martes, 2 de junio de 2015

Sord, mut, cec, l'amor.

Teresa volia conéixer l’amor. S’endinsà al fons del bosc i cridà ben fort: T’estime! La seua veu corregué amb l’eco per racons i fondals i, en extingir-se, deixà un gran silenci. Teresa esperà i esperà una resposta que mai no va arribar.
–Es veu que l’amor és sord –va pensar.
I se’n pujà dalt de la muntanya més alta i, de cara al cel, cridà amb gran potència: T’estime! La seua veu aturà el pas dels núvols i el vol dels ocells, però, després d’esperar una bona estona, no obtingué cap resposta.
–Es veu que l’amor també es mut –va dir.
I s’acostà a la voreta del mar i escrigué sobre l’arena un T’estime immens. L’espera no va ser més curta que les anteriors, fins que, en caure la nit, Teresa va deduir que, a més, l’amor era cec. O, pitjor encara, que no era enlloc.
Tan decebuda es quedà, que es tancà a dins de casa i decidí passar la vida cultivant flors al jardí. En la seua soledat, no es va assabentar que els arbres creixien més que mai, els ocells es multiplicaven miraculosament i els peixos naixien amb gran prodigi.
        Un dia tocà a la porta de casa un llenyater.
–Què vols de mi? –va preguntar Teresa.
–No tindries un got d’aigua per un home assedegat?
–El meu got està trencat –va respondre malhumorada, i li va tancar la porta al nas.
        L’endemà va tocar a la porta un caçador.
–Que volies? –va preguntar Teresa.
–No tindries un mos de pa per un home famolenc?
–La meua farina està per cerndre –va respondre amb disgust i li va demanar que se n’anara.
        Al dia següent va arribar un pescador.
–No podries ajudar-me a reparar la xarxa? –va demanar a Teresa.
–La meua agulla està despuntada –i li va fer una bona portada.
Van passar molts anys. Els cabells de Teresa es tornaren blancs i el jardí estava tan ple de flors que ja no n’hi cabien més.
–Podria vendre’n unes quantes, així hi faria lloc per a plantar-ne de noves –va pensar. I va tallar les més vistoses, les va posar en un cabàs i se’n va anar al poble a vendre-les.
        Al mercat, entre la gentada, Teresa va veure tres ancians que conversaven asseguts al sol.
–Aquella dona solitària era més bonica que un pensament. Em vaig interessar de seguida, però ella no va voler saber res de mi –deia el llenyater.
–Sí, diuen que era bruixa i que va ser ella qui va enamorar la terra, el mar i el cel i va fer que les criatures es multiplicaren com en cap altre lloc del món –deia el vell caçador.
–Bruixa i tot, jo m’haguera casat amb ella –va dir el pescador.
–Sabeu? –va afegir el llenyater-. Crec que després de tot vam ser afortunats. Què ens haguera donat una dona així, que no sap res de l’amor?
I el caçador va respondre:
–L’alegria d’estimar-la.
–Sí, això ja és molt –va afirmar el pescador–. El que té de gran l’amor no és el que et dóna, sinó el que sents quan et dones a qui estimes. L’amor és sempre per a l’altre.
        Teresa escoltà aquella conversa bocabadada i, després d’eixugar-se les llàgrimes, deixà al terra el cabàs de les flors i se’n tornà cap a casa.

     Un pas rere l'altre arribà al seu jardí ufanós i amb les mans nues arrancà, una a una totes les plantes que s'hi criaven, fent-se arraps, talls als dits, espellifant-se. En caure la nit estava exhausta. Va contemplar la terra arrasada i el munt de plantes destrossades. Aquella era la seua darrera obra, va pensar. I es va deixar caure sobre el munt de fullaraca perquè la llum freda de la lluna s'emportara el que quedava de la seua vida balafiada.

miércoles, 29 de abril de 2015

Milonga de Tardor.

    
Encarna Sant-Celoni i Verger
La novel·la Milonga de Tardor es convertirà en un paratge especialment atractiu dins del paisatge literari que conforma l’obra ja àmplia d’Encarna. Un paratge dotat d’una gràcia particular que déu el seu mèrit, possiblement a parts iguals, al notable treball lingüístic i a l’interés de la història que ens conta.

     Per introduir-vos en la novel·la començaré, com acostume a fer amb la majoria dels llibres, pel títol. Milonga de tardor. Un títol potent que se’ns queda a la primera en la memòria. La milonga és un tipus de cançó característica del folklore d’Argentina i Uruguay, de ritme binari bastant viu, moltes voltes acompanyada de guitarra, que és considerada una de les predecessores del tango argentí. És per tant, una cançó per a ser ballada. Jo que sempre em pregunte el perquè dels títols, crec que Encarna ha elegit la milonga, a banda de les evocacions musicals que ressonen per tot el llibre, perquè d’alguna manera el que ens conta l’autora, la història d’Erna que és la protagonista, d’alguna manera és també és un ball, un ball amb l’amor.
     Un ball on la protagonista va avançant, retrocedint, saltant, giravoltant, fent alguna pirueta, per a acabar amb un bon tall (a la manera d’un tango) i amb una figura esplèndida que no deixarà indiferent cap lector. Per altra banda,  la tardor pot referència al fet que la protagonista no és la joveneta que s’inicia a l’amor, sinó més bé la dona experta que ha de superar males experiències i que, tanmateix, està plenament oberta a gaudir cada instant de la vida.


La novel·la consta de 9 capítols que tenen preciosos títols poètics, molt suggeridors i que ens preparen per al que vindrà després. Us en llegiré alguns perquè veieu que són realment bonics:
III. Va somniar que l’amor li reservava una sageta amb el seu nom.
V. i restar allí, arrupida, fins que el món no fós món, ni la Terra una utopia.
VIII. Una pell que reclama una altra pell i dues sentors que es conjuminen.
Són títols tan evocadors que fan vindre ganes de llegir immediatament el capítol.
He de dir que Encarna és una poeta i això és nota molt en la seua manera d’escriure, tant els petits detalls de la prosa com en la mateixa concepció del llibre. El treball minuciós de les frases, que no sols diuen les coses sinó que les diuen des d’una profunditat enriquidora, com si el text guanyara dimensions. Fins i tot de vegades ens ofereix directament poemes intercalats en el text:
Restrènyer la xauxa de tanta disbauxa
Greixant les rovellades xarneres amb un
Nou espant: des de lluny, moratòries
A l’encontre que no sé si vull o enyore.
Aquesta mirada poètica que és constant al llarg del llibre incita a fer una lectura assaborida, una lectura que es recree en els detalls de les descripcions, que es demore en els poemes i que accelere el ritme en els passatges on l’acció guanya terreny. El resultat és una lectura plena d’emocions, que de vegades ens sorprèn, unes altres vegades ens toca el cor, i altres ens intriga i ens arrossega pàgina rere pàgina.
De fet, un recurs que Encarna ha sabut molt bé dosificar per lligar-nos a la lectura és justament aquest, la intriga. El llibre comença amb una sucosa carta plena de misteri i d’erotisme que un desconegut envia a Erna, la protagonista, una professora universitària i escriptora danesa, que arriba al País Valencià en matricular-se al Campus Universitari en Català per passar-hi un any d’excedència. En realitat, el viatge és només una excusa per enfrontar-se als seus problemes personals, després d’una relació amorosa que ha acabat en suïcidi i que la turmenta, per buscar l’equilibri que li manca mentre s’enfronta al treball d’escriure una nova novel·la.
Les cartes eròtiques s’aniran repetint una rere l’altra, mentre Erna fa mans i mànigues per descobrir qui és el seu admirador anònim. Mentrestant, els qui llegim, anem creixent en l’enorme interès de saber què hi ha al darrere de tot plegat, qui és aquest enamorat tan loquaç que no dóna la cara. Lògicament, no serà fins al final del llibre quan es descobrirà tot plegat i la nostra curiositat podrà ser satisfeta. Ara bé, les cartes, són d’una gran intensitat, fins i tot, fogositat.
Així s’arriba al tema central de la novel·la, que és l’erotisme. L’amor carnal es desborda, s’incendia, llança flamarades, ens crema, ens arrossega... Jo, de vegades, enmig de la lectura havia de parar, per prendre aire i assimilar el que estava llegint perquè em despertava sensacions fortes en el cos.
L’amor apareix de moltes formes al llibre. Hi ha l’amor inassolible que representa l’autor anònim de les cartes, l’amor amical entre Erna i Klaus, hi ha l’amor impossible, més bé atracció eròtica entre Erna i el seu veí que observa a través de la finestra, hi ha amor frustrat entre Erna i el seu ex, Anders, hi ha l’amor gojós, resplendent entre Erna i Karen. Hi ha a la novel·la molts amors, amors lliures, amors tràgics, amors falsos i mentiders, perquè com tots sabeu l’amor pot ser moltes coses i pot fer-nos molt feliços o molt desgraciats, però, en definitiva, és el gran sentiment que tots els humans experimentem i que moltes vegades dóna sentit a les nostres vides. Amb Milonga de Tardor, Encarna ha volgut recrear-se en aquest tema tan universal i presentar-lo en la seua gran complexitat des de la seua mirada pròpia, que és la mirada d’una dona compromesa amb la defensa d’una feminitat sense complexos, poderosa, capaç de superar les trampes de societat per a manifestar-se en el seu esplendor. En la novel·la això es concretarà amb una sèrie de personatges, la identitat dels quals no vaig a revelar-vos i que juguen el paper malèfic, perquè són falsaris i la seua pretensió és, justament, burlar-se d’Erna. El resultat dels seus enganys tampoc no vaig a descobrir-lo, però puc dir que en eixe sentit Milonga de Tardor no us decebrà. I que, d’uns manera o altra, la veritat sempre acaba eixint a la llum.
A banda d’aquest tema central, hi trobem temes secundaris però també importants com: el suïcidi, la soledat, la superació, la seducció, l’engany, el cos de la dona, la quotidianitat de la vida, el somni, l’ofici d’escriure, la violència contra les dones, que afloren ací i allà en forma de breus reflexions que pengen, entreteixides dels fils argumentals.
Per exemple, el tema dels mascles que abusen de les dones el trobem en el personatge d’un homenet seductor que vol tindre relacions amb Erna i quan ella canvia de pensament ell es posa agressiu. Per sort Erna sap defensar-se amb taekwondo i es barallen fins que els veïns truquen a la policia, que s’emporta el quasi-violador.
El somni el trobem diverses vegades, ens el mostra la mateixa Erna en persona redactat en primera persona, com una confessió, i pren forma de carta. Hi ha malsons que brollen del passat però també somnis que són auguris i que es projecten cap al futur.
El cos de la dona està tractat al llarg de tot el llibre, i especialment amb motiu d’un famós quadre de Gustav Courbet. L’origen del món, que si el coneixeu, presenta en primer plànol el sexe d’una dona. El quadre s’exposava a Les Drassanes i Erna acudeix a vore l’exposició. En la secció de realitat virtual se’l troba i experimenta la sensació de tindre’l al davant.    
Si els temes són diversos i interessants, el mateix podem dir dels personatges: hi ha l’Erna, el seu amic Klaus, la seua amiga Marta, el seu veí Lluís, un altre veí que fa streaptease per a Erna des de l’interior del seu pis, el seu ex i desaparegut Anders, la seua amant Karen, etc... Tot i la diversitat, cal dir que són personatges que a penes si els arribem a conèixer perquè el llibre és sobretot Erna i més Erna. Ella ho ompli tot. Seguim el seu dia a dia, durant la seua estança a València, penetrem dins la seua ment i coneixem els aspectes més íntims, ens capbussem en la seua psicologia, les pors, els bloquejos, les tristeses que arrossega del passat, gaudim i patim cada moment del present a mesura que evoluciona i s’obri cap a un futur ple d’esperança. La veritat és que el personatge acaba sent part de les nostres vides perquè està molt ben construït i en acabar la novel·la sentim un regust amarg d’haver-nos-en de separar.
I, seguint les peripècies de l’Erna, ens infliltrarem en les interioritats domèstiques que transcorren al seu pis llogat, i que són el principal escenari dels fets de la novel·la, però també ens passejarem pels carrers i pels bars de la ciutat de València, el barri del Carme, el de la Petxina, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música, eixa capital nostra que coneguem tant i amb la qual ens podem sentir més o menys identificats. Encarna la descriu amb naturalitat i realisme i ens la presenta pròxima, vital, canviant, escenari d’amors i desamors, d’amistats i enemistats, un espai urbà borbollejant, plenament mediterrani, calorós, excessiu, irracional de vegades, just com segurament el pot veure qualsevol persona del nord d’Europa que faça un viatge a les nostres terres.

Un aspecte que també vull destacar de Milonga de Tardor és el de la seua estructura canviant i vigorosa, reforçada amb la inclusió dins del text de cartes, notes, narracions breus de somnis, fragments de cançons. Encarna juga amb els gèneres i els combina atorgant a la novel·la un gran dinamisme, ja llegim una carta, ja un poema, ara una nota, ara un fragment de text, i així aconsegueix agilitzar la lectura. D’alguna manera, tots aquests canvis em recordaven les figures d’un tango, on els ballarins van fent volts i revolts, ara cap ací, ara cap allà, i ballant ballant acabem la peça. Em sembla un encert aquest joc canviant.
I sobretot, el que m’ha agradat molt ha sigut la saviesa a l’hora d’usar la nostra llengua, de la qual Encarna demostra ser una gran coneixedora, la prolixitat increïble del vocabulari, el domini de l’adjectivació, el domini de les expressions i les frases fetes (que n’he aprés un muntó que no coneixia). Fa un ús magistral de la llengua com a instrument molt flexible, amb una naturalitat, amb una gràcia. La veritat és que Milonga de Tardor és un llibre per aprendre llengua de debò.
Per acabar només vull dir-vos que aquells que obriu les pàgines d’aquesta novel·la es sentireu immediatament seduïts per la veu d’Encarna, passareu una feliç estona immersos en la història d’Erna, gaudireu d’una bona lectura, sobretot ara que les vesprades són més llargues i sembla que conviden a seure’ns vora la finestra i llegir fins a la nit, i quan acabeu el llibre em donareu la raó que l’experiència ha valgut molt la pena.


martes, 3 de febrero de 2015

UN SOL ESGLAIAT

El divendres passat vaig acompanyar Sico Fons en la presentació de la seua novel·la Un sol esglaiat. Amb nosaltres també va estar Quin Sanç, que ens va cantar cinc cançons d'aquelles que escalfen l'ambient i fan aplaudir la gent amb ganes. Llàstima que les fotos que he aconseguit no tenen massa qualitat, però almenys il·lustren el text i fan l'acte una mica més present. Ací us deixe el text que vam llegir durant la presentació.

Aquestes festes de Nadal, mentre m’esforçava per vèncer un constipat monumental que em tenia lligada al llit amb estones de febre molt alta, vaig anar llegint Un sol esglaiat i m’ha quedat en el record com l’única cosa agradable d’unes setmanes de dolors, flegmes i sabors amargs de medicines. 
Abans d’endinsar-me en les pàgines d’una novel·la, acostume a fer reflexió sobre el títol. Un sol esglaiat. Per què?
La primera resposta a la pregunta fàcilment imaginable. Efectivament, l’ambientació de la novel·la recau en dies grisos, de núvols, de pluja que persisteix i només es retira esporàdicament per oferir un solet desmaiat. Ara bé, la pluja no arriba mai a la tempesta, no hi cap mena de força en l’oratge, és un oratge feble, desansiat el que acompanya la història que ens conta Sico. 
El títol, per tant, fa referència a aquest teló de fons gris davant del qual es mouen els personatges. Però, el sol esglaiat també té un significat metafòric molt més profund. A veure, pensem, Per què s’esglaia el sol? De què te por? Evidentment, d’un món que espanta. La novel·la ens conta diverses històries enllaçades amb una gran lleugeresa, com qui no vol la cosa, però al fons de tot hi ha un drama: la mort d’un l’innocent, en aquest cas una xiqueta menuda, que acaba sent víctima de les violències domèstiques de la parella protagonista i per extensió de la societat. Es tracta d’un món on les relacions personals són insatisfactòries, inquietants, la major part d’elles acaben frustrades, la gent no arriba mai a comprendre’s encara que s’estime. I al final, les espurnes de la tensió entre les persones acaben afectant a aquell que no s’ho mereix,  siga per l’atzar, o la mala fortuna. De manera que ho acaba pagant una víctima que en realitat no deu res, que no té res a veure amb els enfrontaments, i que, a més, no pot defensar-se.
Aquesta mort innocent, que desencadena la història i a la vegada la tanca, ja que la novel·la té una estructura circular, desencadena un sentiment de culpa en aquell  que l’ha causada i l’arrossega fins a la darrera pàgina. Per suposat, estic parlant del protagonista, un xicot de Tavernes,  de trenta anys i escaig, que es diu Alfred Brines, és propietari d’una tenda d’informàtica que no va bé, i que podria ser un xicot qualsevol dels que coneixem per ací. Una persona del carrer.
Compartint el protagonisme amb Alfred hi ha dues dones: Cora i Lídia i que són, com no podria ser d’altra manera, l’antítesi una de l’altra. Cora és amatent, protectora, angelical, generosa, acollidora i suposa una salvació temporal per a Alfred, mentre que Lídia és una fera indòmita, fúria de la natura, contradictòria, insatisfeta, primària i d’una gelosia malaltissa, que acaba portant el protagonista a la seua perdició. A més, apareixeran molts altres personatges i originaran moltes situacions diverses que aniran encarrilant la novel·la cap al seu final, però no passaran de ser secundaris i limitats.
A partir d’aquest triangle bàsic de personatges que hem esmentat es construeix la història. Els tres protagonistes presenten un perfil psicològic molt ben treballat i acabem, si no identificant-los, si almenys coneixent-los com si foren els nostres amics, i interessant-nos pel seu futur com si es tractara de persones de carn i ossos.
Per exemple, a Lídia ens la presenta com una dona que no estava capacitada per a viure sense parella no sabia, no podia viure sense home. Necessitava, sobretot al llit, notar-hi una presència masculina que li escalfara el cos i la vida. Era tan agradable sentir-se abraçada, estimada, recolzada, besada, acariciada i penetrada per un home. Com podia cap dona viure sense (cita textual, pag 67).
Aquest és un dels mèrits de Sico, el fet d’acostar-nos tant als personatges que se’ns oblida que ho són i els vivim en la pròpia carn, seguint els seus passos i patint les seues calamitats. L’autor ho ha aconseguit amb un punt de focalització ni massa pròxim ni massa distant que ens convida a mirar-los a prop i sentir els seus neguits però, a la vegada, ser capaços de veure’ls en la seua integritat i apreciar els seus defectes, les seues limitacions i ser crítics amb ells. Ens mostra els personatges a través de les seues accions, però també amb descripcions realment bones, que amb quatre pinzellades ens fan un retrat. Per exemple i continuant en Lídia, la descriu així. Lídia Bataller, xica misteriosa i enigmàtica, totalment incomprensible per a la majoria dels mortals. Lídia, noia mig catalana, mig valenciana, mig llatinoamericana, cosmopolita, nacionalista i ciutadana del món. Amant dels gats i tots els felins. Tossuda i rabiüda com una fúria mitològica i tendra i sensual i amorosa com l’amant més perfecta i desitjada per tots els homes. Lídia la irracional, la incognoscible. La més desitjada, la més odiada.
Cal dir que Lídia és el personatge més fascinant d’Un sol esglaiat, pel seu caràcter fort i contradictori, i per la seua biografia plena d’amors fracassats que va enllaçant els uns amb els altres: el seu primer marit Joan Valls, el peruà Jesús Paredes, Ignació l’electricista amb qui es casa per segona vegada i dura un mes, Mario l’argentí, i Alfred Brines.
Tots aquests personatges secundaris tenen un gran paper a la novel·la, perquè són molts i originen situacions diverses que aniran encarrilant la novel·la cap al seu final, tot i que no passen de ser limitats. Les seues descripcions també són molt bones. Vegem:
Mario Ferreiro, d’origen gallec, era un ésser estrany, fins a cert punt turmentat i sorprenent. Un celta austral, que solia dir ell mateix, un gaucho europeu i pseudopatagònic. Un lector voraç de tota mena de llibres científics, i sobretot, d’història que malgrat la seua erudició no havia volgut estudiar mai cap carrera i preferit, tanmateix, especialitzar-se en oficis mecànics. Ell es considerava un home més d’acció que de reflexió.
Però a mi m’han agradat, especialment les descripcions de les dones, on vegem que Sico trau punta a la seua faceta d’escriptor amb detalls de cert preciosisme. Mireia, una amiga de Cora, és descrita així: Posseeix com ella uns cabells negres i lluents, però planxats fins a deixar-los com una lleugera cortina tallats dalt els ulls formant una perfecta línia horitzontal. Una pell facial blanca que sembla, es diria, a mig camí entre la cera i la calç, unes pestanyes llarguíssimes que coronen bellament els ulls color mel i un escot que .. ehemm. Ací Alfred no té més remei que apartar la vista a corre-cuita si no vol que l’acusen de vell luxuriós i obscè.
A banda de la descripció, en aquest fragment és interessant la intervenció del narrador, fent-se present per un moment amb una eixida divertida que trenca un poc el to de la descripció per introduir una nota d’humor. Això passa molt de tant en tant, que ens trobem que la veu neutra del narrador, de sobte, cobra color i es fa visible aportant sobretot, alguna pinzellada irònica, o humorística, que reforça el caràcter contat de la novel·la.
I si els personatges resulten atractius, també ho són i molt els escenaris. La història transcorre en llocs tan coneguts com: Tavernes de Valldigna, València, Barcelona o Tenerife, que potser ens queda ja més lluny. De València hi trobem el barri gòtic, Mercat Central, Llotja dels Mercaders amb visita a la catedral i pujada al Micalet inclosa, però també la València dels estudiants al voltant de Blasco Ibàñez, i la Valencia dels ambients alternatius, àcrates, antisistema, llibertaris etc.
Però València també serà per a ell una ciutat opressiva, un lloc ofegador. Aquesta aparença agresta és trencada pels alts edificis que guaiten amenaçadors a poca distància, pel bram persistent del trànsit de la ciutat i pels murs gruixuts de l’antic llit del riu Túria que donen a l’indret un aspecte de fràgil bombolla isolada i vulnerable.
Trobem, per tant, la València coneguda, pròxima, estimada i detestada a la vegada, però sobretot nostra, la nostra ciutat, la dels valencians, així com l’hem feta entre tots i totes, amb les seues virtuts i defectes. Llegint el llibre, me n’he recordat molt del meu temps d’estudiant, dels llargs passejos pels carrers, pels ambients del barri del Carme, per aquells escenaris que també van ser l’escenari de la meua vida durant un temps molt bo, que és el temps de la joventut. I no vaig poder evitar sentir molta enyorança d’aquells anys i d’aquella ciutat .
Un altre escenari del llibre és Tavernes, tot i que Tavernes més que el poble el que trobem és ambient d’interiors, de cases i pubs de copes com el Blau-Cel, Magic, TNT, el Colpet, Venus, la Taska. I vinculat a Tavernes apareix un tema que és familiar per a tots nosaltres, la gent de la Valldigna, com és el tema de l’Alta Tensió.
 De Gandia, Xeraco o Simat també se’n fa menció breument, com un petit homenatge a la comarca, o almenys així és com jo ho veig, no és un homenatge d’afalacs ni lloances, és un senzill reconeixement: aquesta és la meua comarca, així la conte.
Pel que fa a l’argument, he de dir que és complex perquè es conten moltes històries enllaçades unes amb les altres a través dels personatges principals. El que fa, bàsicament, Sico és construir dues històries que evolucionen entrellaçades. Una va del present cap al futur i l’altra va del passat cap al present, o siga que evolucionen fins a confluir i convertir-se en una única història. El narrador va contant paral·lelament fragments de l’una i de l’altra. I el lector va seguint-los fins que, finalment, encaixa totes les peces.
La novel·la arranca amb la fugida del protagonista. L’antiheroi Alfred Brines fuig de Tavernes en tren cap a València en el moment que el dia naix, deixant al darrere una desgracia: la mort d’una nena innocent. Fuig, no com un assassí, ni com un malfactor, sinó com un home que ha comès una errada irreparable i que no ha tingut integritat per assumir-la. Des del primer moment, veure’m el protagonista a través d’aquesta mirada, la de l’home mancat, limitat, un incapaç, un home que fa pena enlloc de fer-nos ràbia. Com si establirem un pacte inconscient amb el personatge reconeixent que tots som humans i ens equivoquem. I la novel·la es tancarà quan Alfred siga capaç d’afrontar l’errada i acceptar el seu destí. A la fi l’home, aquest ésser erràtic, equivocat, mancat de recursos, no podrà evitar enfrontar-se a la realitat cruel del seu error, i això mateix el redimirà de la culpa que arrossega.
La novel·la té per tant, un tema de fons, un tema profund i que reclama reflexió, és el tema que ens toca l’ànima. Què fem amb els nostres errors? Tots en cometem i de vegades no tenen remei i perjudiquen els altres. Tenen reparació els errors? Com els hem d’afrontar? La fugida no cap en la moral ni en la ètica humanes. Però, a la vegada, és molt humà fugir dels nostres errors. Tots i totes evitem en algun moment afrontar la realitat i acceptar-la en la seua dimensió més dramàtica. A aquesta reflexió i a moltes altres ens convida Sico. Trobem reflexions sobre la mort. Llegiu uns fragments:
L´únic que sé és que un mort és un mort per a sempre, i un viu, un mort en un altre futur pròxim. La resta són elucubracions produïdes per la imaginació humana.
És bo sentir-se bé, sentir-se viu. A fer punyetes els morts, ja tindrem massa temps d’anar a fer-los companyia.
I l’Alfred es va explorar aquell dia del funeral l’interior i hi ,va descobrir no sabia si espaordit o sorprès, que no hi va trobar pràcticament cap emoció. Pot ser un poc de pena i perplexitat, però i el dolor, on era el dolor? S’havia quedat buit? El cos se li havia convertit en una closca inhumana sense emocions? Ah, si eixa el la gran cuirassa protectora de la humanitat. Descansem en pau i tranquils, doncs.
També trobem reflexions sobre l’amor.
Fem l’amor sempre com un combat desesperat a vida o mort.
L’amor segons Mario convertit en un combat a vida o mort on cadascun dels dos contrincants hi havia de donar tot el cos, tota la ment, tota l’ànima per tal de palesar-hi la immortalitat de la vida per damunt de l’univers etc. etc.
Un altre tema que tracta encara que breument però que a mi sempre m’interessa és el de la guerra civil i els seus efectes sobre la societat. La guerra civil espanyola que trencà les vides, destrossà famílies i causà desarrelament.
També trobem reflexions sobre la nostra llengua, la vida, la religió, el futur, l'anarquia, la família, les relacions personals, la música, la joventut. HI ha un ventall ample de temes que Sico va deixant damunt la taula, evitant dogmatismes i, fins i tot, el fet d'imposar una visió pròpia o una opinió personal. Només convida a parlar d'aquests temes per què cadascú els acare com vulga si li interessa, des del respecte a la llibertat de pensament de les persones.
 Potser, per resumir en una frase el sentit de la novel·la, dins dels molts sentits que té i que se li poden interpretar, jo destacaria:  que les persones som lliures, però responsables dels nostres actes. A partir d’ací, cada u que visca com vulga o com puga perquè la vida són quatre dies.
Per a concloure, destacar que la novel·la té una temàtica estimulant, perquè tracta dels temes universals que afecten les persones, i que no deixa al lector indiferent. A més està molt ben contada, amb un llenguatge molt viu, molt pròxim a la nostra parla de la Valldigna, molt assequible, que l’entendreu molt bé i a més aprendreu. Que el ritme és molt ràpid, les històries es succeeixen sense parar i sense donar-te compte ja te l’has acabada. Que la riquesa de personatges, situacions, de vivències, de reflexions, fan que la lectura siga intensa i ràpida. I que al final tindreu la sensació que és una novel·la ben acabada, (no vos dic si el final és feliç o trist), que el final és el que tocava, satisfà plenament totes les expectatives que la novel·la desplega i deixa un regust de sospir. Allò que diem: així és la vida.

Efectivament Un sol esglaiat, es un tros de vida literària, comprimit en dues-centes pàgines que jo us convide a llegir per què és un gust de compartir la mirada de Sico sobre les coses. A estones us divertireu i a estones sofrireu, i al final convindreu amb mi que la lectura ha valgut la pena.