LLIBRES



OR I VELLUT. RETRATS DE DONES DE GANDIA





Or i Vellut. Retrats de dones de Gandia. 
Ajuntament de Gandia. Gandia, 2007
ISBN 13: 978-84-921232-8-5

Quan una dona parla, arrossega el discurs de tot de dones que hi viuen dins i que es prolonguen cap enrere generacionlment fins al principi dels temps. Aquestes veus del passat, que renunciaren a extingir-se, foren transmeses a través de l'amor maternofilial de mil maneres diferents. La dona actual, esdevinguda rica hereva, atresora els clams pels sentiments no expressats, per les paraules no proferides a causa d'una condició femenina que condemnava al mutisme. La indignació silenciada secularment es converveix en deu cabalosa que es precipita amb una empenta irrefrenable pels corrents de l'ànima. El que brolla d'aquesta font, però, es difícil de reconèixer a la primera mirada. ¿Com podria una societat acostumada al silenci femení reconéixer les formes variades i noves d'allò que mai no s'ha expressat? És més, ¿com podria expressar la dona que parla per primera vegada allò que mai abans no s'ha dit? La manera més elemental de fer-ho és, evidentment, el crit. Un crit primordial que afirma la presència ancestral de totes les dones callades. Després del crit ve la paraula, tímida i vacilant de bon principi, que amb el temps adquirirà densitat, seguretat i agilitat i aconseguirà dir el món amb els noms de la dona.






CONTE DE SANT JOSEP






Conte de Sant Josep
10 anys de Premi Iaraní
CEIC Alfons el Vell. Quaderns Comarcals nº 21
Gandia, 2009
ISBN: 978-84-96839-17-5

Un matí m'ho contava l'àvia al corral, mentre desempolsàvem una capsa de fusta on hi havia gravades les paraules "Taronges de Valldigna". Jo no acabava d'entendre perquè fèiem eixa feina just el dia de Sant Josep, però ella necessitava ajuda i m'anava entretenint amb tot d'antigues contarelles que sap desgranar com una narradora experta. Així em va assabentar que, ni tan sols en vidre de la guerra, carregadet de polls i sarna, el seu promés no va dir altra cosa que "Ja he tornat a casa, ara ens podem casar"; i ella, malgrat ser una dona tan ferma, va deixar anar dos llagrimots rodons blau cel mentre pensava que vint-i-set any no és mala edat per començar un matrimoni. I li va curar la sarna amb aigua d'estepa i li va traure les botes per rentar-li els peus, aquelles botes de cuir negre que havien estat torturant durant tres anys uns peus de mantega.






LES MANS DE L'ÀVIA






Les mans de l'àvia
DONART. 10 artistes, 10 escriptores.
Ajuntament de Gandia. Gandia, 2009

A la llum tènue del ciri vaig contemplar l'àvia, que feia al fons de la caixa de caoba. Em va sorprendre trobar un punt de dolçor en el rictus de la seua cara, com si enllà de la mort perdurara l'esperança. La flama del ciri va espurnejar i es va apagar de sobte. En la penombra, tot d'una, la vaig tornar a veure tal com la recordava en la infantesa.
L'àvia era a la cuina, omplint el gibrell on pastava el pa cada matí. Amb ulls lluents enfonsà les mans en la muntanya de farina i després les deixà lliscar, carregades com dues barques. Es gronxaren un temps i llançaren enlaire la càrrega. Una pluja de farina va caure per tota l'estança. Mentre la pols suau em cobria com un mantell, a través de les boires del somnieig vaig escoltar la véu de l'àvia, que em deia:
"Pren les mans, un dia foren de la meua àvia i un altre seran per la teua néta. Procura fer-ne bon ús".
I vaig sentir el calor d'aquelles mans blanques que estotjaven les meues i les envoltaven com una segona pell. Aquella vesprada, quan la família se n'ànà al soterrar, jo em vaig quedar a la cuina, remenant el gibrell. L'àvia no haguera consentit que, en tornar de missa, no hi haguera damunt la taula una coca dolça i flonja per calmar la fam i la tristor del comiat.





LA CORONA DE VALLDIGNA
   







La Corona de Valldigna
Relatos Breves. Certamen Literario de Relato Breve "Profesionales de la Educación" años 2003 al 2009.
Colegio oficial de Doctores y Licenciados en Filosofia y Letras y en Ciencias de Valencia y Castellón.
Valencia, 2009
ISBN: 978-84-613-7343-7



La nit era cruelment freda, potser la més freda d'aquell hivern. Queien unes volves de neu que formaven remolins contra els murs de pedra del monestir i llançaven resquills de gel contra les fulles tendres de les plantes. La capa fosca de Capderoure es tornà blanca abans d'assolir les torres del portal. Els seus peus nus anaven deixant un rosari de petjades sobre el terra enfarinat. De sobte, entropessà contra una pedra del camí, caigué de bocaterrosa i la corona rodolà de les seues mans fins a aturar-se al peu d'una mata de murtra.