Maria, la
vídua del cinquè, camí del mercat va fent recompte del que vol. Una mica de tot
i molt de no res. No té més boca que alimentar que la seua i des que ha complit
els seixanta cada vegada té menys gana. A la parada de fruites s’atura a observar
el gènere. En assegurar-se que no hi ha restes passades ni marcides, demana al
venedor:
–Un quilo de pomes, per favor, que
no siguen massa grosses –i n’assenyala
una de la grandària que li agrada.
L'home n’aboca dues a una bossa de
plàstic, la tercera, però, li cau de les mans i va a parar unes capses més
avall. Quan es vincla a recollir-la, la camisa mig descordada se li obri i
deixa a la vista el pit dret, un pit tibant amb un cor tatuat. Els ulls de
Maria s’hi queden enganxats. De sobte, li falta l’alè. Fa una passa enrere i es
recolza en el carret. Ja no veu el tatuatge del venedor sinó aquell altre que
tenia el seu nuvi al braç, un tatuatge que deia MARIA en lletres majúscules.
Tomàs li’l va ensenyar per primera vegada a la font de
La Carroja, un diumenge de vesprada que havien eixit a passejar cap a Alpatró.
Maria es portà la mà a la boca per amagar les rialles. ¿Per què ho has fet,
això? ¿Que no ho saps, boveta? Perquè et vull, perquè et voldré sempre, així ho
sabrà tot el món. L’envoltà amb els braços i li féu un d’aquells besos que la
feien oblidar-se de tot. Reprengueren el passeig entre els camps. Els cirerers
de la Gallinera estaven a punt per collir. Tomàs s’omplí les mans de fruita i
li n’oferí.
Besos amb gust de cirera.
El
festeig no s’allargà molt més. Es casaren pel setembre i passaren dos anys ben
bons. Vivien l’un per a l’altre i confiaven que tenien tota la vida per davant.
Els enamorats mai no pensen en desgràcies. Tomàs va complir les seues paraules.
Estimà sempre Maria. Fins i tot, quan es precipità accidentalment turó avall
dins del tractor, colpejant-se fins a perdre el sentit, no pensà res més que en
ella. En l’amargura d’anar-se’n i deixar-la sola.
–¿Vols
alguna cosa més? –li pregunta el venedor.
–Cireres.
Només vull cireres. No he volgut altra cosa en la vida –diu Maria amb un fil de
veu.
–És prompte, el més de maig en tindré de segur.
Maria el mira amb uns ulls que el deixen glaçat. Fa mitja volta i se’n va
arrossegant el carret. El venedor es queda amb les pomes a la mà, sense
entendre res.
“Cireres
en març, ¿on s’ha vist? Les dones com més velles més manioses...”, pensa mentre
aboca les pomes una altra vegada a la capsa, i se’n va a atendre una altra dona
que s’acosta.
La parada
està molt ben arreglada. Les capses fan contrast de colors. Taronges i mandarines
oloroses i lluents com esclats de sol, kiwis, peres i penjolls de raïm disposats en gradació de verds, pomes grosses i rodones, de diferents
varietats. I plàtans, i maduixes i pinyes. Tot de primera qualitat. De cireres,
però, cap ni una. Les cireres són desig o record.