viernes, 15 de febrero de 2013

CAPTIVERI


Alamanda obrí les pesades ventalles de la finestra i guaità a l’exterior. El cel era d’un blau esmolat com el tall d’una espasa. Feia un d’aquells dies excepcionalment radiants en què la mar s’aquietava i les barques llunyanes dels pescadors suraven prop de la costa com diminutes clapes d’òxid en la superfície d’un espill. A sota, les ones havien afluixat l’embat contra el faralló on s’alçava la torre. Les roques més profundes, habitualment submergides sota orles de furiosa bromera blanca, afloraven com escultures redescobertes d’un món antic.
“Avui fa bon oratge, potser vindrà el carceller” –va pensar Alamanda, i s’abocà tant com pogué a la finestra per escrutar el tram inferior de la torre, on una escala tallada en la roca conduïa fins a la portalada d’accés.
No veié rastre de forma humana, ni cap barca varada a l’escullera del faralló. Sospirà i es redreçà. Tornà de mala gana al seient i s’aclofà entre els coixins. Reprengué el teler abandonat sobre l’arca i passà el fil per l’agulla. Perforà la roba amb poca cura traçant un punt tort. Esbufegà i llançà el teler. S’hi havia dedicat a brodar els primers mesos d’estar presa; de fet, l’arca era plena d’estovalles guarnides amb punt de Flandes, però feia temps que els brodats no l’entretenien. Ja no l’entretenia res.
Es posà a caminar per l’estança, deu passos de llevant cap a ponent, quinze de nord a sud. El tapins ressonaven sobre el paviment de fusta i apagaven la remor de l’aigua.
          Escoltà un soroll estrepitós a la base de la torre i féu un salt.
        Ja és ací. Segur que em portarà un altre cistell de pa ronyós i conserves fastigoses, i encara li ho hauré d’agrair. Però almenys podré parlar una mica. Li preguntaré com va la guerra. Si avancen les tropes del pare, si se’n parla del meu alliberament –va dir en veu alta, com si volguera que les parets nues l’escoltaren.
Es tornà a abocar a la finestra i guaità. Els ulls esbatanats se li empetitiren per la decepció. Una gran soca que la marea havia arrossegat qui sap d’on colpejava el portaló.
         Déu meu, no puc continuar així... –va dir en un murmuri, i les cames se li afluixaren.
          Es repenjà a l’ampit, abaixà la cara i es refugià rere els braços encreuats. La llum del sol il·luminava la seua figura emmarcada al buit de la torre, la cabellera llarguíssima al vent, les mans aferrades als colzes, els dits llargs i delicats que, de tan prims, sostenien amb dificultats l’anell de la casa real. Una gavina creuà la immensitat del cel. Una parella de dofins saltironà fins a perdre’s de vista en l’horitzó infinit.

2 comentarios:

  1. Respuestas
    1. El text és un exercici només, però reconec que després d'escrit em va agradar i potser algun dia es convertirà en una història de debó. De moment caldrà esperar... Gràcies, Caterina, pel teu interés. Una abraçada.

      Eliminar