viernes, 4 de marzo de 2016

PASSEIG PER GRÈCIA



El sol daura la cornisa dels edificis, els arbres reverdits anuncien la primavera, la plaça és plena de gent que passeja mentre conversa amb paquets sota el braç. Sofia guaita per la finestra mentre penja les cortines a la barra i sent el desig de perdre’s entre la gernació de desconeguts per ser una cara més, un cos més sense nom.

Quan acabe la feina eixiré al carrer, fa molt de temps que no faig un passeig de capvespre...

El vestit d’una senyora aturada al peu del fanal li fa vindre records. Oh, és com aquell que es posava la mare per a la processó i li parava tan bé, el de la falda a plecs i la flor a l’escot. Per què no l’hauré conservat? Es punxa amb un ganxo i torna l’atenció a les cortines. Procura estovar-les una mica per fer bonic i baixa de l’escaleta. En posar el peu al terra, sense voler, entropessa amb el recollidor i escampa tota la brutícia que havia agranat feia una estona.

A la mare li agradava conrear oliveres i llorers, sempre amb les mans brutes de terra, però quan s’arreglava per eixir era la més elegant, la més delicada, i els homes li anaven al darrere...

Recull tota la runa amb la granera i es dirigeix a la cuina per abocar-la al poal del fem. Després es deslliga el davantal i el penja de la perxa. S’encamina al bany per a pentinar-se una mica abans d’eixir al carrer. Al corredor entropessa amb la filla que ix del saló i l’aborda fent nanses amb les mans als malucs. No trobe els pantalons negres. On els has ficat? Sofia li respon que si ha mirat dins l’armari. La filla esbatana els narius. Et penses que sóc ximpleta? Si foren dins l’armari no t’ho demanaria. Me’ls vas llavar com et vaig dir? Sofia desvia la mirada. Doncs, no ho recorde, veges si són a la bugada. La filla bufa i rebufa. No cal que ho mire, segur que no te n’has recordat. Sempre igual... I desapareix amb una altra portada.

Sofia entra al bany. S’humiteja les mans i se les passa pels cabells. Després amb el raspall se’ls allisa.

Els tinc fatal, però no tinc temps per a més, se’m farà tard per al passeig.

La filla entra al bany amb els pantalons fets un nyap. Els he trobat a l’estenedor; si me’ls planxes de seguida encara me’ls podré posar per al concert, li diu, i li lleva el raspall de la mà i l’aparta de l’espill. Au, afanyat que he de passar a recollir Mireia.

El baf de la planxa entela les ulleres de Sofia i l’obliga a aturar-se de tant en tant. Tan de bo fóra més com la mare, que sempre estava contenta. En canvi, jo...

 La ratlla dels pantalons no li ha eixit prou recta, es desvia al final del camal.

Ella sempre somreia, com s’ho feia?

Ja estan? Que bé... Me’ls pose i me’n vaig.

La filla es tanca a l’habitació i n’ix al cap d’un minut amb els pantalons ajustats i un top que li permet lluir el melic. El corredor es converteix en una trampa asfixiant a causa de l’excés de perfum. Sofia es fa aire amb la mà. Torna prompte, que demà has d’anar a l’institut. Els ulls de la filla llancen espurnes. Ni somniar-ho. El concert acabarà tardíssim i he pensat quedar-me a dormir a casa de Mireia. Si demà em perd el matí tampoc no passarà res de l’altre món. Sofia encreua els braços. De cap manera, et vull a les onze a casa. No consentiré que faltes a classe, ja ho portes prou malament com per a... Malament? No vull estudiar i ja és hora que t’enteres! Sofia esbatana els ulls. No digues això. Trobar treball és molt difícil i si no tens una bona formació... La filla fa dos passos cap ella amb posat desafiant. Ah, formació! I a tu de què t’ha aprofitat, eh? Que si cultura grega, que si l’Atenes de Pèricles i els versos d’eixe tal Homer. M’ho vols dir, senyora doctora, de què t’ha servit tot eixe rotllo? Sort que vas pescar el pare, que si no encara demanaries almoina a la porta del supermercat. Els ulls de Sofia s’entelen una altra vegada, no li cal el vapor. Veu la filla allunyar-se pel corredor i escolta l’enèsima portada.

Sofia es torca les llàgrimes amb el torcamans i s’aboca a la galeria. Amb la llum última del dia veu que del fanal de la plaça s’ha penjat un mico amb una disfressa daurada que no para d’exhibir-se amb gestos obscens. Té la gent entretinguda amb la vella història d’Hèracles, que entre les seues moltes proeses va aconseguir netejar tota la brutícia dels estables d’Augies desplaçant el corrent dels rius Alfeu i Peneu. Només un semidéu podia acabar amb aquella massa corrupta que durant anys s’havia acumulat sobre el terra. La gent fa rotllana al voltant del mico i escolta la història embadocada, mentrestant una ombra sinuosa els furta els paquets de sota el braç i les carteres de la butxaca. Sofia ho veu tot des del balcó i vol cridar per avisar la gent d’aquell robatori, però és massa lluny. Ni cridant a ple pulmó la sentirien.

Sofia recolza en front contra el vidre, abatuda.

Mare, tu que sempre reies i cantaves, ens has deixat orfes; ara el Partenó cau a trossos sobre el mar i alça contra la terra onades de sal i peixos morts, i els versos antics sagnen a les boques del poble, i les cariàtides s’esquerden d’un mal que ve de dins, d’un mal que no es pot aturar, mare, mentre les sirenes, les harpies i els centaures agonitzen a les cantonades; i jo passege el capvespre de la pedra, de la sal i els peixos morts i demane de poder salvar, per l’amor dels deus, almenys el nom d’un nom.

                                  
                                   (Article publicat al llibre de la Falla Sant Josep-Raval 2016)                                

4 comentarios:

  1. Impressionant.
    Sofia és forta, aguanta com la cariàtide. No riu com sa mare, conscient que la situació és repetida per generacions. Mireia està al punt àlgid d'egoista autoafirmació adolescent. La batalla passa més o menys aviat, però deixa cossos escampats i cors trencats.

    ResponderEliminar
  2. Francensc, tens la mirada penetrant del pintor que sap desbastar la pedra per arribar al fons on s'amaga la forma.
    Tres dones, tres generacions en continu enfrontament que, a la vegada, es necessiten com a referents per avançar. Present, passat, futur. En paral·lel hi ha la història de la nostra civilització, de la Grècia clàssica bressol d'Europa a la Grècia depauperada actual. Els valors de la democràcia, la saviesa i la cultura arrasats per una fauna corrupta de lladres i facinerosos. Europa ha matat Grècia, com fan les cries d'aranya que devoren la mare.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si mor la Grècia de la qual només resten runes, Europa arriba a la cruïlla de rebre la pluja de Damasc o fer front el fred dels tambors d'acer?

      Eliminar
  3. M'agradaria tindre la resposta. Ho veig molt incert.

    ResponderEliminar