—Ah, del monestir! Ah, del
monestir! —repetí una veu resseca com l’escorça d’un garrofer vell, que a penes
si s’oïa entre els renills desfermats d’un cavall encabritat.
Fra
Ramon, en escoltar els crits, baixà corrent les escales de la torre del Portal
Nou, tot fent dringar les grans claus rovellades que li penjaven del cinyell.
Era del tot infreqüent rebre visites en les hores fosques de la vesprada, i
encara més amb un oratge com aquell. L’hivern estava sent excepcionalment fred,
ni tan sols els monjos més vells recordaven unes nits de cels tan esmolats i
uns matins de rosada tan blanca i glaçada.
En
arribar a la portalada, guaità a través de l’espiera abans d’introduir la clau
en el pany de ferro i rodar-la cap a la dreta. Després amollà el ganxo que
subjectava la corda del pont llevadís i s’escoltà un grinyol esqueixat com el
lament d’un vedell. De seguida el pont es desplomà amb estrèpit, i un cavall
esperonat per la seua muntura travessà el portal com una sageta furiosa. El
cavaller, però, estrebà les brides en el moment just d’evitar que la bèstia
s’abalançara contra el vell frare porter i el tombara al terra amb l’impacte de
les seues potes.
—¿Qui sou, bon germà? ¿I en
què podem ajudar-vos els monjos de Valldigna? —demanà fra Ramon tremolant a
causa de l’ensurt amb el cavall, mentre es torcava amb el dors de la mà la suor
que li amerava el front.
—Sóc Bernat Capderoure, enviat
de sa majestat el rei en Pere el Cerimoniós, i porte dins d’aquesta bossa el
motiu de la meua visita —respongué el nouvingut amb una veu tronadora.
I extragué dessota la capa una bossa de
vitel·la blanquíssima que exhibí ufanós, mentre mirava a dreta i esquerra.
––Supose que en aquesta casa
déu d’haver algú de més condició que vós per a rebre’m ––afegí.
Fra Ramon s’estranyà de les
maneres arrogants que exhibia aquell home de cara fosca i mans colrades ja que,
al cap i a la fi, només era un servent, però en identificar a la bossa l’escut de la
Casa Reial d’Aragó, amb els quatre pals
gualda sobre camper daurat, s’afanyà a
contestar:
—Passeu, passeu, que ara
mateix faré cridar el prior per atendre-us.
––¿El prior? Ha! ––exclamà
despectivament el viatger––. Per les barbes del dimoni us promet que no obriré
la bossa si no és en presència del mateix pare abat, tinc ordre d’entregar-li
una missiva personalment.
Fra Ramon es persignà esbalaït
tan prompte com escoltà la menció al dimoni, i després afegí secament:
—En aquesta casa de Déu, la
rebuda dels forasters va a càrrec del senyor prior. És a ell a qui haureu d’exposar
els vostres motius, no a mi. Mentrestant podeu descavalcar, que jo mateix
m’encarregaré que el vostre corser trobe allotjament i menjar a les
cavallerisses, entre els nostres animals.
En Capderoure mastegà un renec
abans d’abaixar i donar-li el ramal al frare porter, que ja cridava el mosso de
les cavallerisses perquè s’enduguera el cavall. Havia fet tantes hores
cavalcant que sentia els peus balbs i les mans esmorteïdes per la gelor. Se les
fregà una contra l’altra per fer-les entrar en calor mentre observava l’entorn
amb la mirada àvida d’un voltor afamat.
––Aquest és, doncs, el
monestir més ric del regne. Veurem si fa honor a la seua fama ––es digué pel
dintre.
Al seu davant s’obria una
plaça enjardinada creuada per dos camins. El de la dreta avançava cap al portal
de la muralla de clausura, que s’entreveia entre el cop d’esvelts citroners,
l’altre portava directament a l’església. Més enllà s’escampava un cel penitent,
cobert pel mantell fred de la nit.
A la fi, un colp de vent
convencé Capderoure de prescindir de la cortesia del protocol. S’acomodà la
capa pesada que l’embolcallava i avançà a grans camallades pel camí de la dreta,
amb la intenció de trobar el més prompte possible un indret càlid que
l’alleujara. No havia caminat ben bé vint passes quan es trobà amb el prior,
que ja acudia a rebre’l.
Després d’un primer intercanvi d’impressions, el prior conduí Capderoure al saló dels monjos llecs, al fons del qual crepitava un foc generós en una llar de pedra, i li oferí seient en una cadira austera però suficient per descansar les cames després del viatge.
—Tingueu a bé esperar mentre
jo informe l’abat de la vostra arribada. De segur que us rebrà tan prompte com
puga, en acabar els oficis que l’ocupen ara mateix.
El prior es retirà per una
porta lateral i deixà el nouvingut en companyia de tres joves llecs que,
dispensats del darrer res de la jornada seien a redós del foc i no li llevaven els ulls del damunt.
—Dieu-nos, senyor —s’atreví el
més jove dels tres— ¿què us porta fins a la nostra casa de Valldigna?
La cara sorruda d’en
Capderoure es contragué en una expressió mofeta.
—¿No creureu que els missatgers
reials acostumem a compartir els secrets de la cort amb el primer que ens ho
demana, veritat? —respongué tot alçant la barbeta i desplegant una ganyota d’incredulitat,
mentre aproximava la punta de les botes a les flames reconfortants .
—¿Missatger del rei? —demanà
el segon jove.
—¿Secrets de la cort? —gosà el
tercer, amb els ulls espurnejants—Vós sou, doncs, un home de món. Sabreu, per
tant, si la cort del rei en Pere és tan pomposa com diuen, i si l’obra nova de
la seu és la més esplèndida del regne, i si els carrers de València són tan
sorollosos i atrafegats com si s’hi celebrara mercat a tot arreu... ¿Es així,
senyor?
Capderoure féu ressonar una
riallada més seca que la fusta de carrasca sota el sol de l’estiu.
—Ah, ignorants! Tant gran com
és el món i vosaltres tancats entre quatre parets. Ben segur que no coneixeu res
més enllà d’aquests murs. Encara que, tal com estan les coses, hi ha molta gent
que viu més malament que vosaltres. Després de tot, aquesta casa cistercenca
sembla bastant ben dotada. ¿O m’equivoque?
—És clar, senyor, que n’és de
ben dotada! Valldigna podria rivalitzar amb qualsevol monestir del regne i
superar-lo. De segur que cap d’ells no té una església més bella ni una Verge
més ricament guarnida que la nostra.
Les paraules del llec
encengueren una espurna en les pupil·les d’en Capderoure, que es fregà els dits
anhelants com si acaronara un drap de vellut.
— ¿La Verge, dieu? ¿Porta valuosos
ornaments?
—Vós haureu vist moltes coses
en els vostres viatges però segur que no heu vist mai una corona com la Santa Maria de Valldigna, amb
uns robins com el puny que enlluernen el sol de migdia —explicà ufanós el jove
llec.
Els dits d’en Capderoure es
crisparen presos d’un tic nerviós, al temps que la pupil·la se li dilatava com
la gola d’un falcó, a punt d’engolir-se el foc que li ballava als peus.
El retorn del prior a la sala
posà fi a la conversa.
—El nostre reverend abat, fra
Bernat Boix, us espera a la seua cambra del palau abacial.
D’un bot, Capderoure s’alçà de
la cadira i seguí silenciós les faldes blanques del monjo, que el conduí a
través d’un claustre de traceries cargolades cap a un corredor fosc, a penes
il·luminat per algun ciri escadusser. Al final del corredor s’obria un altre
claustre, més antic i sobri, amb grans arcs apuntats, que al fons albergava una
porta atrompetada amb les fulles entreobertes. El monjo passà primer i indicà
al missatger que passara a dins de l’estança, on un home agenollat en la
penombra resava amb la cara enfonsada en les mans de cera.
—Fra Bernat, el missatger ja
és ací —mussità el prior.
En presència de l’abat,
Capderoure féu una tosca reverència i es tragué de la bossa un pergamí plegat i
segellat amb lacre.
Fra Bernat Boix s’alçà del
reclinatori lentament i observà amb desgrat l’home que li allargava, entre els
dits mostosos, una carta que havia esperat llargament. Era massa vell per
llegir-ne el contingut en la velada llum que oferia l’estança, de manera que li
demanà al prior que ho fera per ell. Aquest accedí de bon grat i, després,
mormolà uns mots a cau d’orella que semblaren complaure el vell abat.
Mentre els monjos enraonaven
discretament, Capderoure resseguia una a una les imatges del retaule que ornava
el fons de la sala, atret pel pa d’or que refulgia enmig de les ombres com una
insinuació. De sobte, l’espurna d’una maragda sorgí inesperadament de la taula
central i s’apoderà de la seua mirada. Sense ser-ne del tot conscient, avançà
precipitadament cap aquell esclat verd enlluernador i allargà el braç com si
volguera retenir-lo entre els dits.
Els dos monjos aturaren la
conversa i el miraren amb estranyesa.
—Gràcies, missatger, això és
tot —digué l’abat—. Ja podeu retirar-vos. De segur que us anirà bé una nit de
son després d’un viatge tan llarg. El prior mateix us acompanyarà al dormitori
dels llecs, on trobareu un llit buit entre els nostres joves.
Capderoure serrà les dents i
tombà el cap en un senyal de acatament. Se n’eixí de la sala rabent, fent
estalonar fortament les botes sobre els taulells ceràmics del paviment.
Aquella nit, mentre una
simfonia de roncs retallava el silenci del dormitori, Capderoure es removia
entre els llençols sense poder aclucar un ull. No es llevava del cap les
paraules dels joves llecs. ¿Seria la corona de Santa Maria de Valldigna tan
valuosa com deien? ¿Tindrien els robins la grandària d’un puny o es tractaria
d’una exageració? La ment se li inundava amb la fantasia de joies que emetien
llums iridiscents.
Un batall oscil·là mansament i
s’estavellà contra el metall brunyit de la campana dotze vegades. El so greu i
parsimoniós espavilà Capderoure i posà fi al seu somnieig. Ara, definitivament,
se li havia enfugit la son.
No s’ho pensà dues vegades.
Eixí del llit silenciosament, es tirà la capa per damunt dels muscles i
abandonà el dormitori. Recorregué un corredor fosc com la gola d’un llop a fi
d’arribar al claustre major. Intuïa que una de les seues ales havia de
comunicar amb l’església i prompte pogué comprovar que no s’equivocava. No
tardà ni un minut en travessar un portaló mig obert que deixava anar la
característica olor a encens i a cera fosa.
El temple albergava un buit
pesant de silenci que Capderoure esquinçà amb la seua presència. El frec de la capa
contra els taulells del paviment produïa una remor com la d’un rèptil que
arrossega les escates resseques sobre el terra. En arribar al creuer,
Capderoure pogué contemplar per primera vegada el gran retaule de l’altar major
i de poc que no li vingué un cobriment de cor. Les paraules dels llecs eren
certes. Les llumetes titil·lants dels ciris escampaven una estora de lluïssor
als peus d’una escultura entronitzada de la Verge que tallava la foscor amb el fulgor poderós
de la seua corona. Els esclats dels robins il·luminaven la capçalera de
l’església com menuts bocins de sol.
Els ulls li ballaren en les
conques en contemplar la meravella. Quan pogué recuperar l’alè, la seua mirada
d’admiració es tenyí amb un vel fosc de cobdícia. Pensà en els seus anys de
missatger, tants hiverns suportant el fred dels camins, tants estius deixant-se
la pell sota el sol inclement, i tot per servir un senyor que li pagava molt
pitjor del que ell creia meréixer. Per bé que alleujava les seues penes sempre
que podia, emportant-se furtivament, d’aquest palau o de l’altre convent, ara
un gerro de vidre tallat, adés un canelobre, i tot allò que tenia ocasió
d’amagar sota els plecs de la seua capa. Però, quià! allò no el treia de la
misèria. La seua era una trista vida d’anhels insatisfets. I ara, tot just ara,
tenia al davant una joia que valia un imperi. Amb ella podria adquirir tot el
que sempre havia desitjat: una gonella de seda, uns borseguins que acaronaren
els peus i un mantó de llana burella per vestir amb elegància; una vegada ben
mudat, podria freqüentar les atractives joves del bordell de na Constança i afartar-se
de vi de malvasia cada nit; fins i tot podria comprar una casa vora la plaça de
la seu i viure com un gran senyor. Ah, sí! Amb aquella joia el món sencer seria
al seu abast. Quina sort, tenir-la tan a prop! En realitat només calia pujar
sobre l’altar i allargar la mà.
Capderoure ni se n’adonà
d’haver retirat de la imatge la corona llampant ni d’haver creuat corrent el
temple fins a eixir-se’n per la portalada de la façana principal. El deliri de
la cobdícia s’havia apoderat d’ell i el tenia completament cec. Avançava pel
jardí dels citroners cap al Portal Nou, saltironant com un posseït, amb una
riota animal dibuixada en el rostre i la joia penjant del braç com un far en la
foscor.
La nit era cruelment freda,
potser la més freda d’aquell hivern. Queien unes volves de neu que formaven
remolins contra els murs de pedra del monestir i llançaven resquills de gel
contra les fulles tendres de les plantes. La capa fosca de Capderoure es tornà
blanca abans d’assolir les torres del portal. Els seus peus nus anaven deixant
un rosari de petjades sobre el terra enfarinat. De sobte, entropessà contra una
pedra del camí, caigué de bocaterrosa i la corona rodolà de les seues mans fins
a aturar-se al peu d’una mata de murta.
Quan Capderoure allargava la mà a fi de recuperar el seu tresor quedà enlluernat per un resplendor intens.
––No és possible ––pensà––.
¿Com puc veure la lluna enmig de la nevada?
Però era allí mateix, al davant
dels seus ulls, rodona i clara de pleniluni.
Encara quedà més desconcertat
en adonar-se que, sobre els arbres del jardí, penjava una garlanda d’estrelles,
tan nítides com les que retallen les nits del solstici d’estiu.
El missatger es fregà els ulls
per assegurar-se que no era objecte d’un miratge i, en enretirar les mans de la
cara, la veié per primera vegada. Una silueta aflorava de la tempesta i es perfilava
a poc a poc, fins a esdevenir una visió tan clara i potent, tan real i
suggerent, que el deixà atordit.
Entre la neu es dreçava una
dama majestuosa. La seua cabellera daurada engalanava el cel com la cua d’un
cometa i els seus peus semblaven endinsar-se en les entranyes de la terra; era tan
bella que ni la lluna que li refulgia al front ni les estrelles que es
desprenien del seu somriure podien comparar-se a ella.
Capderoure la contemplà encaterinat
i, quan ella allargà el braç per recuperar el que li pertanyia, no dubtà a
retornar-li la corona. Per un instant, en aproximar-se a ella, es va veure reflectit
en el pou d’aigua viva dels seus ulls i, tot d’una, advertí la mesquinesa de la
seua ànima. La cobdícia que el turmentava s’esvaí i experimentà un sentiment
que el féu sentir miserable i indigne.
La Dama es col·locà la noble corona sobre les temples i,
abans de partir, deixà a les mans buides de Capderoure una vareta d’assutzena.
L’endemà, quan fra Ramon eixí
de la torre per assistir al res de matines, el monestir era blanc com un llenç
però el fred ja remetia. En avançar cap a l’església, entropessà amb un embalum
que travessava el camí.
––Per Nostre Senyor pietós! Si
és un home...! ––exclamà astorat.
S’ajupí davant aquell cos
cobert de neu i el bolcà com millor pogué. El sorprengué la cara blava del
missatger que mirava enlloc amb un somriure extraviat. En adonar-se que estava
fred, el monjo, esbalaït, l’estirà de les aixelles per emportar-se’l a cobert.
––Agafa’t a mi. Et portaré a
la vora del foc i potser reviuràs.
Però Capderoure, que a penes alenava,
li contestà:
––¿On he d’anar, ara que l’he
vista? Em quedaré ací per sempre.
I després de pronunciar les
seues últimes paraules, s’aferrà a la vareta d’assutzena i expirà.
––Germans! Acudiu, germans!
Una desgràcia! ––cridà fra Ramon, mentre corria com un boig cap a l’església.
I a meitat del camí s’adonà
que els citroners del jardí, incomprensiblement, havien florit en la nit més
freda de l’any.