La meua amiga Susanna Carpi, escriptora d'Igualada, va publicar els passats dies aquest article en la premsa local. M'ha semblat tan emotiu que he volgut oferir-vos-el.

SÓC D’UNA GENERACIÓ...

Formo part d’una generació de transició. Dels que hem viscut a cavall de la dictadura franquista i d’una  democràcia que encara avui va en bolquers.

Sóc d’una generació on no se’m va permetre parlar ni estudiar en la meva llengua, encara que vaig ser del pocs que la vaig poder aprendre d’amagat gràcies a una mestra compromesa i valenta que ens feia classe, als qui ho desitjàvem, després de plegar de l’horari escolar.

Sóc d’una generació on els meus pares i els meus avis van ser víctimes d’una de les repressions més brutals i sagnats de la història. Mitja Espanya va poder tastar la crueltat i  la maldat per part de l’usurpador amb aires de gran general i de salvador de la pàtria. Però Catalunya ho va ser doblement: Per republicana i per catalana

Soc d’una generació on la meva àvia catalana em cantava Els Segadors i La Santa Espina i em parlava de Macià i Companys. De les seves consignes de “Catalans, Catalunya!” i de tots els horrors d’una guerra cruel.

Sóc d’una generació on el meu avi català, pel sol fet de ser voluntari dels bombers en temps de la Segona República, va haver de fugir cap a França on el van internar al Camp de Refugiats d’Argelers, que va resultar ser un camp de concentració on la gent moria com a mosques per la duresa  de les condicions de vida, i d’on en va sortir quan va ser repatriat cap a Espanya per no voler lluitar al costat dels francesos en una França ocupada pels alemanys. Una Espanya que va prometre una amnistia a tots els qui no tenien crims de sang a les seves espatlles, però que com tantes vegades va mentir i el  van tancar en una presó de Logroño sobrevivint a tota mena de malalties i ultratges mentre la meva àvia havia de treballar de sol a sol pe poder tirar endavant les filles.

Sóc d’una generació on el meu pare va haver de deixar la seva terra per emigrar cap on pogués viure amb dignitat. La seva terra estimada que sempre va portar al cor i on també se li va prohibir parlar en la seva llengua: El valencià.

Sóc d’una generació on la meva àvia valenciana em va ensenyar amb la seva actitud, el que vol dir ser generós i solidari.

Sóc d’una generació on entremig del meu aixovar si podia trobar una senyera a la que la meva àvia catalana hi va fer les vores i cosir-hi les vetes per poder-la posar al balcó.

Sóc d’una generació en la que em van ensenyar al respecte cap a tothom, però també on vaig poder mamar l’estimació pel meu país i la meva llengua sense menysprear a ningú.

Sóc d’una generació d'avis i pares obrers. Sense estudis, però savis, que amb el seu esforç i treball van contribuir a fer gran el meu país.

Sóc d’una generació que avui té penjada la senyera al balcó, la que fa quaranta anys compartia espai entre llençols i tovalloles. La que no trauré fins veure el meu país lliure de corrupteles i males praxis, tant d’Espanya com de Catalunya. Perquè només pel sol fet de ser independents no ho garanteix.

Sóc d’una generació d’independentistes forjats amb la conducta d’un govern d’Espanya que no vol escoltar la veu de tants milers de catalans, que també sap que la independència no servirà de res si no canvien els fonaments de la política actual.

Sóc d’una generació que exigeix compromís, que la política neixi i sigui referendada pel poble, per la massa social que la compon.

Sóc d’una generació que no admetrà que els polítics s’apropiïn dels nostres impostos i que ens facin creure que la societat del benestar és cosa que poden decidir ells.

Sóc d’una generació que creu que una altra forma de societat és possible. Que la classe política està al nostre servei. Que ells només són els administradors de les nostres contribucions; ja que tals contribucions  no són res més que unes assegurances de salut, d'ensenyament, d’habitatge, de seguretat per un treball digne. No. No ens regalen res, perquè tot és nostre.

Sóc d’una generació que no permetrà que ni el president Mas ni el president Rajoy  ni qualsevol dels seus successors, manipulin per més temps la nostra vida sense passar comptes.

Sóc d’una generació que sap que el comunisme no ha funcionat, com tampoc no ho està fent el capitalisme i que es mostrarà inflexible davant de qualsevol altre abús  de poder, perquè tant en un cas com en l’altre, aquesta ha estat la causa del seu fracàs.

Sóc d’una generació que sap que la força i el desig d’un poble és molt més fort que qualsevol constitució d’una nació.

Sóc d’una generació que creu que tots som necessaris i que tothom té dret a una vida digna i de qualitat. Que ningú ha d’estar per sobre de ningú, ni poden beneficiar-se de l’esforç col·lectiu uns pocs en detriment de la majoria.

Perquè senyors mandataris de Catalunya, Espanya i Europa; aquesta generació meva,  la que ens precedeix i totes les que ens venen al darrera i empenyen amb força, ja no tenen por.  Saben que hi tenim molt poc a perdre i molt a guanyar.

Volem molt més que ser independents: Volem justícia social.

I per començar a posar fil a l’agulla, referèndum, ja. Sigui el que sigui que surti  de les urnes, un si o un no, serà inevitablement el tret de sortida cap a un canvi de consciència, pensament i conducta que no té aturador.

 

Susanna Carpi