sábado, 8 de noviembre de 2014

Bé, perdona'm, però estan esperant-me


El saforenc Rafa Gomar té una trajectòria consolidada com a escriptor contista. Quatre títols ho posen de manifest: Legítima defensa, Viure al ras, Batecs i Exercicis respiratoris; quatre llibres de contes que li han proporcionat premis com el Víctor Català, el premi dels Escriptors Valencians o el premi Recull de narrativa Joaquim Ruyra. La seua qualitat en aquest gènere està, doncs, més que demostrada. Amb el nou llibre, titulat Bé, perdona’m, però estan esperant-me, una vegada més es confirma que la seua predilecció per aquest gènere breu i intens està basada en uns coneixements sòlids, un talent ja expert i una gran fluïdesa narrativa.
Bé, perdona’m, però estan esperant-me conté dues parts:  Aquest crepuscle permanent i Pulsions, que sumen un total de vint contes. És, però, més que un recull de relats ben trobats, un autèntic llibre de contes concebut a partir d’un plantejament preestablert i dotat d’una coherència temàtica i uns mecanismes d’enllaç eficaços. El resultat és una peça acabada, completa, amb cara i ull propis, que conté vint peces menors ben integrades.
Potser, el que crida més l’atenció en un primer moment és el títol; un títol una mica estrany però que resulta, tanmateix, molt revelador del contingut que va desgranant-se peça a peça. Bé, perdona’m, però estan esperant-me és un frase que es pot fer servir per tallar una conversació que no interessa prolongar. En realitat, és el títol del darrer conte i, també, la frase amb que acaba el llibre. Un tall net que produeix una sensació de pessigolles a la panxa i un sentiment de frustració (la d’allò que acaba forçadament quan hi havia tantes ganes de continuar).
 Les vint històries constitueixen un mosaic de realitats inacabades que fulguren i es marceixen en l’espai reduït del paper, i converteixen en lector/a en un voyeur espontani, obligat a repensar el significat de tot el que, inesperadament, ha passat per davant dels seus ulls. Els contes requereixen d’un esforç d’interpretació i de reflexió. La profunditat del sentit s’albira entre línies, fins que al moment culminant del final, s’obrí un abisme vertiginós als peus del lector/a. La relectura, sempre recomanable, permet contemplar sentits paral·lels, gaudir de nous matisos i assolir una millor comprensió de cara, sobretot, a afrontar un final que sol ser una autèntica interrogació sobre el sentit de la vida, la complexitat de les relacions humanes o les dificultats de comunicació.
Bé, perdona’m, però estan esperant-me és una desfilada de personatges atacats per les contradiccions interiors, la misèria moral, l’estultícia, les limitacions de recursos o psicològiques, els baixos instints, o, simplement, la incapacitat per fer del món un lloc acollidor i habitable. Ara bé, entre l’exhibició de tant de patiment humà, floreixen, ací i allà, personatges que lluiten per superar-se, que estimen, que tracten de somriure enmig de la desgràcia i que il·luminen les tenebres d’aquest menut univers literari.
“No te’n vages, besa’m. Vine, amor, besa’m i gita’t amb mi. Perdona’m, ja saps que t’estime moltíssim, que et necessite. No te’n vages, dorm ací amb mi, al meu costat, no em deixes sola...” diu Olga a la seua filla Blanca, protagonistes del primer conte “Tremolors”.
“Mentre t’escric, voldria rodejar-me d’aqueixa sensació de placidesa i plenitud que sent quan tanque els ulls i em perd entre les teues arracades. I que fos de nit per notar més viva la calor dels cossos. Oh, amor! no pots imaginar-te com et necessite, com necessite tornar a veure’t.” Al conte Cada dia, cada nit.
La diversitat de personatges, de peripècies vitals i d’escenaris d’arreu del món (sense faltar els nostres pobles valencians i la mateixa ciutat de València), estimulen la lectura, l’enriqueixen i l’amenitzen. La varietat de situacions que es reflecteixen, de gran intensitat emocional, embolcallen el lector/a, l’atrapen i l’arrosseguen cap als sentiments més oposats: de la llàstima al fàstic, del ressentiment a l’empatia. Resulta impossible mantenir la indiferència enmig de tanta convulsió. A més, la manera de narrar, àgil, amb un llenguatge planer i uns registres moltes vegades pròxims a l’oralitat, amb un punt de vista molt acostat als personatges, facilita la identificació del lector/a (especialment el valencià) amb allò que se li està contant i amb la manera com se li està contant.
La sotragada, el desconcert, la malenconia, el furor, la violència extrema, les ganes de viure, la incapacitat per a l’encontre autèntic dins un món que sembla condemnat a l’equivocació... I, tanmateix, cada dia un nou dia ple de possibilitats. Una vida que cal continuar.