. On els has ficat? Sofia li respon que si ha mirat dins
l’armari. La filla esbatana els narius. Et penses que sóc ximpleta? Si foren
dins l’armari no t’ho demanaria. Me’ls vas llavar com et vaig dir? Sofia desvia
la mirada. Doncs, no ho recorde, veges si són a la bugada. La filla bufa i
rebufa. No cal que ho mire, segur que no te n’has recordat. Sempre igual... I
desapareix amb una altra portada.
Sofia
entra al bany. S’humiteja les mans i se les passa pels cabells. Després amb el
raspall se’ls allisa.
Els tinc fatal, però no tinc temps per a més, se’m farà
tard per al passeig.
La
filla entra al bany amb els pantalons fets un nyap. Els he trobat a
l’estenedor; si me’ls planxes de seguida encara me’ls podré posar per al
concert, li diu, i li lleva el raspall de la mà i l’aparta de l’espill. Au,
afanyat que he de passar a recollir Mireia.
El
baf de la planxa entela les ulleres de Sofia i l’obliga a aturar-se de tant en
tant. Tan de bo fóra més com la mare, que
sempre estava contenta. En canvi, jo...
La ratlla dels pantalons no li ha eixit prou
recta, es desvia al final del camal.
Ella sempre somreia, com s’ho feia?
Ja
estan? Que bé... Me’ls pose i me’n vaig.
La
filla es tanca a l’habitació i n’ix al cap d’un minut amb els pantalons
ajustats i un top que li permet lluir el melic. El corredor es converteix en
una trampa asfixiant a causa de l’excés de perfum. Sofia es fa aire amb la mà.
Torna prompte, que demà has d’anar a l’institut. Els ulls de la filla llancen
espurnes. Ni somniar-ho. El concert acabarà tardíssim i he pensat quedar-me a
dormir a casa de Mireia. Si demà em perd el matí tampoc no passarà res de
l’altre món. Sofia encreua els braços. De cap manera, et vull a les onze a
casa. No consentiré que faltes a classe, ja ho portes prou malament com per a...
Malament? No vull estudiar i ja és hora que t’enteres! Sofia esbatana els ulls.
No digues això. Trobar treball és molt difícil i si no tens una bona
formació... La filla fa dos passos cap ella amb posat desafiant. Ah, formació!
I a tu de què t’ha aprofitat, eh? Que si cultura grega, que si l’Atenes de Pèricles
i els versos d’eixe tal Homer. M’ho vols dir, senyora doctora, de què t’ha
servit tot eixe rotllo? Sort que vas pescar el pare, que si no encara
demanaries almoina a la porta del supermercat. Els ulls de Sofia s’entelen una
altra vegada, no li cal el vapor. Veu la filla allunyar-se pel corredor i
escolta l’enèsima portada.
Sofia
es torca les llàgrimes amb el torcamans i s’aboca a la galeria. Amb la llum
última del dia veu que del fanal de la plaça s’ha penjat un mico amb una
disfressa daurada que no para d’exhibir-se amb gestos obscens. Té la gent
entretinguda amb la vella història d’Hèracles, que entre les seues moltes
proeses va aconseguir netejar tota la brutícia dels estables d’Augies
desplaçant el corrent dels rius Alfeu i Peneu. Només un semidéu podia acabar amb
aquella massa corrupta que durant anys s’havia acumulat sobre el terra. La gent
fa rotllana al voltant del mico i escolta la història embadocada, mentrestant
una ombra sinuosa els furta els paquets de sota el braç i les carteres de la
butxaca. Sofia ho veu tot des del balcó i vol cridar per avisar la gent
d’aquell robatori, però és massa lluny. Ni cridant a ple pulmó la sentirien.
Sofia
recolza en front contra el vidre, abatuda.
Mare, tu que sempre reies i cantaves, ens has deixat
orfes; ara el Partenó cau a trossos sobre el mar i alça contra la terra onades
de sal i peixos morts, i els versos antics sagnen a les boques del poble, i les
cariàtides s’esquerden d’un mal que ve de dins, d’un mal que no es pot aturar,
mare, mentre les sirenes, les harpies i els centaures agonitzen a les
cantonades; i jo passege el capvespre de la pedra, de la sal i els peixos morts
i demane de poder salvar, per l’amor dels deus, almenys el nom d’un nom.
(Article publicat al llibre de la Falla Sant Josep-Raval 2016)