El
saforenc Rafa Gomar té una trajectòria consolidada com a escriptor contista.
Quatre títols ho posen de manifest: Legítima defensa, Viure al ras, Batecs i
Exercicis respiratoris; quatre llibres de contes que li han proporcionat premis
com el Víctor Català, el premi dels Escriptors Valencians o el premi Recull de
narrativa Joaquim Ruyra. La seua qualitat en aquest gènere està, doncs, més que
demostrada. Amb el nou llibre, titulat Bé,
perdona’m, però estan esperant-me, una vegada més es confirma que la seua
predilecció per aquest gènere breu i intens està basada en uns coneixements
sòlids, un talent ja expert i una gran fluïdesa narrativa.
Bé, perdona’m, però
estan esperant-me conté dues parts: Aquest
crepuscle permanent i Pulsions,
que sumen un total de vint contes. És, però, més que un recull de relats ben
trobats, un autèntic llibre de contes concebut a partir d’un plantejament
preestablert i dotat d’una coherència temàtica i uns mecanismes d’enllaç
eficaços. El resultat és una peça acabada, completa, amb cara i ull propis, que
conté vint peces menors ben integrades.
Potser,
el que crida més l’atenció en un primer moment és el títol; un títol una mica
estrany però que resulta, tanmateix, molt revelador del contingut que va
desgranant-se peça a peça. Bé, perdona’m,
però estan esperant-me és un frase que es pot fer servir per tallar una conversació que no interessa prolongar. En
realitat, és el títol del darrer conte i, també, la frase amb que acaba el llibre.
Un tall net que produeix una sensació de pessigolles a la panxa i un sentiment de
frustració (la d’allò que acaba forçadament quan hi havia tantes ganes
de continuar).
Bé, perdona’m, però
estan esperant-me és una desfilada de personatges atacats
per les contradiccions interiors, la misèria moral, l’estultícia, les
limitacions de recursos o psicològiques, els baixos instints, o, simplement, la
incapacitat per fer del món un lloc acollidor i habitable. Ara bé, entre
l’exhibició de tant de patiment humà, floreixen, ací i allà, personatges que
lluiten per superar-se, que estimen, que tracten de somriure enmig de la
desgràcia i que il·luminen les tenebres d’aquest menut univers literari.
“No
te’n vages, besa’m. Vine, amor, besa’m i gita’t amb mi. Perdona’m, ja saps que
t’estime moltíssim, que et necessite. No te’n vages, dorm ací amb mi, al meu
costat, no em deixes sola...” diu Olga a la seua filla Blanca, protagonistes
del primer conte “Tremolors”.
“Mentre
t’escric, voldria rodejar-me d’aqueixa sensació de placidesa i plenitud que
sent quan tanque els ulls i em perd entre les teues arracades. I que fos de nit
per notar més viva la calor dels cossos. Oh, amor! no pots imaginar-te com et
necessite, com necessite tornar a veure’t.” Al conte Cada dia, cada nit.
La
diversitat de personatges, de peripècies vitals i d’escenaris d’arreu del món
(sense faltar els nostres pobles valencians i la mateixa ciutat de València),
estimulen la lectura, l’enriqueixen i l’amenitzen. La varietat de situacions
que es reflecteixen, de gran intensitat emocional, embolcallen el lector/a,
l’atrapen i l’arrosseguen cap als sentiments més oposats: de la llàstima al
fàstic, del ressentiment a l’empatia. Resulta impossible mantenir la
indiferència enmig de tanta convulsió. A més, la manera de narrar, àgil, amb un
llenguatge planer i uns registres moltes vegades pròxims a l’oralitat, amb un
punt de vista molt acostat als personatges, facilita la identificació del
lector/a (especialment el valencià) amb allò que se li està contant i amb la
manera com se li està contant.
La
sotragada, el desconcert, la malenconia, el furor, la violència extrema, les
ganes de viure, la incapacitat per a l’encontre autèntic dins un món que sembla
condemnat a l’equivocació... I, tanmateix, cada dia un nou dia ple de possibilitats.
Una vida que cal continuar.