lunes, 12 de mayo de 2014

TERRES D'ALTRI

El dissabte 10 de maig a les set de la vesprada i al Centre Mestre Michavila de Beniopa va tindre lloc la presentació del poemari Terres d’altri de Maria Rosa Sabater i Soliva, amb la participació d’un bon grapat d’amics, coneguts i familiars. Com que vaig tindre el gust de col·laborar en l’acte, us deixe el text que vaig elaborar per comentar l’obra. Espere que us interessarà.


D’entrada, vull aclarir que no sóc la persona més adequada per valorar el poemari de Mari Rosa Sabater per una senzilla raó: no sóc poeta, ni sóc una especialista en poesia, jo faig prosa. Per tant, els aspectes tècnics, formals, fins i tot estètics, no els puc analitzar en profunditat. Només puc presentar el poemari com faria una persona que és lectora habitual i que té una sensibilitat literària i que s’atreveix a donar públicament la seua opinió per concitar un intercanvi d’impressions, si cal, un debat.

Per començar vull comentar el títol: Terres d’altri. Em sembla molt interessant perquè conté dues paraules que són claus per entendre el poemari. Terra: és una de les paraules més grans del diccionari, evoca moltes coses més enllà de la materialitat de la terra, poble, casa, mare, principi, generació, vida, tot està contingut en la terra. La terra de Mari Rosa no és la que trobem als bancals, és la nostra llengua. Així com els llauradors fan un camp d’arbres i plantes, Mari Rosa ha treballat les paraules i ha fet un jardí de versos. En eixe sentit, tot i que les feines siguen ben diferents, la del llaurador i la del poeta, crec que l’esperit a l’hora d’acarar la feina és el mateix, perquè en tots dos casos hi ha un arrelament profund als orígens que dóna sentit a la vida.
La segona paraula del títol és l’altri. Allunyant-se d’individualismes exacerbats o de narcisismes. Mari Rosa com a creadora parteix del jo sempre per arribar a un altre, siga per a doldre’s, per a lamentar-se, per a enyorar-se... Sempre l’altre és present.

Si seguim,més enllà de la primera impressió que ens ofereix el títol, el que ens trobem són 63 poemes que formen un conjunt molt sòlid, un poemari realment consistent. Més enllà de les característiques pròpies de cadascun dels poemes, cal destacar la fortalesa dels mecanismes d’enllaç, es a dir, dels lligams que ha utilitzat l’autora per a connectar els poemes per dotar de singularitat, de personalitat pròpia i d’identitat el conjunt. Podríem esmentar un estil propi molt ben definit, una veu que parla moltes vegades en primera persona i que s’adreça de manera directa a un tu, a una segona persona. Ex: 
Mira, Pau, 
mira com pel cru hivern 
s’enfila l’etern nom sense retorn
 talment marbre de pedra,
els tipus d’estructures lleugeres i diàfanes, una càrrega d’emoció punyent a cada poema, la coherència dels temes que estan relacionats entre ells i es van repetint.

Per ser-vos sincera us he de dir que Mari Rosa em va sorprendre ja al primer poema, perquè té moltíssima força. Després d’un adjectiu tant impactant com mític, crea un gran buit, un gran silenci per què siga el lector/a qui l’òmpliga amb la imaginació. Busca la complicitat i la implicació del lector/a per a completar el poema, el lector/a se sent d’alguna manera interpel·lat i acaba per integrar-se, afegint allò que manca. Un dels punts forts de Mari Rosa és que sap molt bé dosificar el que diu i el que calla. Això en poesia és un mèrit immens perquè la poesia és l’art de la brevetat i cal saber insinuar, suggerir amb les mínimes paraules. Trobarem en tot el poemari aquesta gran habilitat de dir només allò que cal dir. Els poemes són breus, alguns brevíssims. Té molts poemes que tenen 4 o 5 versos. Fins i tot n’hi ha un de tres. Però, tot i la brevetat, tenen una força extraordinària, no sé si com més curts més impactants, ja que cada paraula val el seu pes en or. Són paraules molt triades, molt pensades i s’acompanyen de silencis projectats que intensifiquen el significat. Hi ha un esforç reeixit en construir una veu que no diga mai res sobrer, ni res que és repetisca. No trobem al poemari afectacions, recargolaments, farciments ni ornamentacions. Només una veu pura, una veu néta, això sí, és una veu de pedra picada. Ja podeu traure-vos del cap les idees sobre feminitats delicades i pusil·lànimes. Cal deixar enrere tots els tòpics sobre donetes angelicals i complaents. No espereu trobar subtils carícies a l’enteniment, ni moixaines ni magarrufes. Mari Rosa no us estovarà el cor amb flors i margarides. La seua veu és la veu d’una DONA amb majúscules, una veu poderosa que sap imposar-se per llançar al món de vegades crits, de vegades plors, de vegades autèntics atacs al cor.  Sap molt disparar la fletxa, i tocar-nos els sentiments.
Quan et bese, amor
entre els versos
se m'ompli de morts la boca
com si fos un cementeri.
El poema  és colpidor, els versos pesen cadascun més que l’altre i quan arribem al final ens deixa aclaparats; la imatge de la boca plena de morts és brutal, i produeix un impacte tant gran que a partir d’ací a penes si alenem.
Una altra imatge pertorbadora la trobem al poema 24, quan diu: El silenci xiscla dempeus. I sembla la mort reposada que s’ofereix. Són imatges sense concessions, que posen la pell de gallina. Aquesta imatge és tan plàstica que m’ha fet recordar el famós quadre del pintor suec Münch, El crit.
Com a historiadora que sóc, una imatge que m’ha encantat és al poema 25. Avorrible temps que ofrenes memòries de terrissa.  Una de les qualitats més reconegudes del temps és la seua capacitat per a erosionar-ho tot i aquest vers a mi m’ha fet pensar en les troballes dels jaciments arqueològics, aquells fragments de gerros que han perdut la utilitat en esbocinar-se la peça però s’han convertit en un tresor que ens parla d’un temps passat i oblidat. Al final, del temps, només queda la terrissa, que és terra cuita, terra transformada, però terra en definitiva.
Aquesta nit la mort em grata els versos. Una altra imatge colpidora on conflueixen la tenebra i la creació, la mort i la vida. És una imatge que dispara les alertes, podem imaginar la dama negra de la dalla palpant aquest món de paraules que Mari Rosa ha construït, amenaçant de segar-lo i acabar amb tot.
            Vòmits de pena fremeixen les parets.  És una imatge tremenda, gairebé insuportable. Alguna cosa se’ns regira per dins quan ho llegim, ens ataca fibres tendres de la nostra sensibilitat. Aconsegueix clavar el dard a la diana i ferir-nos.
Bramar la tempesta com si fores la mar avalotada, ens fa pensar en el poder de la natura, la mar desfermada i incontrolable, la grandesa de l’espectable de la fúria del mar.
Ja veieu a través de totes aquestes imatges que estem davant d’una proposta poètica que commou, colpeix i fins sotraga els lectors de moltes i diferents maneres. Ara bé, el poemari va molt més enllà de l’exposició d’unes imatges corprenedores. Hi ha un sentit profund al darrere de cada poema, un sentit que cada lector pot interpretar lliurement però, que està exposat de manera ben clara. Els versos de Mari Rosa són entenedors. Vull dir que no cal estar avesat a llegir poesia per captar-ne a grans trets el sentit. Sabeu que hi ha poesia molt difícil, de conceptes i idees que juguen amb l’ambigüitat i la confusió. No és el cas, ho dic per si algú de vosaltres no és massa acostumat als poemes i té una certa prevenció. Vos assegure que a Mari Rosa l’entendreu molt bé, ella no s’amaga rere dels artificis sintàctics, al contrari, la seua veu es despulla per mostrar-se plena i autèntica.
Aquesta és una gran virtut de l’obra. Quan la llegim, sentim una veu tan pròxima, tan sincera, com si cada poema fóra una confessió, com si l’autora ens estiguera contant la vida pròpia, despullant-se davant nostre sense prevencions ni recels. I ens la creiem totalment. Per reforçar aquesta sensació d’autenticitat, l’autora se’ns adreça, com si estiguera al nostre costat contant-nos la vida: 
Amb l’edat veus les coses més clares. 
Dic jo! 
Tampoc estic tan segura! 
Ara bé, en confiança us dic: 
“em quedaré sense respostes a tots els meus dubtes”
El poema al principi sembla clar com l’aigua, recull la saviesa popular sobre l’edat i la vida. Però, de sobte ens adonem que el poema ja no és tan clar, que passa alguna cosa entre les lletres que ens obliga a reflexionar, a rellegir amb paciència. Amb l’edat veus les coses més clares, tanmateix diu l’autora “em quedaré sense respostes a tots els meus dubtes”. I descobrim que el poema té un doble sentit, que les coses no són el que aparenten, i de sobte s’obri un pou de significat que es dispara en vertical cap a la fondària i de l’abisme brolla una pregunta: Què és en realitat la vida? La pregunta queda suspesa enlaire per què el lector, cadascú com puga, se la formule o se la responga.
El tema de les falses aparences, del fingiment, de la mentida en les relacions humanes, és un dels temes fonamentals del poemari, de vegades exposat d’una manera directa: Aquesta vegada no podràs fer el paperot,  ja no valen falses imatges, avui em cal ignorar la disfressa dels mots, tot és mengívol en aquesta matinada de mentides. Moltes vegades la falsedat la trobem associada a l’amor, un amor que és passió desfermada per part de l’enamorada i engany per part del seu amant. La majoria dels poemes tracten aquesta temàtica de desavinença amorosa, que es posa de manifest en la intimitat dels encontres, en una eròtica maleïda que convida, al silenci, a la buidor i la soledat. El neguit, la tristesa, la decepció, la pèrdua, són els sentiments que s’hi associen.
Vinculats amb el desamor, hi ha altres temes que van repetint-se, com ara el desig del cos de l’amant, l’enyorança d’un passat mes falaguer, la por a la pèrdua de l’estimat, la mort, companya inseparable de la vida i del sexe, el temps, amb el seu poder destructor. Són temes recurrents que a mesura que els retrobem ens semblen més angoixants, més desesperançadors. No obstant això, no m’agradaria que us quedàreu amb la impressió que la poesia de Mari Rosa és sempre fosca i depriment, perquè no seria cert. Al costat dels dolors, penes i desenganys hi ha un desig de més vida que es manifesta en l’escriptura com a camí de superació, i en l’ànsia de llibertat i de viatjar, i que aflora ací i allà en alguns poemes.
 Si poguera, ai! Si poguera,
 esdevindria vaixell sense present ni passat,
 capitana de quimeres,
 quixot de ma llibertat.

Obri la portella!
Que córrega l’aire!
Que una ventada
renove l’ambient!

Com a conclusió dir que estem al davant d’una veu poètica seductora, madura, plena d’ecos i ressonàncies, que concita les emocions amb una temàtica universal i que és capaç d’atraure lectors/es de tota condició cap al seu món, molt personal i apassionat.