lunes, 21 de noviembre de 2016

LA DONA DE LOT


 Homenatge a Anna Akhmàtova

El Passeig ben llarg amb plàtans que ploren les tardors. El Carrer Major com un formiguer on s’emmagatzemen il·lusions. La muralla a trossos, ara sí, ara no. La placeta on juguen els menuts i beuen els majors. Silenci encisat als racons del Raval, el silenci que tant busque i que no puc trobar perquè estic ensordida pel brogit de la mar, que brama enfurida nit i dia dins el meu cap.
–Què mires? Què dius?
Res. Tinc les parpelles enganxades amb vesc i els llavis cosits amb fil d’aram. Si mirara, si gosara mirar, trobaria podrimer entre l’or dels basars. Si parlara, si gosara parlar, alçaria un clam. No ho faig, però. Sóc una dona de sal. La dona d’aquell Lot que se’n va enyorar i per desobedient la castigaren tota l’eternitat.
–Més valdria que tancares la boca, si no saps dir res de bo. He ensenyat a una dona a fer servir la veu. I ara, com puc fer-la callar?
Aquest és el teu plany, home? No te’n preocupes tant. Qui m’ha d’escoltar? Esquerdada, abatuda, la meua veu és veu de pols del desert. Una veu que s’assembla al vent. Pot confondre’s amb el lleu so del ventijol entre els canyars. O amb el pas de la colobra que repta sobre la cendra i dibuixa giragonses amb el ventre escatós. De la meua veu han fugit els tons estridents, els matisos afuats, els timbres de joia, la rialla esclatant. He perdut pell i carn. Em queden els ossos pelats. És la veu d’un esquelet o d’un fantasma encadenat. Una veu que no s’ou. Una veu sense veu. Una veu que diria, si poguera, que aquesta ciutat té carrers i places i placetes i carrerons on la gent formigueja per a fer passar el temps entre el Passeig i el Carrer Major. I que, potser, siga una ciutat bonica. Mèrits no li n’han de faltar.  Però tinc les cames ertes, que no camine ja, i tant se’m donen les belleses del meu voltant. La ciutat que respire és la interior. Totes les cases son de cartó.

–Bestieses. Només bestieses. Ets curta d’enteniment, ja se sap.
I tant. Ho tinc tot massa curt. Pobra de mi, no hi arribe. Qualsevol ho entendria, és ben senzill i clar: que no m’estimes gens i que mai no ho faràs. Per què així m’arrossegue cap a qui m’és estrany i per què cada vespre per tu he de resar? Com puc estimar un home que em rebutja per ser com sóc, que no veu en mi persona sinó aberració? Ah, l’amor! Un misteri, un prodigi, un desconsol. Allò que embruixa vora el cor, enroscat com una serp petita, o el colom que es passa tot el dia parrupant a la finestra blanca; allò que brillarà en el gebre… fins que es fa tot fosc.
Fa temps vaig creure en l’amor.
Va ser un hivern tan fred com aquells de les fotografies del nord. Amb grans espais blancs al peu de llunyanes muntanyes de gel. Un ós polar, un llop, una morsa traient el cap de les aigües d’un llac glaçat. Un fred atordidor. Però, malgrat la fredor que em travessava el cos, jo tenia calent el cor. Encés d’esperança. Hi creia, de debò, que el meu escalf podia fondre tota la neu del món. Un món tan gran. Un cor tan petit. Quina gosadia, la de la innocència!
Amb l’amor vaig pintar la ciutat de colors. Les cases del centre relluïen com el sol, el Palau recuperà l’esplendor, les falagueres brotaren al claustre de Sant Roc. Els meus ulls ho veien tot nou i bonic, i a tu, enmig de tot. Com l’astre que arriba a l’acme enlluernador. Beneïda visió que durà un hivern. Maleïda ceguesa que arribà amb la primavera, tot just quan m’abandonares sense explicacions. Ni un adéu. Només negació. I el dit acusador amb què em convertires en estàtua de sal per sempre més.
La primavera no va ser freda ni tèbia. No es va fondre el gel ni els immensos camps nevats es convertiren en prats. Simplement, no va ser primavera. Va esdevenir un buit absolut, inabastable. L’amor, no va ser ni càlid ni dolç ni amarg ni espantós. Simplement, no va ser amor. I Gandia va perdre les lletres del seu nom, els fanals del Passeig, les llambordes dels carrers, les façanes de les cases, la remor de la gent, l’ombra del pont...

Ha passat el temps i m’he quedat al mateix lloc. Dona-pedra-de-sal. Un lloc que no és cap lloc sinó una absència. Una dona que no és cap dona sinó un record. No puc parlar sense ofendre’t, no puc mirar sense molestar-te pel fet d’haver existit mai. Sols sé que sóc per la remor que m’arriba del mar furiós i m’estavella en les orelles i alimenta aquesta fúria seca de cristall de sal on encara puc reconèixer del traces del meu jo.
Relat publicat al llibre Silenciades. XX Homenatge a la Paraula. CEIC Alfons el Vell, Gandia 2016

No hay comentarios:

Publicar un comentario