sábado, 8 de noviembre de 2014

Bé, perdona'm, però estan esperant-me


El saforenc Rafa Gomar té una trajectòria consolidada com a escriptor contista. Quatre títols ho posen de manifest: Legítima defensa, Viure al ras, Batecs i Exercicis respiratoris; quatre llibres de contes que li han proporcionat premis com el Víctor Català, el premi dels Escriptors Valencians o el premi Recull de narrativa Joaquim Ruyra. La seua qualitat en aquest gènere està, doncs, més que demostrada. Amb el nou llibre, titulat Bé, perdona’m, però estan esperant-me, una vegada més es confirma que la seua predilecció per aquest gènere breu i intens està basada en uns coneixements sòlids, un talent ja expert i una gran fluïdesa narrativa.
Bé, perdona’m, però estan esperant-me conté dues parts:  Aquest crepuscle permanent i Pulsions, que sumen un total de vint contes. És, però, més que un recull de relats ben trobats, un autèntic llibre de contes concebut a partir d’un plantejament preestablert i dotat d’una coherència temàtica i uns mecanismes d’enllaç eficaços. El resultat és una peça acabada, completa, amb cara i ull propis, que conté vint peces menors ben integrades.
Potser, el que crida més l’atenció en un primer moment és el títol; un títol una mica estrany però que resulta, tanmateix, molt revelador del contingut que va desgranant-se peça a peça. Bé, perdona’m, però estan esperant-me és un frase que es pot fer servir per tallar una conversació que no interessa prolongar. En realitat, és el títol del darrer conte i, també, la frase amb que acaba el llibre. Un tall net que produeix una sensació de pessigolles a la panxa i un sentiment de frustració (la d’allò que acaba forçadament quan hi havia tantes ganes de continuar).
 Les vint històries constitueixen un mosaic de realitats inacabades que fulguren i es marceixen en l’espai reduït del paper, i converteixen en lector/a en un voyeur espontani, obligat a repensar el significat de tot el que, inesperadament, ha passat per davant dels seus ulls. Els contes requereixen d’un esforç d’interpretació i de reflexió. La profunditat del sentit s’albira entre línies, fins que al moment culminant del final, s’obrí un abisme vertiginós als peus del lector/a. La relectura, sempre recomanable, permet contemplar sentits paral·lels, gaudir de nous matisos i assolir una millor comprensió de cara, sobretot, a afrontar un final que sol ser una autèntica interrogació sobre el sentit de la vida, la complexitat de les relacions humanes o les dificultats de comunicació.
Bé, perdona’m, però estan esperant-me és una desfilada de personatges atacats per les contradiccions interiors, la misèria moral, l’estultícia, les limitacions de recursos o psicològiques, els baixos instints, o, simplement, la incapacitat per fer del món un lloc acollidor i habitable. Ara bé, entre l’exhibició de tant de patiment humà, floreixen, ací i allà, personatges que lluiten per superar-se, que estimen, que tracten de somriure enmig de la desgràcia i que il·luminen les tenebres d’aquest menut univers literari.
“No te’n vages, besa’m. Vine, amor, besa’m i gita’t amb mi. Perdona’m, ja saps que t’estime moltíssim, que et necessite. No te’n vages, dorm ací amb mi, al meu costat, no em deixes sola...” diu Olga a la seua filla Blanca, protagonistes del primer conte “Tremolors”.
“Mentre t’escric, voldria rodejar-me d’aqueixa sensació de placidesa i plenitud que sent quan tanque els ulls i em perd entre les teues arracades. I que fos de nit per notar més viva la calor dels cossos. Oh, amor! no pots imaginar-te com et necessite, com necessite tornar a veure’t.” Al conte Cada dia, cada nit.
La diversitat de personatges, de peripècies vitals i d’escenaris d’arreu del món (sense faltar els nostres pobles valencians i la mateixa ciutat de València), estimulen la lectura, l’enriqueixen i l’amenitzen. La varietat de situacions que es reflecteixen, de gran intensitat emocional, embolcallen el lector/a, l’atrapen i l’arrosseguen cap als sentiments més oposats: de la llàstima al fàstic, del ressentiment a l’empatia. Resulta impossible mantenir la indiferència enmig de tanta convulsió. A més, la manera de narrar, àgil, amb un llenguatge planer i uns registres moltes vegades pròxims a l’oralitat, amb un punt de vista molt acostat als personatges, facilita la identificació del lector/a (especialment el valencià) amb allò que se li està contant i amb la manera com se li està contant.
La sotragada, el desconcert, la malenconia, el furor, la violència extrema, les ganes de viure, la incapacitat per a l’encontre autèntic dins un món que sembla condemnat a l’equivocació... I, tanmateix, cada dia un nou dia ple de possibilitats. Una vida que cal continuar.


miércoles, 29 de octubre de 2014

FINESTRA DE L'ALBA


Entre els objectes que més m'estime hi ha una finestra.
Ja us podeu imaginar que no és una finestra qualsevol.
De cap manera.
La considere tan excepcional que abans d'obrir-la prenc alè, com aquell que es prepara a presenciar un gran esdeveniment. Després continue el ritual amb parsimònia i n'esbatane les ventalles, ara l'una ara l'altra, expectant davant el contingut que tot seguit se m'oferirà als ulls. Una imatge que conec tant com les línies de la meua mà i que, tanmateix, mai no em canse de remirar amb gran plaer.
La finestra és molt vella.
Qui la va fer, va morir fa segles, i també els qui anys després la van adobar diverses vegades. Per això, té frontisses de diverses formes i mides; una de cada época, totes de ferro, gruixudes i llargues, una mica oxidades.
Va estar molts anys al primer pis de casa del meu besavi Genaro, al carrer del Convent de Simat de Valldigna, i ell assegurava que procedia dels enderrocs del monestir. Formava conjunt amb una porta, de la mateixa fusta i ornamentació, que obria la cambra on hi havia la finestra.
Va arribar a les meues mans gràcies a l'oncle Augusto, junt amb una col·lecció de llibres decimonònics mig rossegats i arnats que guarde com un altre tresor familiar. La vaig tindre una dècada llarga a la cambra de casa, embolicada amb draps, esperant la seua ocasió. I, finalment, vaig trobar la manera de retornar-li la vida. No com a finestra, sinó com a peça artística.
D'això se'n va encarregar Francesc Vicenç Nogueroles, que és amic, pintor i restaurador; per tant, la persona ideal per entendre la trascendència que l'operació tenia per a mi, i per convertir aquell tros de fusta corcada en una petita joia. A més, la va dotar d'un poder especial: el de reproduir amb fidelitat la visió de la Valldigna des de les voltes de Barx amb la llum de les cinc del matí, la primera llum del dia.

Francesc Vicenç Nogueroles és un gandià que, com tants altres, ha hagut de portar el seu talent a terres de més al nord, a la recerca de major comprensió que no la que li ofereixen els seus conciutadans. Tot i això, és sempre ben a prop, neguitejant-se amb els tràngols que pateix la nostra cultura. Ell mateix ha tingut a bé penjar aquesta imatge de la finestra al seu blog, d'on l'he rescatada amb emoció. Per als amants de la pintura, el blog de Francesc resultarà una deliciosa descoberta. Us convide a fer-ne una ullada i penetrar al seu particular univers on els poders són íntims i ocults, senzills, de vegades infantils o diminuts, però sempre potents i perdurables.
http://efaqueve.blogspot.com/2014/06/finestra.html
Mireu i gaudiu el que hi ha al fons de cada finestra: mai no és el que sembla a primera vista.


lunes, 11 de agosto de 2014

FANALETS DE MELÓ


       LA INFANTESA RECUPERADA    
    Enguany, per festes, s’ha produït un fet extraordinari a Simat que ben poca gent ha pogut presenciar. Potser jo siga capaç de desvetlar-lo, abans que l’oblit se l’emporte i només les parets insomnes de les cases en conserven la memòria.
       Com acostuma a passar amb els prodigis, tingué lloc quan la fosca de la nit queia sobre el poble i al cel vetlava la lluna d’agost, grossa i blanca, de mantega. Pel trajecte de la Font Menor a la Font Gran, desfilaven xiquets i xiquetes de totes les edats, gronxant fanalets de meló d’Alger. La crosta de la fruita, decorada amb figures, permetia al ciri interior projectar enlaire formes fluorescents. Sols i llunes, arbres, flors i papallones, dansaven amb un ritme consonant enmig la foscor. Semblava que les estrelles s’havien deixat caure per a ballar entre nosaltres.
            Des del meu balcó, observava enlluernada el pas de les llums que titil·laven quan, de sobte, alguna cosa em va cridar l’atenció. Hi havia entre la gentada, un personatge singular que caminava arrossegant els peus. Era un homenet de cap gros, nas punxegut i barba llarga fins al melic. Ja em menjava les ungles de curiositat per saber qui era quan féu un tomb, desplegà una ganyota, i il·luminà al seu costat per oferir-me la imatge d’una princesa adolescent. Va ser aleshores quan ho vaig comprendre tot. Els personatges de les rondalles d’Enric Valor  havien davallat dels contes per acompanyar els xiquets i xiquetes de Simat.
            L'homenet de la barba era el patge de Margarida Blanca que, fràgil com un lliri, caminava del braç del seu marit, el rei Astoret. La nívia dama m’adreçà un somriure vaporós i dirigí la mà de plata allà on saltironava un grup de dones espentolades que brandaven torxes fumejants. Quina meravella descobrir les bruixes de l'Islam! Amb un punt de malícia giravoltaven el desgraciat Abd al-Maduix, el d’Alcalà, per rebentar-li a colps el gep d’envejós. Al darrere, la princesa Carmesina i Bernadet, el xiquet que va nàixer de peus, se’n reien del dimoni fumador, que amollava fumarades pels nassos. La delicada Teresa i el príncep Bernat, del castell d’Entorn i no Entorn, conversaven amb en Jaume i na Elionor, filla del duc Frederic de les Dues Aigües, sobre l’afortunada pesca de la Mare dels Peixos. En tant que el llenyater de Fortaleny, les velletes de la Penya Roja i el ferrer de Bèlgida admiraven la gallardia de Llucina, disfressada de patge Saguntí. Els personatges de les rondalles dibuixaven siluetes fabuloses enmig dels infants que, en trobar-se tan ben acompanyats, gaudien intensament el prodigi.
            Cap adult, però, semblava adonar-se de la comitiva inaudita que ens visitava. La gent tan sols percebia com la resplendor dansarina dels ciris creava ondulacions còsmiques entre les cases. Fins que la bruixa Safranera es va traure de les faldilles una polvorera d’ivori i, en obrir-la, féu el senyal convingut a la Mare dels Vents. En pocs segons, una pols finíssima de sofre, sàndal i espígol, va flotar en l’atmosfera càlida del poble. El ponent bufava amb l’empenta justa per arribar a tots els racons i el fadament sortí a la perfecció. Les mares, pares, avis i oncles que contemplaven la desfilada aspiraren les pólvores màgiques i tornaren a aquell temps llunyà de la infantesa en què els contes bategaven amb el pols de la vida. Recuperaren al cor el sentiment de la innocència i el desig que la fantasia trasmudés la realitat. Així va ser com se’ls van obrir els ulls i van advertir que Simat s’havia convertit en l’escenari d’una il·lusió.
            Un temps incert s’escolà abans que la desfilada arribara a la Font Gran i els protagonistes dels contes emprengueren el camí de retorn cap al seu món imaginari.
            Per acomiadar-los, els fanalets, un a un, s’anaren apagant.
         Quan la desfilada s’acabà i s’encengueren els llums del carrer, l’encís s’esfumà i la gent tornà a la normalitat, amb la memòria ennuvolada i un dolç somriure als llavis.
            Potser l’any que ve, quan els xiquets tornen a desfilar amb els fanals de meló i pels carrers ballen les llumetes d’encanteri, els amics dels contes tornaran a visitar-nos per oferir-nos durant un instant la màgia que perdem en fer-nos majors.
                                                          
                                                                          

viernes, 4 de julio de 2014

EL TRESOR DEL CASTELL DE MARINYÉN


La rondalla de la Valldigna. 
Podreu adquirir-la diumenge 6 de juliol junt amb el diari LEVANTE per només 1 euro.


 Com Gonçal, el jove hostaler de Tavernes, de vegades em pregunte com seran aquells indrets remots del món on es despleguen les aventures. Seran paratges de dunes viatgeres? Boscos d’arbres somniadors? O mars calents i escumosos?
Com ell, jo també vaig escoltar històries a la vora del foc les nits de lluna llangorosa i vaig forjar els meus somnis a l’ombra de les flames. Sent, doncs, igualment, l’anhel de partir;  de deixar la pell vella a l’arca de les golfes, d’amagar el meu nom sota el caliu de les cendres i de fugir lleugera amb un tresor al cap i el cor blanc, per estrenar.
Gonçal n’està disposat. Té el destí a l'abast de les mans. Tot seu. Però, vet ací que, just quan l'aferrarà, en descobrirà l’abast i la mida; i aquesta descoberta li esborrarà la innocència. És el preu de l’experiència. El motiu del retorn.
Ves, Gonçal! Busca el tresor del castell de Marinyén a la llum de la lluna plena. Segueix els consells del vell ermità, creua la Valldigna de banda a banda per esbrinar el secret de la reina mora i recull pel camí les ofrenes de la vida. El teu somni és el més antic del món. Nosaltres, de casa estant, et seguirem, i gaudirem de cadascuna de les teues passes. Que la fortuna et guie, amic! 

viernes, 13 de junio de 2014

MUSEU DE LES CLARISSES DE GANDIA



 El convent de Santa Clara és, sense dubte, un dels edificis més representatius i estimats de la ciutat de Gandia. Des de la seua fundació pel duc Alfons el Vell per a la seua filla Violant, gràcies a una butlla papal de Martí V el 1423, el convent es va convertir en un dels protagonistes de la nostra historia local, com a centre religiós, de devoció i recolliment, i també com a centre artístic.
Malgrat la seua importància, el patrimoni de les clarisses és encara poc conegut, degut en part, al fet que és un convent de clausura i cal respectar al màxim la intimitat de les monges. Però, a poc a poc, en els últims anys, s’ha fet un esforç des de diversos àmbits per donar-lo a conéixer. El Museu és decisiu per a propiciar una major integració en la societat. També és fonamental fer un treball de divulgació a través de llibres com el de Vicent Pellicer que ens permet veure amb detall l’impressionant llegat de les monges.
Pellicer és un gran coneixedor del patrimoni de les clarisses. No de bades ha freqüentat el convent pràcticament a diari durant molts anys i ha tingut temps i ocasió per descobrir, reflexionar, valorar, descriure i documentar-se sobre el gran fons artístic que la comunitat atresora. El resultat de tots aquests anys de treball, si tot va bé, s’anirà plasmant en llibres diversos. De les publicacions que confiem veuran la llum en el futur, Vicent ha segregat una part decisiva i ens l’ofereix avui en aquesta obra que tenim entre les mans.
Però, abans d’entrar a comentar el contingut del llibre, voldria dedicar unes paraules a l’edició. En aquest cas, el mateix Vicent Pellicer  ha decidit produir-se el seu propi llibre després d’escriure’l. És cert que avui dia, gràcies a les noves tecnologies, la possibilitat que tenim els autors d’editar-nos esdevé molt atractiva perquè amb les xarxes socials, els webs, els twits, podem donar una difusió als nostres treballs impensable fa uns anys; podem aconseguir que el llibre sobre el Museu de les Clarisses siga conegut per tot el planeta. Això és cert i il·lusionant. I desitge que Vicent tinga molta sort en aquest camí valent que ha emprés.
I ara, centrant-nos en el llibre, començaré per dir que és un catàleg que exposa i explica el patrimoni artístic de les clarisses, reunit al llarg de gairebé sis segles d’existència de la comunitat. Un llegat que ha arribat a l’actualitat en peces de suports diversos: des de les pintures muraries de la desapareguda sala capitular, passant per llenços a l’oli, retaules de fusta, imatges tallades i policromades, olis sobre taula, coure o tela, peces d’orfebreria, etc. Un autèntic tresor únic a la ciutat, entre el qual podem destacar diverses obres inèdites que descobrireu amb gran plaer.
El catàleg reuneix 55 obres d’art amb les seues respectives fotografies i fitxes explicatives, en les quals s’exposa una informació abundant sobre els seus trets principals: com ara l’autor, la data, les mesures, els materials amb què està feta, la descripció de la peça, la iconografia, l’estil al qual pertany, les influències d’altres obres o altres autors, i un prolix comentari que ens permet situar l’obra en el seu context temporal, social i artístic. De vegades les fitxes també s’acompanyen d’informació sobre els personatges representats, o l’autor, o anècdotes diverses que enriqueixen l’exposició i ens ajuden a comprendre millor l’obra. Tot acompanyat d’una extensa bibliografia que permet al lector curiós aprofundir en el tema. Com que en algunes ocasions hi ha dubtes respecte l’autoria, Vicent fa les convenients hipòtesis que contribueixen a esbandir la incertesa, després d’una seriosa documentació i, si s’escau, pren partit per una hipòtesi o una altra que justifica després de documentar-se. Si cal compara quadres d’atribució comprovada, si cal esmenta autors o investigadors acreditats. La intenció és, per tant, omplir amb el màxim de rigor els buits que pesen sobre la història de l’art,  que no són pocs.

L’ordenació de les fitxes segueix un ordre cronològic, de les més antigues que són del segle XV, a les més tardanes que són del segle XVIII, de manera que ens permet, no sols fer-nos una idea de l’acreixement del patrimoni de la comunitat de franciscanes, sinó també seguir a grans trets l’evolució de l’art al País Valencià al llarg d’aquest tres segles. Aquelles persones que no siguen coneixedores de la història del nostre art, seguint el catàleg podran fer-se una bona idea de les obres i autors, dels estils i els temes que el caracteritzen. Trobaran molts dels grans artistes del gòtic internacional, el renaixement i el barroc, alguns més reconeguts que altres, però tots ells molt interessants.
El magnífic fons de les clarisses reuneix obres d’Antoniazzo Romano, Paolo de San Leocadio, Nicolau Falcó, Vicent Macip, Nicolau Llorens, Pieter Coecke van Aelst, Joan de Joanes, Nicolau Borràs, Benvenutto Tisi, il Sassoferrato, Juan Pantoja de la Cruz, José de Ribera, Pedro de Mena, Paolo de Matteis, Francisco Salzillo, Mariano Salvador Maella. Noms tots ells coneguts que donen idea de la qualitat de la col·lecció. Al costat dels mestres reconeguts cal esmentar una bona quantitat d’obres anònimes que esperen el moment de la seua revelació perquè també són obres d’art excel·lents. Entre tots ells no podem deixar de fer constar amb especial satisfacció la presència de Paolo de San Leocadio, artista que desperta una especial admiració per ser l’introductor del llenguatge renacentista a les nostres terres amb obres de gran bellesa. El mateix Vicent diu i cite textualment “Podríamos decir sin temor a caer en la exageración que estas tres tablas (els tres quadres de la col·lecció) son uno de los tesoros más preciados de la ciudad”. Opine com ell; són aquella mena de quadres que els contemples i et deixen sense paraules a causa de l’emoció. San Leocadio va vindre de Ferrara  el 1472 de la mà de l’aleshores cardenal Roderic de Borja. Sembla que va viure a Gandia dotze anys, entre 1501 i 1513 durant els quals va pintar el retaule major de la seu, el retaule major de l’església de Santa Clara i altres obres per a capelles diverses. De tota aquesta producció sols han perdurat aquestes tres taules: L’adoració dels Pastors, L’adoració dels Reis i L’ascensió del senyor, que reflecteixen una síntesi entre el llenguatge italià del Quattrocento i la tradició valenciana heredera de Jacomart i Reixach, que es va trobar San Leocadio en arribar ací i va haver d’integrar en els seus coneixements. En tot cas, és un privilegi per a nosaltres disposar a Gandia d’aquestes obres i poder entendre-les gràcies a la interpretació que en fa Vicent amb el seu catàleg.
Un altre autor que no podem deixar d’esmentar és Pieter Coecke van Aelst. Nascut prop de Bruseles i membre d’una coneguda saga d’artistes. Son pare feia tapissos, el seu oncle Beuckelaer també era pintor, la seua esposa era filla de Jan van Dornicke, i el seu gendre va ser Pieter Brueghel el Vell, i també els seus néts van ser cèlebres pintors flamencs. A Gandia, tenim una Sagrada família que potser la va regalar el rei Felip II als ducs de Gandia (ja que Coecke era un dels seus pintors de cort) o bé podria ser un regal del duc d’Arenberg al convent de Santa Clara en casar-se amb Magdalena, una filla del VIII duc de Gandia. És una obra que pertany al renaixement flamenc però encara arrossegant un cert arcaisme gòtic. En tot cas, una obra magnífica que tenim sort de conservar a la ciutat i que podreu conèixer amb detall guiats de la mà de Vicent.
Entre els pintors italians cal destacar Benvenuto Tissi, Il Garofalo que va ser un autor molt prolífic de la primera meitat del segle XVI i del qual tenim una Santa Catalina d’Alexandria. Benvenuto era originari de Ferrara, on governava Rafael d’Este, casat amb Lucrècia Borja. I un altre italià important és Giovanni Battista Salvi, il Sassoferrato, pintor del segle XVII del qual tenim un retrat extraordinari de la Dolorosa amb una dolçor idealitzada que recorda el mestre Rafael.
Al costat de pintor estrangers de renom, podem trobar pintors locals de gran qualitat com Joan de Joanes, que és l’artista que va assolir en vida més reconeixement i èxit de tota la pintura valenciana i un dels grans mestres de la pintura hispànica. El retaule de l’Assumpció, personalment, em sembla una obra deliciosa. És una fornícula de fusta feta per encastar-se al mur i que combina la pintura amb l’escultura en una fusió perfecta.
No podem deixar d’esmentar tampoc a Nicolau Borras, monjo de Cotalba, deixeble de Joan de Joanes, que va tindre una importància cabdal en la segona meitat del segle XVI i que va deixar diverses obres en aquesta col·lecció: un Èxtasis de Sant Francesc d’Assís, Verònica de la Verge, Sant Joaquim, Santa Anna i la Verge.
Del cèlebre pintor de Xàtiva Josep de Ribera hi ha un Sant Joan Baptista, que va constituir per a l’autor una autèntica descoberta.
Un conjunt d’obres que revesteixen singular atractiu per a mi són les de la pintora Sor Maria Evangelista Enríquez de Guzmán. Tenim tan poques dones pintores al llarg de la història que no deixa de ser un plaer trobar-ne una entre les monges de Santa Clara. Sor Maria Evangelista, que també podem conèixer pel nom de sor Maria Eva Enriques, és d’entrada una pintora que no transcendeix el marc conventual, no podem o almenys no coneixem obres seues a l’exterior dels murs de Santa Clara. Va professar el 1596 el dia de Sant Joan Evangelista, de qui va prendre el nom, i va ser vicaria, mestra de novícies i abadessa diverses vegades, càrrecs que posen de manifest la seua desperta intel·ligència. Pellicer ha investigat les seues arrels genealògiques i tot apunta que era membre de la família Borja, besnéta de Sant Francesc de Borja. Sense dubte, estem davant d’una dona singular que mereix una molt més detinguda i completa investigació, i que deixa oberts molts interrogants sobre la seua condició de pintora. ¿On va aprendre a pintar aquesta dona excepcional? ¿Quins van ser els seus mestres, que podem intuir a l’entorn de Francesc Ribalta? Vicent ha tractat de contestar aquestes preguntes, les respostes dels quals cal buscar entre les boires dels temps passats i oblidats i que constitueixen fins i tot matèria literària. Tot i que no podem arrancar-la de la seua aurèola de misteri, sí que podem contemplar el conjunt d’almenys 10 obres que Vicent cataloga i que representen escenes on, cal dir, que predominen les santes, la Verge i les monges, o siga, figures femenines. Allò que fa la seua obra encara més interessant és que en els seus quadres retratava persones reals del seu entorn, ja foren els infants de la família Borja, o les seues companyes del convent.
No podem comentar tots i cada un dels autors que apareixen al catàleg, senzillament cal deixar clar que conformen un fons pictòric impressionant que no podem deixar de valorar i tractar de divulgar.
A més de les pintures, el catàleg presenta obra escultòrica del segles XVI i XVII, de Pedro de Mena, Francisco Salzillo, i altres  mestres anònims. He de confessar que m’han agradat especialment els busts relicaris de fusta tallada i policromada del segle XVI. Com Vicent ens conta, el rei Felip II va traslladar als regnes hispànics gran part de relíquies procedents dels estats alemanys a causa de les guerres de religió, que eren recollides a l’Escorial. Un dels personatges encarregats d’efectuar els trasllats va ser Joan de Borja, germà del V duc de Gandia i fill de Sant Francesc de Borja. A través d’ell, a Gandia arribaren algunes d’aquestes relíquies que eren regals del rei. Les de Santa Clara concretament procedeixen de Roma.
Com veieu, Santa Clara conserva un bon grapat de meravelles que ara podem tindre més a prop. El llibre Museu de les Clarisses és una obra que agradarà als entesos en art perquè trobaran informació abundosa i eficaç suficient per adquirir una visió global sobre la valuosa col·lecció, i, a la vegada detalls curiosos, que enriqueixen i permeten aprofundir en la dimensió que aquest important conjunt té per a la nostra ciutat i per al patrimoni valencià. Però, aquells que no siguen experts en art, també podran gaudir amb la lectura perquè trobaran un text fluid, on les coses s’expliquen amb claredat, que permet al lector o lectora capbussar-se en els encerts i les carències, en els temes i els autors, en els problemes i els èxits de la història de l’art valencià, contemplats des de Gandia. A més, la lectura s’acompanya d’un conjunt de fotografies que fan del llibre un objecte no sols de lectura, sinó, també, de contemplació. En definitiva, l’experiència que proporciona el llibre és la d’un autèntic del plaer intel·lectual que cal gaudir intensament.

lunes, 12 de mayo de 2014

TERRES D'ALTRI

El dissabte 10 de maig a les set de la vesprada i al Centre Mestre Michavila de Beniopa va tindre lloc la presentació del poemari Terres d’altri de Maria Rosa Sabater i Soliva, amb la participació d’un bon grapat d’amics, coneguts i familiars. Com que vaig tindre el gust de col·laborar en l’acte, us deixe el text que vaig elaborar per comentar l’obra. Espere que us interessarà.


D’entrada, vull aclarir que no sóc la persona més adequada per valorar el poemari de Mari Rosa Sabater per una senzilla raó: no sóc poeta, ni sóc una especialista en poesia, jo faig prosa. Per tant, els aspectes tècnics, formals, fins i tot estètics, no els puc analitzar en profunditat. Només puc presentar el poemari com faria una persona que és lectora habitual i que té una sensibilitat literària i que s’atreveix a donar públicament la seua opinió per concitar un intercanvi d’impressions, si cal, un debat.

Per començar vull comentar el títol: Terres d’altri. Em sembla molt interessant perquè conté dues paraules que són claus per entendre el poemari. Terra: és una de les paraules més grans del diccionari, evoca moltes coses més enllà de la materialitat de la terra, poble, casa, mare, principi, generació, vida, tot està contingut en la terra. La terra de Mari Rosa no és la que trobem als bancals, és la nostra llengua. Així com els llauradors fan un camp d’arbres i plantes, Mari Rosa ha treballat les paraules i ha fet un jardí de versos. En eixe sentit, tot i que les feines siguen ben diferents, la del llaurador i la del poeta, crec que l’esperit a l’hora d’acarar la feina és el mateix, perquè en tots dos casos hi ha un arrelament profund als orígens que dóna sentit a la vida.
La segona paraula del títol és l’altri. Allunyant-se d’individualismes exacerbats o de narcisismes. Mari Rosa com a creadora parteix del jo sempre per arribar a un altre, siga per a doldre’s, per a lamentar-se, per a enyorar-se... Sempre l’altre és present.

Si seguim,més enllà de la primera impressió que ens ofereix el títol, el que ens trobem són 63 poemes que formen un conjunt molt sòlid, un poemari realment consistent. Més enllà de les característiques pròpies de cadascun dels poemes, cal destacar la fortalesa dels mecanismes d’enllaç, es a dir, dels lligams que ha utilitzat l’autora per a connectar els poemes per dotar de singularitat, de personalitat pròpia i d’identitat el conjunt. Podríem esmentar un estil propi molt ben definit, una veu que parla moltes vegades en primera persona i que s’adreça de manera directa a un tu, a una segona persona. Ex: 
Mira, Pau, 
mira com pel cru hivern 
s’enfila l’etern nom sense retorn
 talment marbre de pedra,
els tipus d’estructures lleugeres i diàfanes, una càrrega d’emoció punyent a cada poema, la coherència dels temes que estan relacionats entre ells i es van repetint.

Per ser-vos sincera us he de dir que Mari Rosa em va sorprendre ja al primer poema, perquè té moltíssima força. Després d’un adjectiu tant impactant com mític, crea un gran buit, un gran silenci per què siga el lector/a qui l’òmpliga amb la imaginació. Busca la complicitat i la implicació del lector/a per a completar el poema, el lector/a se sent d’alguna manera interpel·lat i acaba per integrar-se, afegint allò que manca. Un dels punts forts de Mari Rosa és que sap molt bé dosificar el que diu i el que calla. Això en poesia és un mèrit immens perquè la poesia és l’art de la brevetat i cal saber insinuar, suggerir amb les mínimes paraules. Trobarem en tot el poemari aquesta gran habilitat de dir només allò que cal dir. Els poemes són breus, alguns brevíssims. Té molts poemes que tenen 4 o 5 versos. Fins i tot n’hi ha un de tres. Però, tot i la brevetat, tenen una força extraordinària, no sé si com més curts més impactants, ja que cada paraula val el seu pes en or. Són paraules molt triades, molt pensades i s’acompanyen de silencis projectats que intensifiquen el significat. Hi ha un esforç reeixit en construir una veu que no diga mai res sobrer, ni res que és repetisca. No trobem al poemari afectacions, recargolaments, farciments ni ornamentacions. Només una veu pura, una veu néta, això sí, és una veu de pedra picada. Ja podeu traure-vos del cap les idees sobre feminitats delicades i pusil·lànimes. Cal deixar enrere tots els tòpics sobre donetes angelicals i complaents. No espereu trobar subtils carícies a l’enteniment, ni moixaines ni magarrufes. Mari Rosa no us estovarà el cor amb flors i margarides. La seua veu és la veu d’una DONA amb majúscules, una veu poderosa que sap imposar-se per llançar al món de vegades crits, de vegades plors, de vegades autèntics atacs al cor.  Sap molt disparar la fletxa, i tocar-nos els sentiments.
Quan et bese, amor
entre els versos
se m'ompli de morts la boca
com si fos un cementeri.
El poema  és colpidor, els versos pesen cadascun més que l’altre i quan arribem al final ens deixa aclaparats; la imatge de la boca plena de morts és brutal, i produeix un impacte tant gran que a partir d’ací a penes si alenem.
Una altra imatge pertorbadora la trobem al poema 24, quan diu: El silenci xiscla dempeus. I sembla la mort reposada que s’ofereix. Són imatges sense concessions, que posen la pell de gallina. Aquesta imatge és tan plàstica que m’ha fet recordar el famós quadre del pintor suec Münch, El crit.
Com a historiadora que sóc, una imatge que m’ha encantat és al poema 25. Avorrible temps que ofrenes memòries de terrissa.  Una de les qualitats més reconegudes del temps és la seua capacitat per a erosionar-ho tot i aquest vers a mi m’ha fet pensar en les troballes dels jaciments arqueològics, aquells fragments de gerros que han perdut la utilitat en esbocinar-se la peça però s’han convertit en un tresor que ens parla d’un temps passat i oblidat. Al final, del temps, només queda la terrissa, que és terra cuita, terra transformada, però terra en definitiva.
Aquesta nit la mort em grata els versos. Una altra imatge colpidora on conflueixen la tenebra i la creació, la mort i la vida. És una imatge que dispara les alertes, podem imaginar la dama negra de la dalla palpant aquest món de paraules que Mari Rosa ha construït, amenaçant de segar-lo i acabar amb tot.
            Vòmits de pena fremeixen les parets.  És una imatge tremenda, gairebé insuportable. Alguna cosa se’ns regira per dins quan ho llegim, ens ataca fibres tendres de la nostra sensibilitat. Aconsegueix clavar el dard a la diana i ferir-nos.
Bramar la tempesta com si fores la mar avalotada, ens fa pensar en el poder de la natura, la mar desfermada i incontrolable, la grandesa de l’espectable de la fúria del mar.
Ja veieu a través de totes aquestes imatges que estem davant d’una proposta poètica que commou, colpeix i fins sotraga els lectors de moltes i diferents maneres. Ara bé, el poemari va molt més enllà de l’exposició d’unes imatges corprenedores. Hi ha un sentit profund al darrere de cada poema, un sentit que cada lector pot interpretar lliurement però, que està exposat de manera ben clara. Els versos de Mari Rosa són entenedors. Vull dir que no cal estar avesat a llegir poesia per captar-ne a grans trets el sentit. Sabeu que hi ha poesia molt difícil, de conceptes i idees que juguen amb l’ambigüitat i la confusió. No és el cas, ho dic per si algú de vosaltres no és massa acostumat als poemes i té una certa prevenció. Vos assegure que a Mari Rosa l’entendreu molt bé, ella no s’amaga rere dels artificis sintàctics, al contrari, la seua veu es despulla per mostrar-se plena i autèntica.
Aquesta és una gran virtut de l’obra. Quan la llegim, sentim una veu tan pròxima, tan sincera, com si cada poema fóra una confessió, com si l’autora ens estiguera contant la vida pròpia, despullant-se davant nostre sense prevencions ni recels. I ens la creiem totalment. Per reforçar aquesta sensació d’autenticitat, l’autora se’ns adreça, com si estiguera al nostre costat contant-nos la vida: 
Amb l’edat veus les coses més clares. 
Dic jo! 
Tampoc estic tan segura! 
Ara bé, en confiança us dic: 
“em quedaré sense respostes a tots els meus dubtes”
El poema al principi sembla clar com l’aigua, recull la saviesa popular sobre l’edat i la vida. Però, de sobte ens adonem que el poema ja no és tan clar, que passa alguna cosa entre les lletres que ens obliga a reflexionar, a rellegir amb paciència. Amb l’edat veus les coses més clares, tanmateix diu l’autora “em quedaré sense respostes a tots els meus dubtes”. I descobrim que el poema té un doble sentit, que les coses no són el que aparenten, i de sobte s’obri un pou de significat que es dispara en vertical cap a la fondària i de l’abisme brolla una pregunta: Què és en realitat la vida? La pregunta queda suspesa enlaire per què el lector, cadascú com puga, se la formule o se la responga.
El tema de les falses aparences, del fingiment, de la mentida en les relacions humanes, és un dels temes fonamentals del poemari, de vegades exposat d’una manera directa: Aquesta vegada no podràs fer el paperot,  ja no valen falses imatges, avui em cal ignorar la disfressa dels mots, tot és mengívol en aquesta matinada de mentides. Moltes vegades la falsedat la trobem associada a l’amor, un amor que és passió desfermada per part de l’enamorada i engany per part del seu amant. La majoria dels poemes tracten aquesta temàtica de desavinença amorosa, que es posa de manifest en la intimitat dels encontres, en una eròtica maleïda que convida, al silenci, a la buidor i la soledat. El neguit, la tristesa, la decepció, la pèrdua, són els sentiments que s’hi associen.
Vinculats amb el desamor, hi ha altres temes que van repetint-se, com ara el desig del cos de l’amant, l’enyorança d’un passat mes falaguer, la por a la pèrdua de l’estimat, la mort, companya inseparable de la vida i del sexe, el temps, amb el seu poder destructor. Són temes recurrents que a mesura que els retrobem ens semblen més angoixants, més desesperançadors. No obstant això, no m’agradaria que us quedàreu amb la impressió que la poesia de Mari Rosa és sempre fosca i depriment, perquè no seria cert. Al costat dels dolors, penes i desenganys hi ha un desig de més vida que es manifesta en l’escriptura com a camí de superació, i en l’ànsia de llibertat i de viatjar, i que aflora ací i allà en alguns poemes.
 Si poguera, ai! Si poguera,
 esdevindria vaixell sense present ni passat,
 capitana de quimeres,
 quixot de ma llibertat.

Obri la portella!
Que córrega l’aire!
Que una ventada
renove l’ambient!

Com a conclusió dir que estem al davant d’una veu poètica seductora, madura, plena d’ecos i ressonàncies, que concita les emocions amb una temàtica universal i que és capaç d’atraure lectors/es de tota condició cap al seu món, molt personal i apassionat.