lunes, 21 de noviembre de 2016

LA DONA DE LOT


 Homenatge a Anna Akhmàtova

El Passeig ben llarg amb plàtans que ploren les tardors. El Carrer Major com un formiguer on s’emmagatzemen il·lusions. La muralla a trossos, ara sí, ara no. La placeta on juguen els menuts i beuen els majors. Silenci encisat als racons del Raval, el silenci que tant busque i que no puc trobar perquè estic ensordida pel brogit de la mar, que brama enfurida nit i dia dins el meu cap.
–Què mires? Què dius?
Res. Tinc les parpelles enganxades amb vesc i els llavis cosits amb fil d’aram. Si mirara, si gosara mirar, trobaria podrimer entre l’or dels basars. Si parlara, si gosara parlar, alçaria un clam. No ho faig, però. Sóc una dona de sal. La dona d’aquell Lot que se’n va enyorar i per desobedient la castigaren tota l’eternitat.
–Més valdria que tancares la boca, si no saps dir res de bo. He ensenyat a una dona a fer servir la veu. I ara, com puc fer-la callar?
Aquest és el teu plany, home? No te’n preocupes tant. Qui m’ha d’escoltar? Esquerdada, abatuda, la meua veu és veu de pols del desert. Una veu que s’assembla al vent. Pot confondre’s amb el lleu so del ventijol entre els canyars. O amb el pas de la colobra que repta sobre la cendra i dibuixa giragonses amb el ventre escatós. De la meua veu han fugit els tons estridents, els matisos afuats, els timbres de joia, la rialla esclatant. He perdut pell i carn. Em queden els ossos pelats. És la veu d’un esquelet o d’un fantasma encadenat. Una veu que no s’ou. Una veu sense veu. Una veu que diria, si poguera, que aquesta ciutat té carrers i places i placetes i carrerons on la gent formigueja per a fer passar el temps entre el Passeig i el Carrer Major. I que, potser, siga una ciutat bonica. Mèrits no li n’han de faltar.  Però tinc les cames ertes, que no camine ja, i tant se’m donen les belleses del meu voltant. La ciutat que respire és la interior. Totes les cases son de cartó.

–Bestieses. Només bestieses. Ets curta d’enteniment, ja se sap.
I tant. Ho tinc tot massa curt. Pobra de mi, no hi arribe. Qualsevol ho entendria, és ben senzill i clar: que no m’estimes gens i que mai no ho faràs. Per què així m’arrossegue cap a qui m’és estrany i per què cada vespre per tu he de resar? Com puc estimar un home que em rebutja per ser com sóc, que no veu en mi persona sinó aberració? Ah, l’amor! Un misteri, un prodigi, un desconsol. Allò que embruixa vora el cor, enroscat com una serp petita, o el colom que es passa tot el dia parrupant a la finestra blanca; allò que brillarà en el gebre… fins que es fa tot fosc.
Fa temps vaig creure en l’amor.
Va ser un hivern tan fred com aquells de les fotografies del nord. Amb grans espais blancs al peu de llunyanes muntanyes de gel. Un ós polar, un llop, una morsa traient el cap de les aigües d’un llac glaçat. Un fred atordidor. Però, malgrat la fredor que em travessava el cos, jo tenia calent el cor. Encés d’esperança. Hi creia, de debò, que el meu escalf podia fondre tota la neu del món. Un món tan gran. Un cor tan petit. Quina gosadia, la de la innocència!
Amb l’amor vaig pintar la ciutat de colors. Les cases del centre relluïen com el sol, el Palau recuperà l’esplendor, les falagueres brotaren al claustre de Sant Roc. Els meus ulls ho veien tot nou i bonic, i a tu, enmig de tot. Com l’astre que arriba a l’acme enlluernador. Beneïda visió que durà un hivern. Maleïda ceguesa que arribà amb la primavera, tot just quan m’abandonares sense explicacions. Ni un adéu. Només negació. I el dit acusador amb què em convertires en estàtua de sal per sempre més.
La primavera no va ser freda ni tèbia. No es va fondre el gel ni els immensos camps nevats es convertiren en prats. Simplement, no va ser primavera. Va esdevenir un buit absolut, inabastable. L’amor, no va ser ni càlid ni dolç ni amarg ni espantós. Simplement, no va ser amor. I Gandia va perdre les lletres del seu nom, els fanals del Passeig, les llambordes dels carrers, les façanes de les cases, la remor de la gent, l’ombra del pont...

Ha passat el temps i m’he quedat al mateix lloc. Dona-pedra-de-sal. Un lloc que no és cap lloc sinó una absència. Una dona que no és cap dona sinó un record. No puc parlar sense ofendre’t, no puc mirar sense molestar-te pel fet d’haver existit mai. Sols sé que sóc per la remor que m’arriba del mar furiós i m’estavella en les orelles i alimenta aquesta fúria seca de cristall de sal on encara puc reconèixer del traces del meu jo.
Relat publicat al llibre Silenciades. XX Homenatge a la Paraula. CEIC Alfons el Vell, Gandia 2016

miércoles, 7 de septiembre de 2016

NOVEMBRE ELÈCTRIC A PRADA DEL CONFLENT

Hi havia la pluja, que queia a cànters i omplia les sèquies i els rierols de Prada del Conflent.
Hi havia la plaça del poble, amb els bars de tímides llumetes i l’empedrat mullat i olorós davant  l’església de carreus rojos.
Hi havia les dues fileres de castanyers fins a l’entaulat on s’esperava l’actuació musical d’aquella nit, amb l’embalum dels bafles i micros cobert i regalimant.
Hi havia els cartells, discrets però nombrosos, que exhibien aquell nom de ressonàncies poètiques: 
Novembre Elèctric.
I, enmig de tot, hi era jo. Una dona vestida de blanc que corria com una boja plaça amunt i avall pregant que aquella pluja fera la bondat de retirar-se perquè tenia una il·lusió immensa de veure actuar aquell grup. No podia ser la vida tan cruel, de fer arribar els xicots de Novembre Elèctric fins allí, a kilòmetres i kilòmetres de casa, per a impedir-los actuar.
La pluja, però, no em va escoltar i jo haguera pogut invocar totes les forces humanes o divines conegudes o de sobtada invenció sense aconseguir res. Tanmateix la màgia del Canigó és llegendària i no podia abandonar-me al desconsol. L’organització de la Universitat Catalana d’Estiu s’apiadà de mi i el concert es traslladà a l’amfiteatre del centre Charles Renouvier.
                              
Oh, per fi! Què ve a ser una hora de retard quan una cosa s’ha esperat llargament?


Preciosos instruments sobre l’escenari, la veu dolça i evocadora de Yeray Calvo i uns músics disposats a enamorar el públic. Un concert per a tremolar de felicitat. De fet, vaig gaudir com una nena amb una bossa de caramels, o encara més. Els versos d’Hèctor Serra, que han inspirat el darrer disc, sonaren d’una manera molt especial acompanyats de la remor de l’aigua que entrava per la porta oberta.

I com que portem la biografia en els glòbuls, en petites partícules de crom corroïdes pel temps i l’erosió, jo aquella nit estava destinada, no sols a experimentar aquell goig inesperat, sinó també a emportar-me una bona sorpresa. Quan van tocar la meua cançó preferida, Yeray Calvo va revelar al públic la anècdota literària que ens uneix, un projecte que compartim fins i tot sense conèixer-nos personalment, i em va regalar un aplaudiment que em va traure els colors de la cara. Un detall tan bonic que no l’oblidaré.



Com que la flama del Canigó no s’ha d’apagar mai, aquest concert quedarà congelat a la meua memòria per sempre. No vull perdre el record d’aquest moment en el qual vaig comprendre que, quan tot s’acaba en realitat tot torna a començar. Com si res hagués passat. Sobretot, no vull oblidar l’abraçada càlida de Yeray mentre tremolàvem, aquell 17 d’agost plujós i tendre.


Una cançó és molt més que una cançó, és un tros d’il·lusió que és llança a l’univers per alimentar noves il·lusions en una cadena sense fi. Jo tinc una baula de la cadena i espere confiada perquè sé que sempre marxes quan més et vull però mai per sempre.

viernes, 13 de mayo de 2016

L'AMIC DE L'AVI

I què em dieu d’un monstre verd i pigallat amb ulls de granota, banyes daurades i un parell d’orelles blau mar? Penseu que pot ser dolent? La mena de monstre que de nit s’enfuig d’un malson per a turmentar els xiquets? Creieu que us mossegarà la punta del dit gros amb les seues dentetes de plastilina?
Ai, que només de pensar-ho se’m cargola la panxa de tant de riure! Que potser us heu tornat bojos?
Clar que no.
Ni turment ni malson. Jo ni tan sols li diria “monstre”. Diria només que és diferent. Una mica massa rodó, massa pistatxo... i set pigues al front supose que són massa pigues. Massa sí, però això és tot. No li tindria gens de por encara que se m’apareguera la nit de les ànimes a la llum d’un ciri. Si en el fons és graciós. Fins i tot més que l’avi quan fa la carassa de pallasso i comença a fer saltirons com un gripau i al tercer bot ja se n’està penedint, que li fa mal la ciàtica. Avi, que ja no estàs per a bots, li dic jo. I ell em mira amb ressentiment i se’n va agafant-se de l’anca.

El meu avi, tot i ser tan vellet, té ànima de jove saltamarges, però no té les cames per a trots i es queixa tot el temps del dolor. L’àvia li escalfa bosses d’aigua calenta i li les posa sota el cul i així aconsegueix que estiga quiet una estona. Ben curteta, ben curteta. Al cap d’un instant, ja ha deixat la bossa amagada sota un coixí i se n’ha eixit al corral a trafegar amb la llenya, lligar feixos amb cordells, carregar cabassets amunt i avall, o qualsevol altra cosa per l’estil. Així va ser com es va trobar el nostre amiguet monstre, vull dir, el nostre amiguet diferent... que, per cert, es diu Buggi.
Es veu que l’avi estava tot enfeinat omplint de branques el carretó, que volia encendre la llar, i en estirar una branca corcada d’olivera es va trobar el nostre amic dins d’un forat. L’avi no s’ho podia creure, que aquella coseta rodona i mocosa tinguera vida pròpia, i se’l mirava amb uns ulls com a plats. Mentrestant, tot indignat, ell aprofitava per recriminar-li les seues maneres brusques. Que així no es desperta a en Buggi, carapallús! Que Buggi estava dormint ben calentó i no tenia cap intenció obrir els ulls fins la primavera, tros de safanòria! I va saltar al muscle de l’avi i després a l’orella i li va dir moltes rucades.
La cosa és que es van posar a discutir sobre qui era més insolent dels dos i crec que van acabar empatats perquè al cap d’uns minuts ja estaven jugant al sambori. Tot el matí van cantar, van jugar a llançar escopinades i altres marranades, i fins i tot es van contar secrets (tan secrets que l’avi no me’ls ha volgut dir a mi). Es van fer tan amics que l’avi li va buscar una capsa de sabates vella, la va omplir de paper i cotó en pèl i li va dir que podria dormir allí quan estiguera cansat.
A la vesprada, l’àvia va trobar aquella capsa vora de la llar i pensant que era de les botes d’aigua se la va emportar cap al rebost. I Buggi es va tornar a despertar com una fera i va començar a fer bots al voltant de l’àvia que de poc no la mata de l’ensurt.
I així es va acabar l’estada d’en Buggi a casa perquè l’àvia va dir que si aquella cosa no desapareixia immediatament, l’avi hauria de passar la nit al muntó de la llenya, amb ciàtica i tot.
Aleshores l’avi va portar Buggi al bosc i li va buscar una soca de garrofer ben gruixuda i foradada per fer-li de cau. Se’l va deixar allí, ben protegit per a passar la resta de l’hivern. Serà molt divertit quan arribe el bon temps i es desperte, perquè sé que han quedat de retrobar-se i anar junts a vore les falles. I això jo no m’ho pense perdre.

viernes, 4 de marzo de 2016

PASSEIG PER GRÈCIA



El sol daura la cornisa dels edificis, els arbres reverdits anuncien la primavera, la plaça és plena de gent que passeja mentre conversa amb paquets sota el braç. Sofia guaita per la finestra mentre penja les cortines a la barra i sent el desig de perdre’s entre la gernació de desconeguts per ser una cara més, un cos més sense nom.

Quan acabe la feina eixiré al carrer, fa molt de temps que no faig un passeig de capvespre...

El vestit d’una senyora aturada al peu del fanal li fa vindre records. Oh, és com aquell que es posava la mare per a la processó i li parava tan bé, el de la falda a plecs i la flor a l’escot. Per què no l’hauré conservat? Es punxa amb un ganxo i torna l’atenció a les cortines. Procura estovar-les una mica per fer bonic i baixa de l’escaleta. En posar el peu al terra, sense voler, entropessa amb el recollidor i escampa tota la brutícia que havia agranat feia una estona.

A la mare li agradava conrear oliveres i llorers, sempre amb les mans brutes de terra, però quan s’arreglava per eixir era la més elegant, la més delicada, i els homes li anaven al darrere...

Recull tota la runa amb la granera i es dirigeix a la cuina per abocar-la al poal del fem. Després es deslliga el davantal i el penja de la perxa. S’encamina al bany per a pentinar-se una mica abans d’eixir al carrer. Al corredor entropessa amb la filla que ix del saló i l’aborda fent nanses amb les mans als malucs. No trobe els pantalons negres. On els has ficat? Sofia li respon que si ha mirat dins l’armari. La filla esbatana els narius. Et penses que sóc ximpleta? Si foren dins l’armari no t’ho demanaria. Me’ls vas llavar com et vaig dir? Sofia desvia la mirada. Doncs, no ho recorde, veges si són a la bugada. La filla bufa i rebufa. No cal que ho mire, segur que no te n’has recordat. Sempre igual... I desapareix amb una altra portada.

Sofia entra al bany. S’humiteja les mans i se les passa pels cabells. Després amb el raspall se’ls allisa.

Els tinc fatal, però no tinc temps per a més, se’m farà tard per al passeig.

La filla entra al bany amb els pantalons fets un nyap. Els he trobat a l’estenedor; si me’ls planxes de seguida encara me’ls podré posar per al concert, li diu, i li lleva el raspall de la mà i l’aparta de l’espill. Au, afanyat que he de passar a recollir Mireia.

El baf de la planxa entela les ulleres de Sofia i l’obliga a aturar-se de tant en tant. Tan de bo fóra més com la mare, que sempre estava contenta. En canvi, jo...

 La ratlla dels pantalons no li ha eixit prou recta, es desvia al final del camal.

Ella sempre somreia, com s’ho feia?

Ja estan? Que bé... Me’ls pose i me’n vaig.

La filla es tanca a l’habitació i n’ix al cap d’un minut amb els pantalons ajustats i un top que li permet lluir el melic. El corredor es converteix en una trampa asfixiant a causa de l’excés de perfum. Sofia es fa aire amb la mà. Torna prompte, que demà has d’anar a l’institut. Els ulls de la filla llancen espurnes. Ni somniar-ho. El concert acabarà tardíssim i he pensat quedar-me a dormir a casa de Mireia. Si demà em perd el matí tampoc no passarà res de l’altre món. Sofia encreua els braços. De cap manera, et vull a les onze a casa. No consentiré que faltes a classe, ja ho portes prou malament com per a... Malament? No vull estudiar i ja és hora que t’enteres! Sofia esbatana els ulls. No digues això. Trobar treball és molt difícil i si no tens una bona formació... La filla fa dos passos cap ella amb posat desafiant. Ah, formació! I a tu de què t’ha aprofitat, eh? Que si cultura grega, que si l’Atenes de Pèricles i els versos d’eixe tal Homer. M’ho vols dir, senyora doctora, de què t’ha servit tot eixe rotllo? Sort que vas pescar el pare, que si no encara demanaries almoina a la porta del supermercat. Els ulls de Sofia s’entelen una altra vegada, no li cal el vapor. Veu la filla allunyar-se pel corredor i escolta l’enèsima portada.

Sofia es torca les llàgrimes amb el torcamans i s’aboca a la galeria. Amb la llum última del dia veu que del fanal de la plaça s’ha penjat un mico amb una disfressa daurada que no para d’exhibir-se amb gestos obscens. Té la gent entretinguda amb la vella història d’Hèracles, que entre les seues moltes proeses va aconseguir netejar tota la brutícia dels estables d’Augies desplaçant el corrent dels rius Alfeu i Peneu. Només un semidéu podia acabar amb aquella massa corrupta que durant anys s’havia acumulat sobre el terra. La gent fa rotllana al voltant del mico i escolta la història embadocada, mentrestant una ombra sinuosa els furta els paquets de sota el braç i les carteres de la butxaca. Sofia ho veu tot des del balcó i vol cridar per avisar la gent d’aquell robatori, però és massa lluny. Ni cridant a ple pulmó la sentirien.

Sofia recolza en front contra el vidre, abatuda.

Mare, tu que sempre reies i cantaves, ens has deixat orfes; ara el Partenó cau a trossos sobre el mar i alça contra la terra onades de sal i peixos morts, i els versos antics sagnen a les boques del poble, i les cariàtides s’esquerden d’un mal que ve de dins, d’un mal que no es pot aturar, mare, mentre les sirenes, les harpies i els centaures agonitzen a les cantonades; i jo passege el capvespre de la pedra, de la sal i els peixos morts i demane de poder salvar, per l’amor dels deus, almenys el nom d’un nom.

                                  
                                   (Article publicat al llibre de la Falla Sant Josep-Raval 2016)