Teresa volia conéixer l’amor.
S’endinsà al fons del bosc i cridà ben fort: T’estime! La seua veu corregué amb
l’eco per racons i fondals i, en extingir-se, deixà un gran silenci. Teresa
esperà i esperà una resposta que mai no va arribar.
–Es veu que l’amor és sord
–va pensar.
I se’n pujà dalt de la
muntanya més alta i, de cara al cel, cridà amb gran potència: T’estime! La seua
veu aturà el pas dels núvols i el vol dels ocells, però, després d’esperar una
bona estona, no obtingué cap resposta.
–Es veu que l’amor també es
mut –va dir.
I s’acostà a la voreta del
mar i escrigué sobre l’arena un T’estime immens. L’espera no va
ser més curta que les anteriors, fins que, en caure la nit, Teresa va deduir
que, a més, l’amor era cec. O, pitjor encara, que no era enlloc.
Tan decebuda es quedà, que es
tancà a dins de casa i decidí passar la vida cultivant flors al jardí. En la
seua soledat, no es va assabentar que els arbres creixien més que mai, els
ocells es multiplicaven miraculosament i els peixos naixien amb gran prodigi.
Un dia tocà
a la porta de casa un llenyater.
–Què vols de mi? –va
preguntar Teresa.
–No tindries un got d’aigua
per un home assedegat?
–El meu got està trencat –va
respondre malhumorada, i li va tancar la porta al nas.
L’endemà va
tocar a la porta un caçador.
–Que volies? –va preguntar
Teresa.
–No tindries un mos de pa per
un home famolenc?
–La meua farina està per
cerndre –va respondre amb disgust i li va demanar que se n’anara.
Al dia
següent va arribar un pescador.
–No podries ajudar-me a
reparar la xarxa? –va demanar a Teresa.
–La meua agulla està
despuntada –i li va fer una bona portada.
Van passar molts anys. Els
cabells de Teresa es tornaren blancs i el jardí estava tan ple de flors que ja
no n’hi cabien més.
–Podria vendre’n unes
quantes, així hi faria lloc per a plantar-ne de noves –va pensar. I va tallar
les més vistoses, les va posar en un cabàs i se’n va anar al poble a
vendre-les.
Al mercat,
entre la gentada, Teresa va veure tres ancians que conversaven asseguts al sol.
–Aquella dona solitària era
més bonica que un pensament. Em vaig interessar de seguida, però ella no va
voler saber res de mi –deia el llenyater.
–Sí, diuen que era bruixa i
que va ser ella qui va enamorar la terra, el mar i el cel i va fer que les
criatures es multiplicaren com en cap altre lloc del món –deia el vell caçador.
–Bruixa i tot, jo m’haguera
casat amb ella –va dir el pescador.
–Sabeu? –va afegir el
llenyater-. Crec que després de tot vam ser afortunats. Què ens haguera donat
una dona així, que no sap res de l’amor?
I el caçador va respondre:
–L’alegria d’estimar-la.
–Sí, això ja és molt –va
afirmar el pescador–. El que té de gran l’amor no és el que et dóna, sinó el
que sents quan et dones a qui estimes. L’amor és sempre per a l’altre.
Teresa
escoltà aquella conversa bocabadada i, després d’eixugar-se les llàgrimes,
deixà al terra el cabàs de les flors i se’n tornà cap a casa.
