“Avui fa
bon oratge, potser vindrà el carceller” –va pensar Alamanda, i s’abocà tant com
pogué a la finestra per escrutar el tram inferior de la torre, on una escala
tallada en la roca conduïa fins a la portalada d’accés.
No veié
rastre de forma humana, ni cap barca varada a l’escullera del faralló. Sospirà
i es redreçà. Tornà de mala gana al seient i s’aclofà entre els coixins.
Reprengué el teler abandonat sobre l’arca i passà el fil per l’agulla. Perforà
la roba amb poca cura traçant un punt tort. Esbufegà i llançà el teler. S’hi
havia dedicat a brodar els primers mesos d’estar presa; de fet, l’arca era plena
d’estovalles guarnides amb punt de Flandes, però feia temps que els brodats no
l’entretenien. Ja no l’entretenia res.
Es posà a
caminar per l’estança, deu passos de llevant cap a ponent, quinze de nord a
sud. El tapins ressonaven sobre el paviment de fusta i apagaven la remor de
l’aigua.
Escoltà un soroll estrepitós a la base de la torre i féu un
salt.
–Ja és ací. Segur que em portarà un altre cistell de pa
ronyós i conserves fastigoses, i encara li ho hauré d’agrair. Però almenys
podré parlar una mica. Li preguntaré com va la guerra. Si avancen les tropes
del pare, si se’n parla del meu alliberament –va dir en veu alta, com si
volguera que les parets nues l’escoltaren.
Es tornà
a abocar a la finestra i guaità. Els ulls esbatanats se li empetitiren per la
decepció. Una gran soca que la marea havia arrossegat qui sap d’on colpejava el
portaló.
–Déu meu, no puc continuar així... –va dir en un murmuri, i
les cames se li afluixaren.
Es repenjà a l’ampit, abaixà la cara i es refugià rere els
braços encreuats. La llum del sol il·luminava la seua figura emmarcada al buit
de la torre, la cabellera llarguíssima al vent, les mans aferrades als colzes,
els dits llargs i delicats que, de tan prims, sostenien amb dificultats l’anell
de la casa real. Una gavina creuà la immensitat del cel. Una parella de dofins
saltironà fins a perdre’s de vista en l’horitzó infinit.