RELATS DE KOLIMÀ. Varlam Shalámov

La paraula Kolimà encomana la sensació de glaç a l’ànima. Mai no he experimentat un fred intern tan aclaparador com en llegir els relats de Shalámov, un fred que no té res a veure amb la temperatura ambiental i sí molt amb la sensació de vulnerabilitat absoluta, de desprotecció davant l’extrema crueltat de la vida.

Els paisatges de Kolimà, a l’extrem nord-oriental de Sibèria, a l’hivern són blancs, amb reflexos blaus com pans de sucre. Senyoreja la neu aspra i esponjosa, que els vents escombren cap als penya-segats, on s’acumula i s’endureix tant que per pujar una muntanya cal esculpir-hi graons a colps de destral. La temperatura supera en ocasions els cinquanta graus sota cero, el sol és a penes una insinuació de color ataronjat a l’horitzó. Tanmateix, hi habita un arbre sempre verd, sempre viu: l’stlánik. Un arbre tan savi que vaticina l’oratge. Dos o tres dies abans de la primera nevada, dobla la soca negra i es tomba al terra per hivernar; així mateix, en abril s’alça novament espolsant-se la neu i anuncia la primavera.

Tot i això, la naturalesa esquerpa de la taiga no era el més inclement que Shalámov va haver de suportar a Kolimà. Als camps de treballs forçats d’Stalin els presos perdien la seua condició humana per a convertir-se en animals que sobrevivien per pur instint. Obligats a treballar a les mines, amb una alimentació molt deficient, malalts d’escorbut, disenteria o pulmonia, apallissats amb freqüència pels caps i maltractats pels criminals dels barracons, arribar al final de la jornada era un autèntic èxit. No hi tenien cap motiu per a viure, però tampoc la manera de morir si el cos ho resistia.

               Todos los sentimientos humanos –el amor, la amistad, la envidia, el amor al prójimo, la misericòrdia, el ansia de gloria o la honradez- nos habían abandonado con la carne de la que nos vimos privados durante nuestra prolongada hambruna. En la insignificante capa muscular que aún quedaba adherida a nuestros huesos, que aún nos permitía comer, movernos, respirar e incluso serrar leña o recoger con la pala piedras y arena en la carretilla por los inacabables tablones de madera en las minas de oro, por el estrecho camino de madera hasta la máquina de lavado; en esta capa muscular no cabía más que el odio, el sentimiento humano más imperecedero. Relats de Kolimà, vol. I, p. 65.

               Shalámov va sobreviure a Kolimà, la terra de la mort blanca, i va narrar els seus sofriments, el seu horror més enllà de l’imaginable, en sis volums de contes escrits amb frases curtes, seques i musculoses com una bufetada. Únicament amb una mestria literària com la seua resulta possible descriure la tragèdia, no sols amb autenticitat sinó de manera assimilable i suportable pels qui esdevenim testimonis a través de la lectura. Això sí, resulta inevitable que, de vegades, entre paràgraf i paràgraf se’ns regire l’estómac o ens caiga una llosa de marbre al pit i hagem d’abandonar la lectura momentàniament per agafar aire i recuperar la sensació de vida.

               He de destacar que, tot i la brutalitat dels relats, la prosa de Shalámov es fascinadora, hipnòtica, un autèntic monument literari que, per desgràcia, només podreu conèixer en castellà perquè encara no ha estat traduïda a la nostra llengua.