Les llegendes són relats antics
que han brotat a la soca dels arbres més amagats dels boscos, nodrits amb terra
grassa i esquelets de fullaraca barrejats amb cabells de fades i baves de
follet. Han crescut sempre a l’ombra de les branques més espesses, perquè la
llum directa del sol podia damnar-les, i s’han engreixat gràcies als pòl·lens de
l’aire, el polsim de les papallones i les plomes dels ocells. Cada gran arbre, la seua delicada llegenda.
Cada terra, les seues espècies endèmiques. Un autèntic jardí.
No se
sap ben bé com aquestes criatures extraordinàries han passat dels boscos als
humans, ni com aquests han sabut teixir-les i convertir-les en fils de veu. N’hi ha que diu que cal remenar al fons del bagul de temps per trobar aquella edat
llunyana que els homes dormien sota les capçades frondoses i s’hi encenien
bones fogueres amb les branques seques per allunyar el fred de la nit. Les
flames consumien el brancatge i, també, brots de llegendes sorgits ací i allà,
entre el fullam. Els relats s’anaven descabdellant entre el crepitar d’espurnes
amb la dansa del foc i penetraven als somnis dels qui dormien vora el caliu,
que l’endemà es despertaven amb la saviesa del bosc a dins del cap. Tots les sabien
i cadascun les sabia més que els altres.
Fins que els homes es van
allunyar del bosc per a viure sota sostre i aquella experiència meravellosa es
va interrompre. Aleshores els homes s’enyoraren profundament i intentaren
reproduir les llegendes amb la seua veu. I encara ho fan. No falten els grans
narradors que imiten els arbres vells. Que són ells mateixos arbres d’escorça
negrenca i arrels fondes, amb branques cargolades d’on pengen milers de
paraules. L’alè d’un narrador pot ser, si ho vol, llegenda viva, somni transmès,
petit prodigi renovellat.
Vet ací un cas il·lustrador. Llegendes
Valencianes de Víctor Labrado, publicat per Bromera. Un d’aquells llibres capaç de
retornar-nos la màgia dels temps antics, la il·lusió que crèiem perduda en algun paratge de la infantesa. En la seua veu bateguen les fulles dels xops del riu Frainos, al peu del salt de Benilloba, les tiges d'alfals del Pla dels Dubots, sota la serra de Penàguila, les branques dels pins de la serra d'Aitana i les carrasques de la Serrella, junt amb la remor dels arrossars del capvespre de Sueca. La veu de les llegendes dels grans arbres de la terra, antigues, molt antigues... de planes i boscos ja quasi extingits. Escolteu-la i compartiu-la.