La novel·la Milonga
de Tardor es convertirà en un paratge especialment atractiu dins del
paisatge literari que conforma l’obra ja àmplia d’Encarna. Un paratge dotat
d’una gràcia particular que déu el seu mèrit, possiblement a parts iguals, al
notable treball lingüístic i a l’interés de la història que ens conta.
Per
introduir-vos en la novel·la començaré, com acostume a fer amb la majoria
dels llibres, pel títol. Milonga de tardor. Un títol potent
que se’ns queda a la primera en la memòria. La milonga és un tipus de cançó característica del folklore d’Argentina i Uruguay, de ritme binari bastant
viu, moltes voltes acompanyada de guitarra, que és considerada una de les
predecessores del tango argentí. És per tant, una cançó per a ser ballada. Jo
que sempre em pregunte el perquè dels títols, crec que Encarna ha elegit la
milonga, a banda de les evocacions musicals que ressonen per tot el llibre,
perquè d’alguna manera el que ens conta l’autora, la història d’Erna que és
la protagonista, d’alguna manera és també és un ball, un ball amb l’amor.
Un ball on la protagonista va avançant,
retrocedint, saltant, giravoltant, fent alguna pirueta, per a acabar amb un
bon tall (a la manera d’un tango) i amb una figura esplèndida que no deixarà
indiferent cap lector. Per altra banda, la tardor pot referència al fet que la
protagonista no és la joveneta que s’inicia a l’amor, sinó més bé la dona
experta que ha de superar males experiències i que, tanmateix, està plenament
oberta a gaudir cada instant de la vida.
|
||
|
|
La novel·la consta de 9 capítols que
tenen preciosos títols poètics, molt suggeridors i que ens preparen per al que
vindrà després. Us en llegiré alguns perquè veieu que són realment bonics:
III. Va somniar que l’amor li
reservava una sageta amb el seu nom.
V. i restar allí, arrupida, fins que
el món no fós món, ni la Terra una utopia.
VIII. Una pell que reclama una altra
pell i dues sentors que es conjuminen.
Són títols tan evocadors que fan
vindre ganes de llegir immediatament el capítol.
He de dir que Encarna és una poeta i
això és nota molt en la seua manera d’escriure, tant els petits detalls de la
prosa com en la mateixa concepció del llibre. El treball minuciós de les
frases, que no sols diuen les coses sinó que les diuen des d’una profunditat
enriquidora, com si el text guanyara dimensions. Fins i tot de vegades ens
ofereix directament poemes intercalats en el text:
Restrènyer la xauxa de tanta disbauxa
Greixant les rovellades xarneres amb un
Nou espant: des de lluny, moratòries
A l’encontre que no sé si vull o enyore.
Aquesta mirada poètica que és
constant al llarg del llibre incita a fer una lectura assaborida, una lectura
que es recree en els detalls de les descripcions, que es demore en els poemes i
que accelere el ritme en els passatges on l’acció guanya terreny. El resultat
és una lectura plena d’emocions, que de vegades ens sorprèn, unes altres
vegades ens toca el cor, i altres ens intriga i ens arrossega pàgina rere
pàgina.
De fet, un recurs que Encarna ha
sabut molt bé dosificar per lligar-nos a la lectura és justament aquest, la
intriga. El llibre comença amb una sucosa carta plena de misteri i d’erotisme
que un desconegut envia a Erna, la protagonista, una professora universitària i
escriptora danesa, que arriba al País Valencià en matricular-se al Campus
Universitari en Català per passar-hi un any d’excedència. En realitat, el
viatge és només una excusa per enfrontar-se als seus problemes personals,
després d’una relació amorosa que ha acabat en suïcidi i que la turmenta, per
buscar l’equilibri que li manca mentre s’enfronta al treball d’escriure una
nova novel·la.
Les cartes eròtiques s’aniran
repetint una rere l’altra, mentre Erna fa mans i mànigues per descobrir qui és
el seu admirador anònim. Mentrestant, els qui llegim, anem creixent en l’enorme
interès de saber què hi ha al darrere de tot plegat, qui és aquest enamorat tan
loquaç que no dóna la cara. Lògicament, no serà fins al final del llibre quan
es descobrirà tot plegat i la nostra curiositat podrà ser satisfeta. Ara bé,
les cartes, són d’una gran intensitat, fins i tot, fogositat.
Així s’arriba al tema central de la
novel·la, que és l’erotisme. L’amor carnal es desborda, s’incendia, llança
flamarades, ens crema, ens arrossega... Jo, de vegades, enmig de la lectura
havia de parar, per prendre aire i assimilar el que estava llegint perquè em
despertava sensacions fortes en el cos.
L’amor apareix de moltes formes al
llibre. Hi ha l’amor inassolible que representa l’autor anònim de les cartes,
l’amor amical entre Erna i Klaus, hi ha l’amor impossible, més bé atracció
eròtica entre Erna i el seu veí que observa a través de la finestra, hi ha amor
frustrat entre Erna i el seu ex, Anders, hi ha l’amor gojós, resplendent entre
Erna i Karen. Hi ha a la novel·la molts amors, amors lliures, amors tràgics,
amors falsos i mentiders, perquè com tots sabeu l’amor pot ser moltes coses i
pot fer-nos molt feliços o molt desgraciats, però, en definitiva, és el gran
sentiment que tots els humans experimentem i que moltes vegades dóna sentit a
les nostres vides. Amb Milonga de Tardor, Encarna ha volgut recrear-se en
aquest tema tan universal i presentar-lo en la seua gran complexitat des de la
seua mirada pròpia, que és la mirada d’una dona compromesa amb la defensa d’una
feminitat sense complexos, poderosa, capaç de superar les trampes de societat
per a manifestar-se en el seu esplendor. En la novel·la això es concretarà amb
una sèrie de personatges, la identitat dels quals no vaig a revelar-vos i que
juguen el paper malèfic, perquè són falsaris i la seua pretensió és, justament,
burlar-se d’Erna. El resultat dels seus enganys tampoc no vaig a descobrir-lo,
però puc dir que en eixe sentit Milonga de Tardor no us decebrà. I que, d’uns
manera o altra, la veritat sempre acaba eixint a la llum.
A banda d’aquest tema central, hi
trobem temes secundaris però també importants com: el suïcidi, la soledat, la
superació, la seducció, l’engany, el cos de la dona, la quotidianitat de la
vida, el somni, l’ofici d’escriure, la violència contra les dones, que afloren
ací i allà en forma de breus reflexions que pengen, entreteixides dels fils
argumentals.
Per exemple, el tema dels mascles que
abusen de les dones el trobem en el personatge d’un homenet seductor que vol
tindre relacions amb Erna i quan ella canvia de pensament ell es posa agressiu.
Per sort Erna sap defensar-se amb taekwondo i es barallen fins que els veïns
truquen a la policia, que s’emporta el quasi-violador.
El somni el trobem diverses vegades,
ens el mostra la mateixa Erna en persona redactat en primera persona, com una
confessió, i pren forma de carta. Hi ha malsons que brollen del passat però
també somnis que són auguris i que es projecten cap al futur.
El cos de la dona està tractat al
llarg de tot el llibre, i especialment amb motiu d’un famós quadre de Gustav
Courbet. L’origen del món, que si el coneixeu, presenta en primer plànol el
sexe d’una dona. El quadre s’exposava a Les Drassanes i Erna acudeix a vore
l’exposició. En la secció de realitat virtual se’l troba i experimenta la sensació
de tindre’l al davant.
Si els temes són diversos i
interessants, el mateix podem dir dels personatges: hi ha l’Erna, el seu amic
Klaus, la seua amiga Marta, el seu veí Lluís, un altre veí que fa streaptease
per a Erna des de l’interior del seu pis, el seu ex i desaparegut Anders, la
seua amant Karen, etc... Tot i la diversitat, cal dir que són personatges que a
penes si els arribem a conèixer perquè el llibre és sobretot Erna i més Erna.
Ella ho ompli tot. Seguim el seu dia a dia, durant la seua estança a València,
penetrem dins la seua ment i coneixem els aspectes més íntims, ens capbussem en
la seua psicologia, les pors, els bloquejos, les tristeses que arrossega del
passat, gaudim i patim cada moment del present a mesura que evoluciona i s’obri
cap a un futur ple d’esperança. La veritat és que el personatge acaba sent part
de les nostres vides perquè està molt ben construït i en acabar la novel·la
sentim un regust amarg d’haver-nos-en de separar.
I, seguint les peripècies de l’Erna,
ens infliltrarem en les interioritats domèstiques que transcorren al seu pis
llogat, i que són el principal escenari dels fets de la novel·la, però també
ens passejarem pels carrers i pels bars de la ciutat de València, el barri del
Carme, el de la Petxina, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la
Música, eixa capital nostra que coneguem tant i amb la qual ens podem sentir
més o menys identificats. Encarna la descriu amb naturalitat i realisme i ens
la presenta pròxima, vital, canviant, escenari d’amors i desamors, d’amistats i
enemistats, un espai urbà borbollejant, plenament mediterrani, calorós,
excessiu, irracional de vegades, just com segurament el pot veure qualsevol
persona del nord d’Europa que faça un viatge a les nostres terres.
Un aspecte que també vull destacar de
Milonga de Tardor és el de la seua estructura canviant i vigorosa, reforçada
amb la inclusió dins del text de cartes, notes, narracions breus de somnis,
fragments de cançons. Encarna juga amb els gèneres i els combina atorgant a la
novel·la un gran dinamisme, ja llegim una carta, ja un poema, ara una nota, ara
un fragment de text, i així aconsegueix agilitzar la lectura. D’alguna manera,
tots aquests canvis em recordaven les figures d’un tango, on els ballarins van
fent volts i revolts, ara cap ací, ara cap allà, i ballant ballant acabem la
peça. Em sembla un encert aquest joc canviant.
I sobretot, el que m’ha agradat molt
ha sigut la saviesa a l’hora d’usar la nostra llengua, de la qual Encarna
demostra ser una gran coneixedora, la prolixitat increïble del vocabulari, el
domini de l’adjectivació, el domini de les expressions i les frases fetes (que
n’he aprés un muntó que no coneixia). Fa un ús magistral de la llengua com a
instrument molt flexible, amb una naturalitat, amb una gràcia. La veritat és
que Milonga de Tardor és un llibre per aprendre llengua de debò.
Per acabar només vull dir-vos que
aquells que obriu les pàgines d’aquesta novel·la es sentireu immediatament
seduïts per la veu d’Encarna, passareu una feliç estona immersos en la història
d’Erna, gaudireu d’una bona lectura, sobretot ara que les vesprades són més
llargues i sembla que conviden a seure’ns vora la finestra i llegir fins a la
nit, i quan acabeu el llibre em donareu la raó que l’experiència ha valgut molt
la pena.