viernes, 13 de junio de 2014

MUSEU DE LES CLARISSES DE GANDIA



 El convent de Santa Clara és, sense dubte, un dels edificis més representatius i estimats de la ciutat de Gandia. Des de la seua fundació pel duc Alfons el Vell per a la seua filla Violant, gràcies a una butlla papal de Martí V el 1423, el convent es va convertir en un dels protagonistes de la nostra historia local, com a centre religiós, de devoció i recolliment, i també com a centre artístic.
Malgrat la seua importància, el patrimoni de les clarisses és encara poc conegut, degut en part, al fet que és un convent de clausura i cal respectar al màxim la intimitat de les monges. Però, a poc a poc, en els últims anys, s’ha fet un esforç des de diversos àmbits per donar-lo a conéixer. El Museu és decisiu per a propiciar una major integració en la societat. També és fonamental fer un treball de divulgació a través de llibres com el de Vicent Pellicer que ens permet veure amb detall l’impressionant llegat de les monges.
Pellicer és un gran coneixedor del patrimoni de les clarisses. No de bades ha freqüentat el convent pràcticament a diari durant molts anys i ha tingut temps i ocasió per descobrir, reflexionar, valorar, descriure i documentar-se sobre el gran fons artístic que la comunitat atresora. El resultat de tots aquests anys de treball, si tot va bé, s’anirà plasmant en llibres diversos. De les publicacions que confiem veuran la llum en el futur, Vicent ha segregat una part decisiva i ens l’ofereix avui en aquesta obra que tenim entre les mans.
Però, abans d’entrar a comentar el contingut del llibre, voldria dedicar unes paraules a l’edició. En aquest cas, el mateix Vicent Pellicer  ha decidit produir-se el seu propi llibre després d’escriure’l. És cert que avui dia, gràcies a les noves tecnologies, la possibilitat que tenim els autors d’editar-nos esdevé molt atractiva perquè amb les xarxes socials, els webs, els twits, podem donar una difusió als nostres treballs impensable fa uns anys; podem aconseguir que el llibre sobre el Museu de les Clarisses siga conegut per tot el planeta. Això és cert i il·lusionant. I desitge que Vicent tinga molta sort en aquest camí valent que ha emprés.
I ara, centrant-nos en el llibre, començaré per dir que és un catàleg que exposa i explica el patrimoni artístic de les clarisses, reunit al llarg de gairebé sis segles d’existència de la comunitat. Un llegat que ha arribat a l’actualitat en peces de suports diversos: des de les pintures muraries de la desapareguda sala capitular, passant per llenços a l’oli, retaules de fusta, imatges tallades i policromades, olis sobre taula, coure o tela, peces d’orfebreria, etc. Un autèntic tresor únic a la ciutat, entre el qual podem destacar diverses obres inèdites que descobrireu amb gran plaer.
El catàleg reuneix 55 obres d’art amb les seues respectives fotografies i fitxes explicatives, en les quals s’exposa una informació abundant sobre els seus trets principals: com ara l’autor, la data, les mesures, els materials amb què està feta, la descripció de la peça, la iconografia, l’estil al qual pertany, les influències d’altres obres o altres autors, i un prolix comentari que ens permet situar l’obra en el seu context temporal, social i artístic. De vegades les fitxes també s’acompanyen d’informació sobre els personatges representats, o l’autor, o anècdotes diverses que enriqueixen l’exposició i ens ajuden a comprendre millor l’obra. Tot acompanyat d’una extensa bibliografia que permet al lector curiós aprofundir en el tema. Com que en algunes ocasions hi ha dubtes respecte l’autoria, Vicent fa les convenients hipòtesis que contribueixen a esbandir la incertesa, després d’una seriosa documentació i, si s’escau, pren partit per una hipòtesi o una altra que justifica després de documentar-se. Si cal compara quadres d’atribució comprovada, si cal esmenta autors o investigadors acreditats. La intenció és, per tant, omplir amb el màxim de rigor els buits que pesen sobre la història de l’art,  que no són pocs.

L’ordenació de les fitxes segueix un ordre cronològic, de les més antigues que són del segle XV, a les més tardanes que són del segle XVIII, de manera que ens permet, no sols fer-nos una idea de l’acreixement del patrimoni de la comunitat de franciscanes, sinó també seguir a grans trets l’evolució de l’art al País Valencià al llarg d’aquest tres segles. Aquelles persones que no siguen coneixedores de la història del nostre art, seguint el catàleg podran fer-se una bona idea de les obres i autors, dels estils i els temes que el caracteritzen. Trobaran molts dels grans artistes del gòtic internacional, el renaixement i el barroc, alguns més reconeguts que altres, però tots ells molt interessants.
El magnífic fons de les clarisses reuneix obres d’Antoniazzo Romano, Paolo de San Leocadio, Nicolau Falcó, Vicent Macip, Nicolau Llorens, Pieter Coecke van Aelst, Joan de Joanes, Nicolau Borràs, Benvenutto Tisi, il Sassoferrato, Juan Pantoja de la Cruz, José de Ribera, Pedro de Mena, Paolo de Matteis, Francisco Salzillo, Mariano Salvador Maella. Noms tots ells coneguts que donen idea de la qualitat de la col·lecció. Al costat dels mestres reconeguts cal esmentar una bona quantitat d’obres anònimes que esperen el moment de la seua revelació perquè també són obres d’art excel·lents. Entre tots ells no podem deixar de fer constar amb especial satisfacció la presència de Paolo de San Leocadio, artista que desperta una especial admiració per ser l’introductor del llenguatge renacentista a les nostres terres amb obres de gran bellesa. El mateix Vicent diu i cite textualment “Podríamos decir sin temor a caer en la exageración que estas tres tablas (els tres quadres de la col·lecció) son uno de los tesoros más preciados de la ciudad”. Opine com ell; són aquella mena de quadres que els contemples i et deixen sense paraules a causa de l’emoció. San Leocadio va vindre de Ferrara  el 1472 de la mà de l’aleshores cardenal Roderic de Borja. Sembla que va viure a Gandia dotze anys, entre 1501 i 1513 durant els quals va pintar el retaule major de la seu, el retaule major de l’església de Santa Clara i altres obres per a capelles diverses. De tota aquesta producció sols han perdurat aquestes tres taules: L’adoració dels Pastors, L’adoració dels Reis i L’ascensió del senyor, que reflecteixen una síntesi entre el llenguatge italià del Quattrocento i la tradició valenciana heredera de Jacomart i Reixach, que es va trobar San Leocadio en arribar ací i va haver d’integrar en els seus coneixements. En tot cas, és un privilegi per a nosaltres disposar a Gandia d’aquestes obres i poder entendre-les gràcies a la interpretació que en fa Vicent amb el seu catàleg.
Un altre autor que no podem deixar d’esmentar és Pieter Coecke van Aelst. Nascut prop de Bruseles i membre d’una coneguda saga d’artistes. Son pare feia tapissos, el seu oncle Beuckelaer també era pintor, la seua esposa era filla de Jan van Dornicke, i el seu gendre va ser Pieter Brueghel el Vell, i també els seus néts van ser cèlebres pintors flamencs. A Gandia, tenim una Sagrada família que potser la va regalar el rei Felip II als ducs de Gandia (ja que Coecke era un dels seus pintors de cort) o bé podria ser un regal del duc d’Arenberg al convent de Santa Clara en casar-se amb Magdalena, una filla del VIII duc de Gandia. És una obra que pertany al renaixement flamenc però encara arrossegant un cert arcaisme gòtic. En tot cas, una obra magnífica que tenim sort de conservar a la ciutat i que podreu conèixer amb detall guiats de la mà de Vicent.
Entre els pintors italians cal destacar Benvenuto Tissi, Il Garofalo que va ser un autor molt prolífic de la primera meitat del segle XVI i del qual tenim una Santa Catalina d’Alexandria. Benvenuto era originari de Ferrara, on governava Rafael d’Este, casat amb Lucrècia Borja. I un altre italià important és Giovanni Battista Salvi, il Sassoferrato, pintor del segle XVII del qual tenim un retrat extraordinari de la Dolorosa amb una dolçor idealitzada que recorda el mestre Rafael.
Al costat de pintor estrangers de renom, podem trobar pintors locals de gran qualitat com Joan de Joanes, que és l’artista que va assolir en vida més reconeixement i èxit de tota la pintura valenciana i un dels grans mestres de la pintura hispànica. El retaule de l’Assumpció, personalment, em sembla una obra deliciosa. És una fornícula de fusta feta per encastar-se al mur i que combina la pintura amb l’escultura en una fusió perfecta.
No podem deixar d’esmentar tampoc a Nicolau Borras, monjo de Cotalba, deixeble de Joan de Joanes, que va tindre una importància cabdal en la segona meitat del segle XVI i que va deixar diverses obres en aquesta col·lecció: un Èxtasis de Sant Francesc d’Assís, Verònica de la Verge, Sant Joaquim, Santa Anna i la Verge.
Del cèlebre pintor de Xàtiva Josep de Ribera hi ha un Sant Joan Baptista, que va constituir per a l’autor una autèntica descoberta.
Un conjunt d’obres que revesteixen singular atractiu per a mi són les de la pintora Sor Maria Evangelista Enríquez de Guzmán. Tenim tan poques dones pintores al llarg de la història que no deixa de ser un plaer trobar-ne una entre les monges de Santa Clara. Sor Maria Evangelista, que també podem conèixer pel nom de sor Maria Eva Enriques, és d’entrada una pintora que no transcendeix el marc conventual, no podem o almenys no coneixem obres seues a l’exterior dels murs de Santa Clara. Va professar el 1596 el dia de Sant Joan Evangelista, de qui va prendre el nom, i va ser vicaria, mestra de novícies i abadessa diverses vegades, càrrecs que posen de manifest la seua desperta intel·ligència. Pellicer ha investigat les seues arrels genealògiques i tot apunta que era membre de la família Borja, besnéta de Sant Francesc de Borja. Sense dubte, estem davant d’una dona singular que mereix una molt més detinguda i completa investigació, i que deixa oberts molts interrogants sobre la seua condició de pintora. ¿On va aprendre a pintar aquesta dona excepcional? ¿Quins van ser els seus mestres, que podem intuir a l’entorn de Francesc Ribalta? Vicent ha tractat de contestar aquestes preguntes, les respostes dels quals cal buscar entre les boires dels temps passats i oblidats i que constitueixen fins i tot matèria literària. Tot i que no podem arrancar-la de la seua aurèola de misteri, sí que podem contemplar el conjunt d’almenys 10 obres que Vicent cataloga i que representen escenes on, cal dir, que predominen les santes, la Verge i les monges, o siga, figures femenines. Allò que fa la seua obra encara més interessant és que en els seus quadres retratava persones reals del seu entorn, ja foren els infants de la família Borja, o les seues companyes del convent.
No podem comentar tots i cada un dels autors que apareixen al catàleg, senzillament cal deixar clar que conformen un fons pictòric impressionant que no podem deixar de valorar i tractar de divulgar.
A més de les pintures, el catàleg presenta obra escultòrica del segles XVI i XVII, de Pedro de Mena, Francisco Salzillo, i altres  mestres anònims. He de confessar que m’han agradat especialment els busts relicaris de fusta tallada i policromada del segle XVI. Com Vicent ens conta, el rei Felip II va traslladar als regnes hispànics gran part de relíquies procedents dels estats alemanys a causa de les guerres de religió, que eren recollides a l’Escorial. Un dels personatges encarregats d’efectuar els trasllats va ser Joan de Borja, germà del V duc de Gandia i fill de Sant Francesc de Borja. A través d’ell, a Gandia arribaren algunes d’aquestes relíquies que eren regals del rei. Les de Santa Clara concretament procedeixen de Roma.
Com veieu, Santa Clara conserva un bon grapat de meravelles que ara podem tindre més a prop. El llibre Museu de les Clarisses és una obra que agradarà als entesos en art perquè trobaran informació abundosa i eficaç suficient per adquirir una visió global sobre la valuosa col·lecció, i, a la vegada detalls curiosos, que enriqueixen i permeten aprofundir en la dimensió que aquest important conjunt té per a la nostra ciutat i per al patrimoni valencià. Però, aquells que no siguen experts en art, també podran gaudir amb la lectura perquè trobaran un text fluid, on les coses s’expliquen amb claredat, que permet al lector o lectora capbussar-se en els encerts i les carències, en els temes i els autors, en els problemes i els èxits de la història de l’art valencià, contemplats des de Gandia. A més, la lectura s’acompanya d’un conjunt de fotografies que fan del llibre un objecte no sols de lectura, sinó, també, de contemplació. En definitiva, l’experiència que proporciona el llibre és la d’un autèntic del plaer intel·lectual que cal gaudir intensament.