LA INFANTESA RECUPERADA
Enguany, per festes, s’ha produït un
fet extraordinari a Simat que ben poca gent ha pogut presenciar. Potser jo siga
capaç de desvetlar-lo, abans que l’oblit se l’emporte i només les parets
insomnes de les cases en conserven la memòria.
Com acostuma a passar amb els
prodigis, tingué lloc quan la fosca de la nit queia sobre el poble i al cel
vetlava la lluna d’agost, grossa i blanca, de mantega. Pel trajecte de la
Font Menor a la
Font Gran, desfilaven xiquets i xiquetes de
totes les edats, gronxant fanalets de meló d’Alger. La crosta de la fruita,
decorada amb figures, permetia al ciri interior projectar enlaire formes
fluorescents. Sols i llunes, arbres, flors i papallones, dansaven amb un ritme
consonant enmig la foscor. Semblava que les estrelles s’havien deixat caure per
a ballar entre nosaltres.
Des del meu balcó, observava enlluernada
el pas de les llums que titil·laven quan, de sobte, alguna cosa em va cridar l’atenció.
Hi havia entre la gentada, un personatge singular que caminava arrossegant els
peus. Era un homenet de cap gros, nas punxegut i barba llarga fins al melic. Ja
em menjava les ungles de curiositat per saber qui era quan féu un tomb,
desplegà una ganyota, i il·luminà al seu costat per oferir-me la imatge d’una
princesa adolescent. Va ser aleshores quan ho vaig comprendre tot. Els
personatges de les rondalles d’Enric Valor havien davallat dels contes per acompanyar els
xiquets i xiquetes de Simat.
L'homenet de la barba era el patge
de Margarida Blanca que, fràgil com un lliri, caminava del braç del seu marit, el
rei Astoret. La nívia dama m’adreçà un somriure vaporós i dirigí la mà de plata
allà on saltironava un grup de dones espentolades que brandaven torxes
fumejants. Quina meravella descobrir les bruixes de l'Islam! Amb un punt de
malícia giravoltaven el desgraciat Abd al-Maduix, el d’Alcalà, per rebentar-li
a colps el gep d’envejós. Al darrere, la princesa Carmesina i Bernadet, el xiquet
que va nàixer de peus, se’n reien del dimoni fumador, que amollava fumarades
pels nassos. La delicada Teresa i el príncep Bernat, del castell d’Entorn i no
Entorn, conversaven amb en Jaume i na Elionor, filla del duc Frederic de les
Dues Aigües, sobre l’afortunada pesca de la Mare dels Peixos. En tant que el llenyater de
Fortaleny, les velletes de la
Penya Roja i el ferrer de Bèlgida admiraven la gallardia de
Llucina, disfressada de patge Saguntí. Els personatges de les rondalles
dibuixaven siluetes fabuloses enmig dels infants que, en trobar-se tan ben
acompanyats, gaudien intensament el prodigi.
Cap adult, però, semblava adonar-se de
la comitiva inaudita que ens visitava. La gent tan sols percebia com la
resplendor dansarina dels ciris creava ondulacions còsmiques entre les cases. Fins que la bruixa Safranera es va traure
de les faldilles una polvorera d’ivori i, en obrir-la, féu el senyal convingut a
la Mare dels
Vents. En pocs segons, una pols finíssima de sofre, sàndal i espígol, va flotar
en l’atmosfera càlida del poble. El ponent bufava amb l’empenta justa per
arribar a tots els racons i el fadament sortí a la perfecció. Les mares, pares,
avis i oncles que contemplaven la desfilada aspiraren les pólvores màgiques i tornaren
a aquell temps llunyà de la infantesa en què els contes bategaven amb el pols de
la vida. Recuperaren al cor el sentiment de la innocència i el desig que la
fantasia trasmudés la realitat. Així va ser com se’ls van obrir els ulls i van
advertir que Simat s’havia convertit en l’escenari d’una il·lusió.
Un temps incert s’escolà abans que
la desfilada arribara a la
Font Gran i els protagonistes dels contes emprengueren el
camí de retorn cap al seu món imaginari.
Per acomiadar-los, els fanalets, un
a un, s’anaren apagant.
Quan la desfilada s’acabà i s’encengueren
els llums del carrer, l’encís s’esfumà i la gent tornà a la normalitat, amb la
memòria ennuvolada i un dolç somriure als llavis.
Potser l’any que ve, quan els
xiquets tornen a desfilar amb els fanals de meló i pels carrers ballen les
llumetes d’encanteri, els amics dels contes tornaran a visitar-nos per
oferir-nos durant un instant la màgia que perdem en fer-nos majors.