miércoles, 29 de abril de 2015

Milonga de Tardor.

    
Encarna Sant-Celoni i Verger
La novel·la Milonga de Tardor es convertirà en un paratge especialment atractiu dins del paisatge literari que conforma l’obra ja àmplia d’Encarna. Un paratge dotat d’una gràcia particular que déu el seu mèrit, possiblement a parts iguals, al notable treball lingüístic i a l’interés de la història que ens conta.

     Per introduir-vos en la novel·la començaré, com acostume a fer amb la majoria dels llibres, pel títol. Milonga de tardor. Un títol potent que se’ns queda a la primera en la memòria. La milonga és un tipus de cançó característica del folklore d’Argentina i Uruguay, de ritme binari bastant viu, moltes voltes acompanyada de guitarra, que és considerada una de les predecessores del tango argentí. És per tant, una cançó per a ser ballada. Jo que sempre em pregunte el perquè dels títols, crec que Encarna ha elegit la milonga, a banda de les evocacions musicals que ressonen per tot el llibre, perquè d’alguna manera el que ens conta l’autora, la història d’Erna que és la protagonista, d’alguna manera és també és un ball, un ball amb l’amor.
     Un ball on la protagonista va avançant, retrocedint, saltant, giravoltant, fent alguna pirueta, per a acabar amb un bon tall (a la manera d’un tango) i amb una figura esplèndida que no deixarà indiferent cap lector. Per altra banda,  la tardor pot referència al fet que la protagonista no és la joveneta que s’inicia a l’amor, sinó més bé la dona experta que ha de superar males experiències i que, tanmateix, està plenament oberta a gaudir cada instant de la vida.


La novel·la consta de 9 capítols que tenen preciosos títols poètics, molt suggeridors i que ens preparen per al que vindrà després. Us en llegiré alguns perquè veieu que són realment bonics:
III. Va somniar que l’amor li reservava una sageta amb el seu nom.
V. i restar allí, arrupida, fins que el món no fós món, ni la Terra una utopia.
VIII. Una pell que reclama una altra pell i dues sentors que es conjuminen.
Són títols tan evocadors que fan vindre ganes de llegir immediatament el capítol.
He de dir que Encarna és una poeta i això és nota molt en la seua manera d’escriure, tant els petits detalls de la prosa com en la mateixa concepció del llibre. El treball minuciós de les frases, que no sols diuen les coses sinó que les diuen des d’una profunditat enriquidora, com si el text guanyara dimensions. Fins i tot de vegades ens ofereix directament poemes intercalats en el text:
Restrènyer la xauxa de tanta disbauxa
Greixant les rovellades xarneres amb un
Nou espant: des de lluny, moratòries
A l’encontre que no sé si vull o enyore.
Aquesta mirada poètica que és constant al llarg del llibre incita a fer una lectura assaborida, una lectura que es recree en els detalls de les descripcions, que es demore en els poemes i que accelere el ritme en els passatges on l’acció guanya terreny. El resultat és una lectura plena d’emocions, que de vegades ens sorprèn, unes altres vegades ens toca el cor, i altres ens intriga i ens arrossega pàgina rere pàgina.
De fet, un recurs que Encarna ha sabut molt bé dosificar per lligar-nos a la lectura és justament aquest, la intriga. El llibre comença amb una sucosa carta plena de misteri i d’erotisme que un desconegut envia a Erna, la protagonista, una professora universitària i escriptora danesa, que arriba al País Valencià en matricular-se al Campus Universitari en Català per passar-hi un any d’excedència. En realitat, el viatge és només una excusa per enfrontar-se als seus problemes personals, després d’una relació amorosa que ha acabat en suïcidi i que la turmenta, per buscar l’equilibri que li manca mentre s’enfronta al treball d’escriure una nova novel·la.
Les cartes eròtiques s’aniran repetint una rere l’altra, mentre Erna fa mans i mànigues per descobrir qui és el seu admirador anònim. Mentrestant, els qui llegim, anem creixent en l’enorme interès de saber què hi ha al darrere de tot plegat, qui és aquest enamorat tan loquaç que no dóna la cara. Lògicament, no serà fins al final del llibre quan es descobrirà tot plegat i la nostra curiositat podrà ser satisfeta. Ara bé, les cartes, són d’una gran intensitat, fins i tot, fogositat.
Així s’arriba al tema central de la novel·la, que és l’erotisme. L’amor carnal es desborda, s’incendia, llança flamarades, ens crema, ens arrossega... Jo, de vegades, enmig de la lectura havia de parar, per prendre aire i assimilar el que estava llegint perquè em despertava sensacions fortes en el cos.
L’amor apareix de moltes formes al llibre. Hi ha l’amor inassolible que representa l’autor anònim de les cartes, l’amor amical entre Erna i Klaus, hi ha l’amor impossible, més bé atracció eròtica entre Erna i el seu veí que observa a través de la finestra, hi ha amor frustrat entre Erna i el seu ex, Anders, hi ha l’amor gojós, resplendent entre Erna i Karen. Hi ha a la novel·la molts amors, amors lliures, amors tràgics, amors falsos i mentiders, perquè com tots sabeu l’amor pot ser moltes coses i pot fer-nos molt feliços o molt desgraciats, però, en definitiva, és el gran sentiment que tots els humans experimentem i que moltes vegades dóna sentit a les nostres vides. Amb Milonga de Tardor, Encarna ha volgut recrear-se en aquest tema tan universal i presentar-lo en la seua gran complexitat des de la seua mirada pròpia, que és la mirada d’una dona compromesa amb la defensa d’una feminitat sense complexos, poderosa, capaç de superar les trampes de societat per a manifestar-se en el seu esplendor. En la novel·la això es concretarà amb una sèrie de personatges, la identitat dels quals no vaig a revelar-vos i que juguen el paper malèfic, perquè són falsaris i la seua pretensió és, justament, burlar-se d’Erna. El resultat dels seus enganys tampoc no vaig a descobrir-lo, però puc dir que en eixe sentit Milonga de Tardor no us decebrà. I que, d’uns manera o altra, la veritat sempre acaba eixint a la llum.
A banda d’aquest tema central, hi trobem temes secundaris però també importants com: el suïcidi, la soledat, la superació, la seducció, l’engany, el cos de la dona, la quotidianitat de la vida, el somni, l’ofici d’escriure, la violència contra les dones, que afloren ací i allà en forma de breus reflexions que pengen, entreteixides dels fils argumentals.
Per exemple, el tema dels mascles que abusen de les dones el trobem en el personatge d’un homenet seductor que vol tindre relacions amb Erna i quan ella canvia de pensament ell es posa agressiu. Per sort Erna sap defensar-se amb taekwondo i es barallen fins que els veïns truquen a la policia, que s’emporta el quasi-violador.
El somni el trobem diverses vegades, ens el mostra la mateixa Erna en persona redactat en primera persona, com una confessió, i pren forma de carta. Hi ha malsons que brollen del passat però també somnis que són auguris i que es projecten cap al futur.
El cos de la dona està tractat al llarg de tot el llibre, i especialment amb motiu d’un famós quadre de Gustav Courbet. L’origen del món, que si el coneixeu, presenta en primer plànol el sexe d’una dona. El quadre s’exposava a Les Drassanes i Erna acudeix a vore l’exposició. En la secció de realitat virtual se’l troba i experimenta la sensació de tindre’l al davant.    
Si els temes són diversos i interessants, el mateix podem dir dels personatges: hi ha l’Erna, el seu amic Klaus, la seua amiga Marta, el seu veí Lluís, un altre veí que fa streaptease per a Erna des de l’interior del seu pis, el seu ex i desaparegut Anders, la seua amant Karen, etc... Tot i la diversitat, cal dir que són personatges que a penes si els arribem a conèixer perquè el llibre és sobretot Erna i més Erna. Ella ho ompli tot. Seguim el seu dia a dia, durant la seua estança a València, penetrem dins la seua ment i coneixem els aspectes més íntims, ens capbussem en la seua psicologia, les pors, els bloquejos, les tristeses que arrossega del passat, gaudim i patim cada moment del present a mesura que evoluciona i s’obri cap a un futur ple d’esperança. La veritat és que el personatge acaba sent part de les nostres vides perquè està molt ben construït i en acabar la novel·la sentim un regust amarg d’haver-nos-en de separar.
I, seguint les peripècies de l’Erna, ens infliltrarem en les interioritats domèstiques que transcorren al seu pis llogat, i que són el principal escenari dels fets de la novel·la, però també ens passejarem pels carrers i pels bars de la ciutat de València, el barri del Carme, el de la Petxina, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música, eixa capital nostra que coneguem tant i amb la qual ens podem sentir més o menys identificats. Encarna la descriu amb naturalitat i realisme i ens la presenta pròxima, vital, canviant, escenari d’amors i desamors, d’amistats i enemistats, un espai urbà borbollejant, plenament mediterrani, calorós, excessiu, irracional de vegades, just com segurament el pot veure qualsevol persona del nord d’Europa que faça un viatge a les nostres terres.

Un aspecte que també vull destacar de Milonga de Tardor és el de la seua estructura canviant i vigorosa, reforçada amb la inclusió dins del text de cartes, notes, narracions breus de somnis, fragments de cançons. Encarna juga amb els gèneres i els combina atorgant a la novel·la un gran dinamisme, ja llegim una carta, ja un poema, ara una nota, ara un fragment de text, i així aconsegueix agilitzar la lectura. D’alguna manera, tots aquests canvis em recordaven les figures d’un tango, on els ballarins van fent volts i revolts, ara cap ací, ara cap allà, i ballant ballant acabem la peça. Em sembla un encert aquest joc canviant.
I sobretot, el que m’ha agradat molt ha sigut la saviesa a l’hora d’usar la nostra llengua, de la qual Encarna demostra ser una gran coneixedora, la prolixitat increïble del vocabulari, el domini de l’adjectivació, el domini de les expressions i les frases fetes (que n’he aprés un muntó que no coneixia). Fa un ús magistral de la llengua com a instrument molt flexible, amb una naturalitat, amb una gràcia. La veritat és que Milonga de Tardor és un llibre per aprendre llengua de debò.
Per acabar només vull dir-vos que aquells que obriu les pàgines d’aquesta novel·la es sentireu immediatament seduïts per la veu d’Encarna, passareu una feliç estona immersos en la història d’Erna, gaudireu d’una bona lectura, sobretot ara que les vesprades són més llargues i sembla que conviden a seure’ns vora la finestra i llegir fins a la nit, i quan acabeu el llibre em donareu la raó que l’experiència ha valgut molt la pena.