TEMPS DE CIRERES


Maria, la vídua del cinquè, camí del mercat va fent recompte del que vol. Una mica de tot i molt de no res. No té més boca que alimentar que la seua i des que ha complit els seixanta cada vegada té menys gana. A la parada de fruites s’atura a observar el gènere. En assegurar-se que no hi ha restes passades ni marcides, demana al venedor:

            –Un quilo de pomes, per favor, que no siguen massa grosses  –i n’assenyala una de la grandària que li agrada.
            L'home n’aboca dues a una bossa de plàstic, la tercera, però, li cau de les mans i va a parar unes capses més avall. Quan es vincla a recollir-la, la camisa mig descordada se li obri i deixa a la vista el pit dret, un pit tibant amb un cor tatuat. Els ulls de Maria s’hi queden enganxats. De sobte, li falta l’alè. Fa una passa enrere i es recolza en el carret. Ja no veu el tatuatge del venedor sinó aquell altre que tenia el seu nuvi al braç, un tatuatge que deia MARIA en lletres majúscules.

Tomàs li’l va ensenyar per primera vegada a la font de La Carroja, un diumenge de vesprada que havien eixit a passejar cap a Alpatró. Maria es portà la mà a la boca per amagar les rialles. ¿Per què ho has fet, això? ¿Que no ho saps, boveta? Perquè et vull, perquè et voldré sempre, així ho sabrà tot el món. L’envoltà amb els braços i li féu un d’aquells besos que la feien oblidar-se de tot. Reprengueren el passeig entre els camps. Els cirerers de la Gallinera estaven a punt per collir. Tomàs s’omplí les mans de fruita i li n’oferí. 
                                              Besos amb gust de cirera.



El festeig no s’allargà molt més. Es casaren pel setembre i passaren dos anys ben bons. Vivien l’un per a l’altre i confiaven que tenien tota la vida per davant. Els enamorats mai no pensen en desgràcies. Tomàs va complir les seues paraules. Estimà sempre Maria. Fins i tot, quan es precipità accidentalment turó avall dins del tractor, colpejant-se fins a perdre el sentit, no pensà res més que en ella. En l’amargura d’anar-se’n i deixar-la sola.
–¿Vols alguna cosa més? –li pregunta el venedor.
–Cireres. Només vull cireres. No he volgut altra cosa en la vida –diu Maria amb un fil de veu.
–És prompte, el més de maig en tindré de segur.
Maria el mira amb uns ulls que el deixen glaçat. Fa mitja volta i se’n va arrossegant el carret. El venedor es queda amb les pomes a la mà, sense entendre res.
“Cireres en març, ¿on s’ha vist? Les dones com més velles més manioses...”, pensa mentre aboca les pomes una altra vegada a la capsa, i se’n va a atendre una altra dona que s’acosta. 
La parada està molt ben arreglada. Les capses fan contrast de colors. Taronges i mandarines oloroses i lluents com esclats de sol, kiwis, peres i penjolls de raïm disposats en gradació de verds, pomes grosses i rodones, de diferents varietats. I plàtans, i maduixes i pinyes. Tot de primera qualitat. De cireres, però, cap ni una. Les cireres són desig o record.


No hay comentarios:

Publicar un comentario