viernes, 13 de mayo de 2016

L'AMIC DE L'AVI

I què em dieu d’un monstre verd i pigallat amb ulls de granota, banyes daurades i un parell d’orelles blau mar? Penseu que pot ser dolent? La mena de monstre que de nit s’enfuig d’un malson per a turmentar els xiquets? Creieu que us mossegarà la punta del dit gros amb les seues dentetes de plastilina?
Ai, que només de pensar-ho se’m cargola la panxa de tant de riure! Que potser us heu tornat bojos?
Clar que no.
Ni turment ni malson. Jo ni tan sols li diria “monstre”. Diria només que és diferent. Una mica massa rodó, massa pistatxo... i set pigues al front supose que són massa pigues. Massa sí, però això és tot. No li tindria gens de por encara que se m’apareguera la nit de les ànimes a la llum d’un ciri. Si en el fons és graciós. Fins i tot més que l’avi quan fa la carassa de pallasso i comença a fer saltirons com un gripau i al tercer bot ja se n’està penedint, que li fa mal la ciàtica. Avi, que ja no estàs per a bots, li dic jo. I ell em mira amb ressentiment i se’n va agafant-se de l’anca.

El meu avi, tot i ser tan vellet, té ànima de jove saltamarges, però no té les cames per a trots i es queixa tot el temps del dolor. L’àvia li escalfa bosses d’aigua calenta i li les posa sota el cul i així aconsegueix que estiga quiet una estona. Ben curteta, ben curteta. Al cap d’un instant, ja ha deixat la bossa amagada sota un coixí i se n’ha eixit al corral a trafegar amb la llenya, lligar feixos amb cordells, carregar cabassets amunt i avall, o qualsevol altra cosa per l’estil. Així va ser com es va trobar el nostre amiguet monstre, vull dir, el nostre amiguet diferent... que, per cert, es diu Buggi.
Es veu que l’avi estava tot enfeinat omplint de branques el carretó, que volia encendre la llar, i en estirar una branca corcada d’olivera es va trobar el nostre amic dins d’un forat. L’avi no s’ho podia creure, que aquella coseta rodona i mocosa tinguera vida pròpia, i se’l mirava amb uns ulls com a plats. Mentrestant, tot indignat, ell aprofitava per recriminar-li les seues maneres brusques. Que així no es desperta a en Buggi, carapallús! Que Buggi estava dormint ben calentó i no tenia cap intenció obrir els ulls fins la primavera, tros de safanòria! I va saltar al muscle de l’avi i després a l’orella i li va dir moltes rucades.
La cosa és que es van posar a discutir sobre qui era més insolent dels dos i crec que van acabar empatats perquè al cap d’uns minuts ja estaven jugant al sambori. Tot el matí van cantar, van jugar a llançar escopinades i altres marranades, i fins i tot es van contar secrets (tan secrets que l’avi no me’ls ha volgut dir a mi). Es van fer tan amics que l’avi li va buscar una capsa de sabates vella, la va omplir de paper i cotó en pèl i li va dir que podria dormir allí quan estiguera cansat.
A la vesprada, l’àvia va trobar aquella capsa vora de la llar i pensant que era de les botes d’aigua se la va emportar cap al rebost. I Buggi es va tornar a despertar com una fera i va començar a fer bots al voltant de l’àvia que de poc no la mata de l’ensurt.
I així es va acabar l’estada d’en Buggi a casa perquè l’àvia va dir que si aquella cosa no desapareixia immediatament, l’avi hauria de passar la nit al muntó de la llenya, amb ciàtica i tot.
Aleshores l’avi va portar Buggi al bosc i li va buscar una soca de garrofer ben gruixuda i foradada per fer-li de cau. Se’l va deixar allí, ben protegit per a passar la resta de l’hivern. Serà molt divertit quan arribe el bon temps i es desperte, perquè sé que han quedat de retrobar-se i anar junts a vore les falles. I això jo no m’ho pense perdre.

1 comentario:

  1. M'ha agradat molt! Divertit i amb un estil molt fluid que enganxa des del principi. Gracies per escriure, Isabel.
    (aquest bloc no em permet escriure amb accents)
    Shaudin

    ResponderEliminar