UN SOL ESGLAIAT

El divendres passat vaig acompanyar Sico Fons en la presentació de la seua novel·la Un sol esglaiat. Amb nosaltres també va estar Quin Sanç, que ens va cantar cinc cançons d'aquelles que escalfen l'ambient i fan aplaudir la gent amb ganes. Llàstima que les fotos que he aconseguit no tenen massa qualitat, però almenys il·lustren el text i fan l'acte una mica més present. Ací us deixe el text que vam llegir durant la presentació.

Aquestes festes de Nadal, mentre m’esforçava per vèncer un constipat monumental que em tenia lligada al llit amb estones de febre molt alta, vaig anar llegint Un sol esglaiat i m’ha quedat en el record com l’única cosa agradable d’unes setmanes de dolors, flegmes i sabors amargs de medicines. 

Abans d’endinsar-me en les pàgines d’una novel·la, acostume a fer reflexió sobre el títol. Un sol esglaiat. Per què?

La primera resposta a la pregunta fàcilment imaginable. Efectivament, l’ambientació de la novel·la recau en dies grisos, de núvols, de pluja que persisteix i només es retira esporàdicament per oferir un solet desmaiat. Ara bé, la pluja no arriba mai a la tempesta, no hi cap mena de força en l’oratge, és un oratge feble, desansiat el que acompanya la història que ens conta Sico. 

El títol, per tant, fa referència a aquest teló de fons gris davant del qual es mouen els personatges. Però, el sol esglaiat també té un significat metafòric molt més profund. A veure, pensem, Per què s’esglaia el sol? De què te por? Evidentment, d’un món que espanta. La novel·la ens conta diverses històries enllaçades amb una gran lleugeresa, com qui no vol la cosa, però al fons de tot hi ha un drama: la mort d’un l’innocent, en aquest cas una xiqueta menuda, que acaba sent víctima de les violències domèstiques de la parella protagonista i per extensió de la societat. Es tracta d’un món on les relacions personals són insatisfactòries, inquietants, la major part d’elles acaben frustrades, la gent no arriba mai a comprendre’s encara que s’estime. I al final, les espurnes de la tensió entre les persones acaben afectant a aquell que no s’ho mereix,  siga per l’atzar, o la mala fortuna. De manera que ho acaba pagant una víctima que en realitat no deu res, que no té res a veure amb els enfrontaments, i que, a més, no pot defensar-se.

Aquesta mort innocent, que desencadena la història i a la vegada la tanca, ja que la novel·la té una estructura circular, desencadena un sentiment de culpa en aquell  que l’ha causada i l’arrossega fins a la darrera pàgina. Per suposat, estic parlant del protagonista, un xicot de Tavernes,  de trenta anys i escaig, que es diu Alfred Brines, és propietari d’una tenda d’informàtica que no va bé, i que podria ser un xicot qualsevol dels que coneixem per ací. Una persona del carrer.

Compartint el protagonisme amb Alfred hi ha dues dones: Cora i Lídia i que són, com no podria ser d’altra manera, l’antítesi una de l’altra. Cora és amatent, protectora, angelical, generosa, acollidora i suposa una salvació temporal per a Alfred, mentre que Lídia és una fera indòmita, fúria de la natura, contradictòria, insatisfeta, primària i d’una gelosia malaltissa, que acaba portant el protagonista a la seua perdició. A més, apareixeran molts altres personatges i originaran moltes situacions diverses que aniran encarrilant la novel·la cap al seu final, però no passaran de ser secundaris i limitats.

A partir d’aquest triangle bàsic de personatges que hem esmentat es construeix la història. Els tres protagonistes presenten un perfil psicològic molt ben treballat i acabem, si no identificant-los, si almenys coneixent-los com si foren els nostres amics, i interessant-nos pel seu futur com si es tractara de persones de carn i ossos.

Per exemple, a Lídia ens la presenta com una dona que no estava capacitada per a viure sense parella no sabia, no podia viure sense home. Necessitava, sobretot al llit, notar-hi una presència masculina que li escalfara el cos i la vida. Era tan agradable sentir-se abraçada, estimada, recolzada, besada, acariciada i penetrada per un home. Com podia cap dona viure sense (cita textual, pag 67).

Aquest és un dels mèrits de Sico, el fet d’acostar-nos tant als personatges que se’ns oblida que ho són i els vivim en la pròpia carn, seguint els seus passos i patint les seues calamitats. L’autor ho ha aconseguit amb un punt de focalització ni massa pròxim ni massa distant que ens convida a mirar-los a prop i sentir els seus neguits però, a la vegada, ser capaços de veure’ls en la seua integritat i apreciar els seus defectes, les seues limitacions i ser crítics amb ells. Ens mostra els personatges a través de les seues accions, però també amb descripcions realment bones, que amb quatre pinzellades ens fan un retrat. Per exemple i continuant en Lídia, la descriu així. Lídia Bataller, xica misteriosa i enigmàtica, totalment incomprensible per a la majoria dels mortals. Lídia, noia mig catalana, mig valenciana, mig llatinoamericana, cosmopolita, nacionalista i ciutadana del món. Amant dels gats i tots els felins. Tossuda i rabiüda com una fúria mitològica i tendra i sensual i amorosa com l’amant més perfecta i desitjada per tots els homes. Lídia la irracional, la incognoscible. La més desitjada, la més odiada.

Cal dir que Lídia és el personatge més fascinant d’Un sol esglaiat, pel seu caràcter fort i contradictori, i per la seua biografia plena d’amors fracassats que va enllaçant els uns amb els altres: el seu primer marit Joan Valls, el peruà Jesús Paredes, Ignació l’electricista amb qui es casa per segona vegada i dura un mes, Mario l’argentí, i Alfred Brines.

Tots aquests personatges secundaris tenen un gran paper a la novel·la, perquè són molts i originen situacions diverses que aniran encarrilant la novel·la cap al seu final, tot i que no passen de ser limitats. Les seues descripcions també són molt bones. Vegem:

Mario Ferreiro, d’origen gallec, era un ésser estrany, fins a cert punt turmentat i sorprenent. Un celta austral, que solia dir ell mateix, un gaucho europeu i pseudopatagònic. Un lector voraç de tota mena de llibres científics, i sobretot, d’història que malgrat la seua erudició no havia volgut estudiar mai cap carrera i preferit, tanmateix, especialitzar-se en oficis mecànics. Ell es considerava un home més d’acció que de reflexió.

Però a mi m’han agradat, especialment les descripcions de les dones, on vegem que Sico trau punta a la seua faceta d’escriptor amb detalls de cert preciosisme. Mireia, una amiga de Cora, és descrita així: Posseeix com ella uns cabells negres i lluents, però planxats fins a deixar-los com una lleugera cortina tallats dalt els ulls formant una perfecta línia horitzontal. Una pell facial blanca que sembla, es diria, a mig camí entre la cera i la calç, unes pestanyes llarguíssimes que coronen bellament els ulls color mel i un escot que .. ehemm. Ací Alfred no té més remei que apartar la vista a corre-cuita si no vol que l’acusen de vell luxuriós i obscè.

A banda de la descripció, en aquest fragment és interessant la intervenció del narrador, fent-se present per un moment amb una eixida divertida que trenca un poc el to de la descripció per introduir una nota d’humor. Això passa molt de tant en tant, que ens trobem que la veu neutra del narrador, de sobte, cobra color i es fa visible aportant sobretot, alguna pinzellada irònica, o humorística, que reforça el caràcter contat de la novel·la.

I si els personatges resulten atractius, també ho són i molt els escenaris. La història transcorre en llocs tan coneguts com: Tavernes de Valldigna, València, Barcelona o Tenerife, que potser ens queda ja més lluny. De València hi trobem el barri gòtic, Mercat Central, Llotja dels Mercaders amb visita a la catedral i pujada al Micalet inclosa, però també la València dels estudiants al voltant de Blasco Ibàñez, i la Valencia dels ambients alternatius, àcrates, antisistema, llibertaris etc.

Però València també serà per a ell una ciutat opressiva, un lloc ofegador. Aquesta aparença agresta és trencada pels alts edificis que guaiten amenaçadors a poca distància, pel bram persistent del trànsit de la ciutat i pels murs gruixuts de l’antic llit del riu Túria que donen a l’indret un aspecte de fràgil bombolla isolada i vulnerable.

Trobem, per tant, la València coneguda, pròxima, estimada i detestada a la vegada, però sobretot nostra, la nostra ciutat, la dels valencians, així com l’hem feta entre tots i totes, amb les seues virtuts i defectes. Llegint el llibre, me n’he recordat molt del meu temps d’estudiant, dels llargs passejos pels carrers, pels ambients del barri del Carme, per aquells escenaris que també van ser l’escenari de la meua vida durant un temps molt bo, que és el temps de la joventut. I no vaig poder evitar sentir molta enyorança d’aquells anys i d’aquella ciutat .

Un altre escenari del llibre és Tavernes, tot i que Tavernes més que el poble el que trobem és ambient d’interiors, de cases i pubs de copes com el Blau-Cel, Magic, TNT, el Colpet, Venus, la Taska. I vinculat a Tavernes apareix un tema que és familiar per a tots nosaltres, la gent de la Valldigna, com és el tema de l’Alta Tensió.

 De Gandia, Xeraco o Simat també se’n fa menció breument, com un petit homenatge a la comarca, o almenys així és com jo ho veig, no és un homenatge d’afalacs ni lloances, és un senzill reconeixement: aquesta és la meua comarca, així la conte.

Pel que fa a l’argument, he de dir que és complex perquè es conten moltes històries enllaçades unes amb les altres a través dels personatges principals. El que fa, bàsicament, Sico és construir dues històries que evolucionen entrellaçades. Una va del present cap al futur i l’altra va del passat cap al present, o siga que evolucionen fins a confluir i convertir-se en una única història. El narrador va contant paral·lelament fragments de l’una i de l’altra. I el lector va seguint-los fins que, finalment, encaixa totes les peces.

La novel·la arranca amb la fugida del protagonista. L’antiheroi Alfred Brines fuig de Tavernes en tren cap a València en el moment que el dia naix, deixant al darrere una desgracia: la mort d’una nena innocent. Fuig, no com un assassí, ni com un malfactor, sinó com un home que ha comès una errada irreparable i que no ha tingut integritat per assumir-la. Des del primer moment, veure’m el protagonista a través d’aquesta mirada, la de l’home mancat, limitat, un incapaç, un home que fa pena enlloc de fer-nos ràbia. Com si establirem un pacte inconscient amb el personatge reconeixent que tots som humans i ens equivoquem. I la novel·la es tancarà quan Alfred siga capaç d’afrontar l’errada i acceptar el seu destí. A la fi l’home, aquest ésser erràtic, equivocat, mancat de recursos, no podrà evitar enfrontar-se a la realitat cruel del seu error, i això mateix el redimirà de la culpa que arrossega.

La novel·la té per tant, un tema de fons, un tema profund i que reclama reflexió, és el tema que ens toca l’ànima. Què fem amb els nostres errors? Tots en cometem i de vegades no tenen remei i perjudiquen els altres. Tenen reparació els errors? Com els hem d’afrontar? La fugida no cap en la moral ni en la ètica humanes. Però, a la vegada, és molt humà fugir dels nostres errors. Tots i totes evitem en algun moment afrontar la realitat i acceptar-la en la seua dimensió més dramàtica. A aquesta reflexió i a moltes altres ens convida Sico. Trobem reflexions sobre la mort. Llegiu uns fragments:

L´únic que sé és que un mort és un mort per a sempre, i un viu, un mort en un altre futur pròxim. La resta són elucubracions produïdes per la imaginació humana.

És bo sentir-se bé, sentir-se viu. A fer punyetes els morts, ja tindrem massa temps d’anar a fer-los companyia.

I l’Alfred es va explorar aquell dia del funeral l’interior i hi ,va descobrir no sabia si espaordit o sorprès, que no hi va trobar pràcticament cap emoció. Pot ser un poc de pena i perplexitat, però i el dolor, on era el dolor? S’havia quedat buit? El cos se li havia convertit en una closca inhumana sense emocions? Ah, si eixa el la gran cuirassa protectora de la humanitat. Descansem en pau i tranquils, doncs.

També trobem reflexions sobre l’amor.

Fem l’amor sempre com un combat desesperat a vida o mort.

L’amor segons Mario convertit en un combat a vida o mort on cadascun dels dos contrincants hi havia de donar tot el cos, tota la ment, tota l’ànima per tal de palesar-hi la immortalitat de la vida per damunt de l’univers etc. etc.

Un altre tema que tracta encara que breument però que a mi sempre m’interessa és el de la guerra civil i els seus efectes sobre la societat. La guerra civil espanyola que trencà les vides, destrossà famílies i causà desarrelament.

També trobem reflexions sobre la nostra llengua, la vida, la religió, el futur, l'anarquia, la família, les relacions personals, la música, la joventut. HI ha un ventall ample de temes que Sico va deixant damunt la taula, evitant dogmatismes i, fins i tot, el fet d'imposar una visió pròpia o una opinió personal. Només convida a parlar d'aquests temes per què cadascú els acare com vulga si li interessa, des del respecte a la llibertat de pensament de les persones.

 Potser, per resumir en una frase el sentit de la novel·la, dins dels molts sentits que té i que se li poden interpretar, jo destacaria:  que les persones som lliures, però responsables dels nostres actes. A partir d’ací, cada u que visca com vulga o com puga perquè la vida són quatre dies.

Per a concloure, destacar que la novel·la té una temàtica estimulant, perquè tracta dels temes universals que afecten les persones, i que no deixa al lector indiferent. A més està molt ben contada, amb un llenguatge molt viu, molt pròxim a la nostra parla de la Valldigna, molt assequible, que l’entendreu molt bé i a més aprendreu. Que el ritme és molt ràpid, les històries es succeeixen sense parar i sense donar-te compte ja te l’has acabada. Que la riquesa de personatges, situacions, de vivències, de reflexions, fan que la lectura siga intensa i ràpida. I que al final tindreu la sensació que és una novel·la ben acabada, (no vos dic si el final és feliç o trist), que el final és el que tocava, satisfà plenament totes les expectatives que la novel·la desplega i deixa un regust de sospir. Allò que diem: així és la vida.

Efectivament Un sol esglaiat, es un tros de vida literària, comprimit en dues-centes pàgines que jo us convide a llegir per què és un gust de compartir la mirada de Sico sobre les coses. A estones us divertireu i a estones sofrireu, i al final convindreu amb mi que la lectura ha valgut la pena.