lunes, 16 de diciembre de 2013

EL BARÓ DE FOC

 Santa Llúcia m’ha portat un regal embolcallat d’il·lusió que espere poder compartir molt prompte amb tots vosaltres. És un regal dels que més m’agraden, fet de pasta de paper, tinta i paraules, tot ben amanit i disposat a fulles per poder gaudir-lo a xicotets glops, si es desitja, o a llargues xuclades, a gust de cadascú. Un regal de lletres, fulles i números menuts a peu de pàgina, un regal que pot semblar modest però en realitat conté tot un món.

Tot i que estic delerosa de mostrar-vos-el, de moment només us puc oferir un títol, quatre mots que semblen haver-se despenjat d’algun lloc per a figurar al web d’Edicions del Bullent. Però jo us assegure que darrere de tan modesta exposició s’amaga un tirallonga que va creixent i embolicant-se d’allò més i arrossegant llàgrimes i somriures que suren dins un mar de fantasia. El meu desig és fer-me a la mar amb vosaltres, que despleguem junts les veles i fem colze a colze la travessia. Tractaré de guiar-vos per les sendes que he descobert i de fer-vos gaudir fins al final. Ja sabeu que us necessite. Sense lectors i lectores les novel·les es moririen i també el qui les escriuen, i jo tinc moltes ganes de viure. Vivim plegats, doncs, que ja s'acosten els àngels d'EL BARÓ DE FOC.


viernes, 4 de octubre de 2013

La meua amiga Susanna Carpi, escriptora d'Igualada, va publicar els passats dies aquest article en la premsa local. M'ha semblat tan emotiu que he volgut oferir-vos-el.


SÓC D’UNA GENERACIÓ...

Formo part d’una generació de transició. Dels que hem viscut a cavall de la dictadura franquista i d’una  democràcia que encara avui va en bolquers.

Sóc d’una generació on no se’m va permetre parlar ni estudiar en la meva llengua, encara que vaig ser del pocs que la vaig poder aprendre d’amagat gràcies a una mestra compromesa i valenta que ens feia classe, als qui ho desitjàvem, després de plegar de l’horari escolar.

Sóc d’una generació on els meus pares i els meus avis van ser víctimes d’una de les repressions més brutals i sagnats de la història. Mitja Espanya va poder tastar la crueltat i  la maldat per part de l’usurpador amb aires de gran general i de salvador de la pàtria. Però Catalunya ho va ser doblement: Per republicana i per catalana

Soc d’una generació on la meva àvia catalana em cantava Els Segadors i La Santa Espina i em parlava de Macià i Companys. De les seves consignes de “Catalans, Catalunya!” i de tots els horrors d’una guerra cruel.

Sóc d’una generació on el meu avi català, pel sol fet de ser voluntari dels bombers en temps de la Segona República, va haver de fugir cap a França on el van internar al Camp de Refugiats d’Argelers, que va resultar ser un camp de concentració on la gent moria com a mosques per la duresa  de les condicions de vida, i d’on en va sortir quan va ser repatriat cap a Espanya per no voler lluitar al costat dels francesos en una França ocupada pels alemanys. Una Espanya que va prometre una amnistia a tots els qui no tenien crims de sang a les seves espatlles, però que com tantes vegades va mentir i el  van tancar en una presó de Logroño sobrevivint a tota mena de malalties i ultratges mentre la meva àvia havia de treballar de sol a sol pe poder tirar endavant les filles.

Sóc d’una generació on el meu pare va haver de deixar la seva terra per emigrar cap on pogués viure amb dignitat. La seva terra estimada que sempre va portar al cor i on també se li va prohibir parlar en la seva llengua: El valencià.

Sóc d’una generació on la meva àvia valenciana em va ensenyar amb la seva actitud, el que vol dir ser generós i solidari.

Sóc d’una generació on entremig del meu aixovar si podia trobar una senyera a la que la meva àvia catalana hi va fer les vores i cosir-hi les vetes per poder-la posar al balcó.

Sóc d’una generació en la que em van ensenyar al respecte cap a tothom, però també on vaig poder mamar l’estimació pel meu país i la meva llengua sense menysprear a ningú.

Sóc d’una generació d'avis i pares obrers. Sense estudis, però savis, que amb el seu esforç i treball van contribuir a fer gran el meu país.

Sóc d’una generació que avui té penjada la senyera al balcó, la que fa quaranta anys compartia espai entre llençols i tovalloles. La que no trauré fins veure el meu país lliure de corrupteles i males praxis, tant d’Espanya com de Catalunya. Perquè només pel sol fet de ser independents no ho garanteix.

Sóc d’una generació d’independentistes forjats amb la conducta d’un govern d’Espanya que no vol escoltar la veu de tants milers de catalans, que també sap que la independència no servirà de res si no canvien els fonaments de la política actual.

Sóc d’una generació que exigeix compromís, que la política neixi i sigui referendada pel poble, per la massa social que la compon.

Sóc d’una generació que no admetrà que els polítics s’apropiïn dels nostres impostos i que ens facin creure que la societat del benestar és cosa que poden decidir ells.

Sóc d’una generació que creu que una altra forma de societat és possible. Que la classe política està al nostre servei. Que ells només són els administradors de les nostres contribucions; ja que tals contribucions  no són res més que unes assegurances de salut, d'ensenyament, d’habitatge, de seguretat per un treball digne. No. No ens regalen res, perquè tot és nostre.

Sóc d’una generació que no permetrà que ni el president Mas ni el president Rajoy  ni qualsevol dels seus successors, manipulin per més temps la nostra vida sense passar comptes.

Sóc d’una generació que sap que el comunisme no ha funcionat, com tampoc no ho està fent el capitalisme i que es mostrarà inflexible davant de qualsevol altre abús  de poder, perquè tant en un cas com en l’altre, aquesta ha estat la causa del seu fracàs.

Sóc d’una generació que sap que la força i el desig d’un poble és molt més fort que qualsevol constitució d’una nació.

Sóc d’una generació que creu que tots som necessaris i que tothom té dret a una vida digna i de qualitat. Que ningú ha d’estar per sobre de ningú, ni poden beneficiar-se de l’esforç col·lectiu uns pocs en detriment de la majoria.

Perquè senyors mandataris de Catalunya, Espanya i Europa; aquesta generació meva,  la que ens precedeix i totes les que ens venen al darrera i empenyen amb força, ja no tenen por.  Saben que hi tenim molt poc a perdre i molt a guanyar.

Volem molt més que ser independents: Volem justícia social.

I per començar a posar fil a l’agulla, referèndum, ja. Sigui el que sigui que surti  de les urnes, un si o un no, serà inevitablement el tret de sortida cap a un canvi de consciència, pensament i conducta que no té aturador.

 

Susanna Carpi

 

sábado, 14 de septiembre de 2013

EL NAIXEMENT D'UNA HEROÏNA



          LOURDES BOÏGUES
       Arc. El naixement d'una heroïna
       Estrella Polar


Un nen abandonat enmig d’una nit de pluja, una curandera compassiva que desafia l’oratge, una reina de gran bellesa que ha mort de part, un rei sense pietat, una princesa que es juga la vida, tres feréstecs bosquetans proscrits... Són els personatges amb què s’inicia l’èpica història d’Arc. El naixement d’una heroïna. Un relat que fa experimentar emocions intenses a la vegada que concita a la reflexió sobre la dual naturalesa humana: la lluita entre el bé i el mal que s’allotja al cor de les persones amb dramàtiques conseqüències.
Arc. El naixement d’una heroïna és un llibre que ensenya una lliçó: la pau i la guerra són les dues cares d’una mateixa moneda que balla sense aturar-se --ara es tomba d’una cara i adés de l’altra--, sempre oposades però inseparables ja que l’una no té sentit sense l’altra.
El cruel, tirànic i bel·licós rei Roc és el pare de la bondadosa, innocent i pura princesa Arcàdia. L’enfrontament entre tots dos pel control del regne serà inevitable. Sobretot perquè el rei no és més que el titella d’un Oracle de bruixots que, des dels laberíntics soterranis del castell, han corromput el cor del monarca i li han robat la voluntat.
El transformació de la princesa en heroïna capaç d’enfrontar-se a l’Oracle i portar la pau a les terres que legítimament li pertoca heretar constitueix el nus d’una novel·la d’acció i aventures sense treva. Els dos mons oposats: la cort i el bosc, l’espai corrupte i el recer de la puresa, donen molt de joc a uns personatges que, posicionats en un dels dos bàndols, adquireixen sentit en la mesura que s’oposen entre ells.
¿Qui guanyarà la lluita? ¿Podrà cap bàndol declarar-se’n vencedor?
 La fi i el principi es fonen en un cicle, la història està condemnada a repetir-se, la lluita continuarà... ¿o no?
Amb aquest argument tan suggestiu, Lourdes Boïgues desplega les seues millors dots narratives i esdevé captivadora. No deixeu de llegir-la.

jueves, 4 de julio de 2013

ÀNGELS DE NATA


Maria Josep Escrivà, autora
Maria Alcaraz i Frasquet,
il·lustradora
Edicions 96


Al cel hi ha àngels daurats, fets de llum de sol i pols d’estrelles. També n’hi ha que semblen d’argent, perquè reflecteixen amb les ales la llum de la lluna. Altres són eteris i foscos com la nit, per guardar el son dels nens i les nenes. Els de reflexos tornassolats sobrevolen els prats amb ales de papallona, els que llueixen túnica d'un blau candorós vigilen els mars, mentre els que vesteixen de porpra encesa esperen al peu dels altars. O almenys això diuen els savis que van escriure els llibres més vells del món. Difícilment podríem nosaltres, amb els ulls cegallosos dels adults, abastar la diversitat d’aquestes extraordinàries criatures, de les quals només encertem a entrellucar l’ombra que projecten sobre les parets tosques de la nostra cova.
I, tanmateix, un àngel blanc com la primera neu de l’hivern ha estat vist al Grau de Gandia. Clar que no tothom l’ha vist, no. ¿Qui seria capaç de veure un àngel i reconèixer que allò ben bé era un àngel autèntic i no un anunci comercial o un miratge producte de l’estrés de cada dia? Doncs, només els infants, que encara conserven la mirada íntegra i sincera. L’han vist i l’han tocat. Havia caigut a sota d’una palmera, malalt, amb les ales brutes i desencaixades, el pobrissó. Un àngel de nata estavellat com un colom. És tot un símptoma dels mals temps vivim. Per sort, els nens no s’han quedat de braços plegats. N’han organitzat una de bona per salvar-lo. No us conte més. De segur que us féu cabal de la gran aventura que han viscut. Mentre llegia el llibre que ho narra tot amb pèls i senyals, pensava què bonic seria recuperar els meus ulls de xiqueta per poder tornar a veure les meravelles del món. Talps, que ens hem tornat talps!
Sort que, de tant en tant, un raig de llum pura ens travessa les pupil·les i ens il·lumina el magí. Aleshores, com si protagonitzàrem un miracle, som capaços d’escriure un llibre que conté una engruna d’aquella immensitat que escapa als nostres sentits, un llibre que guarda un bocí de cel, transmés per aquells que ens vetlen amb les seues grans ales blanques, un llibre que, en llegir-lo, ens torna nens i savis i pinta de color la nostra vida de talps.
Estic segura que així va nàixer Àngels de nata, i també estic segura que Maria Josep Escrivà mai no ens revelarà el seu origen secret, i farà molt bé.



domingo, 23 de junio de 2013

BELLESES ARBITRÀRIES


    
 
Carles Miret va ser l'any passat el guanyador de la XXXII edició del premi "Senyoriu Ausiàs March" que convoca l'ajuntament de Beniarjó, un dels premis més prestigiosos de poesia al País Valencia. L'obra, titulada Belleses Arbitràries, ha estat publicada recentment per l'editorial 3 i 4 i ja és al vostre abast en qualsevol llibreria. El passat dijous la vam presentar al Casal Jaume I de Gandia, davant d'un públic nombrós, i he de dir que des d'aleshores que l'estic rellegint amb molt de gust. És un llibre molt recomanable per a tots aquells que busquen una veu fresca, dotada de força i expressivitat, que fa propostes molt particulars a l'hora d'interrogar tant el món com la consciència personal.
Carles retrata amb perícia un paisatge de l'ànima format per més de cinquanta poemes que ens remeten a un jo poètic ben arrelat i, a la vegada, ascendent. L'autor gairebé sempre s'expressa en primera persona, amb l'expressa voluntat de mostrar-se, en un exercici de franquesa que va més enllà del recurs poètic. L'efecte és de proximitat, d'immediatesa, com si assistirem a autèntiques confessions. Les seues imatges són clares, els sentiments s'expressen amb transparència.
"Busque ansiosament les aigües despertes per les teues mans"
"En va tracte d'esborrar els nostres records, la nostra història de postal sense profunditat"
Res en l'obra de Carles Miret pot semblar excessiu o sobrer. Ben al contrari, el que trobem és un estil seré, de paraules que flueixen sense estridències i amb una gran contenció. Hi ha una tria molt conscient de mots, cercant la máxima expressivitat amb la máxima economía. Alguns poemes són autentiques "píndoles" poètiques i així ho reconeix l'autor.
Els seus temes són molt pròxims i a la vegada universals: l'amor absent, el temps, la sensualitat, el desig, el somni, la mort, el cos estimat, l'arqueologia, i els tracta amb una passió profunda però sempre controlada, fent una exposició neta d'excesos i d'enfarfegaments d'estil.
Us convide a descubrir aquesta nova veu poética que us atraparà amb els seus paisatges insondables, somnis escàpols, rellotges sense instants i paraules d'erms sense pluja.
 

viernes, 24 de mayo de 2013

PERLES DE LA NIT


Traducció de l'àrab de
Margarida Castells i
Encarna Sant-Celoni
Tanque els ulls i escolte el seu plany, tan llunyà, tan dolgut, però. Els laments de tota un plèiade de dones que van lluir com estels en les corts de l’antiga Al-Àndalus i que han estat sepultades per tones seculars d’indiferència, fins a esdevenir només el centelleig de menudes perles de la nit.
Dones amb veus esmolades com el fil d’una navalla a l’hora de repudiar pretendents no desitjats.
Dones amb veus dolces com mel en la bresca a l’hora d’afalagar els seus protectors. 
Dones amb veus ardents com el desert en cridar a l’encontre a l’enamorat.
Mestres, sense dubte, en l’art de la paraula.
Grans poetes oblidades. Com les pedres de les seues ciutats enrunades, com els descendents dels seus reis expulsats, com la pols dels seus llibres perduts, que el vent va fer voleiar fins més enllà del mar.
Noms que ja no ens diuen res.
Hafsa Bint Hamdun
Aixa Bint Àhmad
Wal·lada Bind Almústafki
Umm Alhanà
I tantes altres...
Princeses o esclaves però, sobretot, POETES.


Escolteu els seus darrers mots i aprengueu de la seua història infortunada, no tan diferent de la de totes les dones que han lluitat per fer-se un lloc en un espai dominat per l’altre sexe. I com Wal·lada proveu a dir:

Jo, per Déu, ben digna sóc d’honors
I, amb urc, marxa i camí vaig fent.

Emplato la galta al meu amant
I a aquell que el vol dono el meu bes.

martes, 23 de abril de 2013

DIA DEL LLIBRE A UTIEL

      
Supose que per a una escriptora no hi ha millor manera de celebrar el dia de Sant Jordi que parlant dels seus llibres amb els seus lectors i lectores. Almenys eixa és la impressió que he tingut avui a Utiel, quan he entrat al saló d'actes de l'IES Miguel Ballesteros Viana i he vist tots aquells alumnes somrients de 4rt d'ESO esperant la presentació de LA COPA DELS ORÍGENS. L'experiència ha estat molt gratificant perquè han estat molt atents, han fet preguntes en un valencià fluïd i correcte i han deixat ben clar que en terres de llengua castellana també s'hi pot fer país.
Una abraçada per a les profes Laia i Rosi, i per a tots els nous amics i amigues d'Utiel. Us promet que l'any que ve ens tornarem a vore si res no ho impedeix.






viernes, 19 de abril de 2013

SANT JORDI

Com cada any arriba Sant Jordi cavalcant sobre el seu cavall blanc, amb la llança ben dreta, l'armadura impol·luta, una rosa als llavis i un parell de llibres sota el braç. Bé, un parell és un dir, podien tres o quatre, o fins i tot una biblioteca. El cas és que el dia 23 és el dia del llibre i cal complir amb la tradició. Les llibreries us esperen vestides de festa amb el bo i millor exposat als aparadors. L'experiència paga la pena: els llibres s'amunteguen amb una abundància deshinibida, les cobertes de coloraines capturen la mirada just abans d'enlluernar-la amb un títol rutilant i, tot, seguit, submergir-vos en el dolç somnieig de l'encís que us durà a escollir aquest o aquell altre exemplar ideal per a l'àvia, la nena o el veí que us rega les plantes en cap de setmana. El cas és que a tot el món li agrada llegir i el dia 23 no s'ha de quedar sense llibre ningú dels que estimeu. Au, aneu drets cap a la llibreria i trieu amb el cor, amb el cap, amb la intuïció o amb els peus, tan se val. El cas és la bona intenció. Recordeu-vos de LA COPA DELS ORÍGENS si us agrada la fantasia o si teniu adol·lescents a casa. Amb qualsevol d'aquests llibres de segur que l'encertareu!

 
 




sábado, 13 de abril de 2013

SOPA ANTICÀNCER

      Aquesta setmana vaig passar per l'herboristeria i em vaig fer amb un llibre que em va semblar, d'entrada, curiós i interessant. És un llibre que s'ha fet popular entre els aficionats a les dietes curatives, especialment als EEUU però també a Europa, i ha generat tot un corrent de seguidors. La milagrosa dieta del ph (no té traducció al català), de Robert O. Youn i Shelley Redford Young, publicat per Ediciones Obelisco és un llibre que proposa una dieta d'aliments que alcalinitzen la sang per tal de recuperar la salut.
      He de confessar que jo no seguisc cap dieta especifica a l'hora de menjar, sobretot perquè la majoria són molt estrictes i turmenten el paladar però sí que m'agrada estar informada sobre els efectes de la nutrició sobre la salut i, de tant en tant, incorpore aliments o canvie hàbits per millorar el meu estat general.
      D'aquest llibre en concret m'ha cridat l'atenció una sopa que, segons els autors, té un alt potencial anticancerígen. En realitat, les qualitats anticancerígenes dels diversos tipus de col ja són ben conegudes entre els amants de la cuina vegetariana. Considere que tampoc es perd res de tastar-la.
      Ací us passe la recepta:
      
      SOPA ANTICÀNCER
      Per a 2 persones
      - 2 cullerades soperes de carvi o comí de prat (alcaravea en castellà. Carum carvi)
      - 2 tiges de bròquil
      - 2 rodanxes de col i altres 2 de col lombarda
      - 2 safanòries
      - 2 cebes tendres tallades
      - 2 tasses d'aigua calenta
      - sals integrals pures, al gust (sals de l'Himalaia o mar Celta)
      - 3 cullerades soperes de fenoll fresc
      - 1 pebre roig tallat a rodanxes

      Deixeu el comí de prat en remulla durant 24 hores abans d'usar-lo i elimineu el líquid. Introduiu les rametes de bròquil tallades menudes i les tiges a rodanxes fines en una cassola d'aigua. Talla la col i les safanories també menudes i tira-les a la cassola. Afegeix el comí de prat. Tapa i cou 5 minuts, sala-ho i aboca el guarniment de fenoll i el pebre. Ja pots emplatar.
      Els ingredients han de quedar bastant crus per a no perdre les propietats.
       Bon apetit i millor salut.

sábado, 6 de abril de 2013

LENTA AGONIA DE L'ERMITA DE SANT VICENT

               L’ermita de Sant Vicent, situada al terme de Gandia, vora el Serpis, és un d’aquells edificis que l’església ha abandonat, els devots han oblidat, les administracions han negligit, els constructors han cobert de naus industrials i les inclemències del temps s’han encarregat de deteriorar. I, tanmateix, res no ha estat suficient per fer-li perdre la seua dignitat. Tot i la seua degradació, continua sent un extraordinari document històric que ens informa sobre aquella antiga alqueria medieval de Benieto, habitada per musulmans abans de l’arribada dels colonitzadors cristians vinguts amb el rei Jaume I, i edificada sobre un jaciment arqueològic romà. En definitiva, una petita joia històrica i artística que els bàrbars (i no precisament els que esfondraren l’imperi romà sinó els que viuen i habiten entre nosaltres) s’han escarrassat en maltractar.
          Per desgràcia, la pràctica de destruir el patrimoni cultural no és cap novetat a Gandia, una ciutat on la tercera part de les edificacions protegides pel seu interès cultural ha estat enderrocada amb llicència municipal. Actualment, l’ermita de Sant Vicent només és una tessel·la de l'extens mosaic de patrimoni en runes amb què el govern municipal guarneix les cambres maleïdes de la seua incultura. Un mosaic que cada dia ha de suportar el frec de les botes dels irresponsables que tenen l’obligació de tenir-ne cura i, per contra, el xafen amb menyspreu.
Capella de l’Assumpció, ermita de Martorell, escoleta Wilson, edifici de Correus, calvari de Beniopa, quadra de Beniopa, alqueria del Gall, alqueria de Boles, alqueria de Sant Joan, morabit, torre dels Pares..., quants més? Tots abandonats, en perill d’esfondrament immediat. Mentre segles de cultura són devastats, Gandia perd un patrimoni que constitueix el fonament de la seua identitat i els ciutadans i ciutadanes confirmen que la crisi no és només econòmica, sinó que arrapa també cors i ànimes.

viernes, 29 de marzo de 2013

MONA DE PASQUA

Avui, Divendres Sant, mentre hi ha gent que adora fustes esguitades de sang i es flagela a ritme de tambors, la mort i la penitència ixen en processó amb un seguici de vestes que es planyen i udolen, els pecats són expiats i les promeses es compleixen, acostume a recordar Machado, en aquella Saeta tan emotiva que deia allò de: 

¡Oh, no eres tú mi cantar!
No puedo cantar, ni quiero,
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en la mar.

No sóc devota de dolors. Pense que el millor de la Setmana Santa és, tot just, que dóna pas a la Pasqua, el nou cicle, la primavera, la festa, el bon temps, els dies llargs i càlids i les ganes de viure multiplicades. Per això, enlloc d'anar a processons, acostume a passar el Divendres Sant amb el comboi de fer les mones.
Sóc fidel a la recepta que em va transmetre la meua àvia Rosa, la recepta de les mones de Simat.
Tres ous, una quarta de sucre, un quilo de farina de força, un tros gran de rent, una mitja d'oli i el que admet d'aigua. Per a guarnir-la, blanc d'ou amb sucre i canyella. També he aprés a fer-ho a la manera de Beniopa, i aleshores es diu reganyà. Li pose carabassat ratllat, ametla i nous a trossos, ou batut ensucrat, i xocolata ratllada. Vint minuts al forn.

   
Ja l'oloreu? L'olor de Pasqua és dolça i concupiscent, desvetla el sentits i els amara de desitjos. 
Ja els veieu? Els colors de Pasqua són els de les primeres flors, que tremolen sota el blau amb randes del cel de primavera.
Ja l'assaboriu? La mona de Pasqua és flonja i especiada; sucre, canyella, ametla i anís.Mmmm, deliciosa!
A totes i tots els que vulgueu compartir la mona us convide a vindre a berenar el dia de Pasqua a l'illa d'enlloc.
Quan la nit és fosca i clara
com el nus del pensament.
Quan el sol fred i calent
ompli els forats del sentiment.
Com la pluja humida i seca 
quan refresca el cos encés.
Quan el vent calmat i fort,
set que l'esperit vola dispers.
És Pasqua florida
a l'illa d'enlloc:
el temps de collita
dels fruits i les flors.
Són aigües tranquil·les
a l'illa d'enlloc.
Ocells i petxines
de tots els colors.
Són aigües tranquil·les
a l'illa d'enlloc,
peixos i gavines
de tots els colors.

Jaume Sisa. Orgia. 1971.


sábado, 16 de marzo de 2013

LA QUADRA DE BENIOPA

      Tot i que no sóc persona de tradició fallera, entre altres motius perquè m'he criat a Simat de Valldigna i allí no se celebra la festa, des que visc a Beniopa col·labore amb la falla amb un article per al llibret. També me n'han demanat altres falles de Gandia com la del Passeig, la de la Vilanova o la de Corea. He procurat sempre complir els encàrregs tan bé com he sabut perquè pense que el llibret és una de les poques ocasions que, més gent de la que voldríem, viu l'experiència de llegir en la nostra llengua. Els llibrets a Gandia han millorat molt qualitativament, sobretot si els comparem amb els d'altres pobles, just per l'esforç que, d'una banda les comissions i d'altra els escriptors i escriptores, hem realitzat plegats. Fa gust comprovar com, els rípios van deixat lloc a poemes acurats i a articles interessants. En aquest sentit, cal destacar la feina feta per Pasqual Molina, amb l'ajuda inestimable de Vicenta Llorca, en promocionar els premis literaris Iaraní i Joan Climent als millors articles dels llibrets de falles, que han estat un autèntic estímul per a la millora de la qualitat de les obres presentades.
     L'any 2000 vaig tindre la satisfacció que el meu article "Conte de Sant Josep" eixira premiat amb el Premi Iaraní, i publicat pot després pel CEIC Alfons el Vell en un llibret col·lectiu que reunia tots els relats premiats i que podreu trobar fàcilment a les llibreries.     
     La meua col·laboració d'enguany amb les falles ha estat doble. D'una banda amb el llibret de Beniopa i d'altra amb el llibret de Corea, que és una obra magnífica. Per aquells que tingueu curiositat, us avance que en tots dos articles he escollit com a tema la pèssima situació del patrimoni cultural de Gandia, prenent com a exemple dos edificis de referència com són: la quadra de Beniopa i l'alqueria Martorell.
Si us ve de gust llegir una mica, podeu llegir el de la quadra, que està penjat al web de Saforíssims. 


viernes, 8 de marzo de 2013

BARÇA OU BARZAKH!



Àfrica és una terra dura, potser per això els seus fills coven des de la infantesa la il·lusió d’un paradís on la vida no siga pescar peixos o pasturar cabres sinó bellugar els peus rere un baló amb ales, un baló que vola fins al cel i en la seua trajectòria deixa caure una pluja de monedes d’or. Com més amarga és la pobresa major el desig de buscar el paradís, més arrelada la gosadia d’afrontar els perills que comporta el camí, més cega la temeritat d’assolir l’impossible.

Pasteres de mort solquen el mar que impedeix als fills d’Àfrica assolir els seus anhels. Què importa la mort, la vida a Àfrica també pot ser una mort. Només hi ha vida de debò a l’altra banda del mar. Les estrelles ho confirmen, estrelles de fusta de banús que han eixit del cor d’Àfrica per tocar amb la punta dels peus el cel del baló: Samuel Eto’o, Salif i Seydou Keita, Salomon Kalou, Baky Koné, Touré Yaya... Barça ou barzakh!

Mabale, Umm, Amadou es decideixen a emprendre la travessia, les cames lleugeres, el farcell ple de somnis, i el bagul de saviesa que l’àvia els ha llegat. Cia p degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn.  De Dakar a Casamance, de Casamance cap a les illes Canàries. Huitanta-quatre persones dalt d’una barca. En alta mar els somnis no alimenten ventres afamats, no orienten enmig de la deriva... Lu waay rindi ci sa loxo lay naac. Tard o d’hora, a la vida els nostres actes ens atrapen.
Barça ou barzakh! Una novel·la de Gemma Pasqual que us trasportarà al drama dels emigrants africans a través d'una mirada plena de respecte pels seus orígens i per la seua cultura, una mirada càlida i molt humana, i a la vegada crítica i poc condescendent amb les desigualtats socials.

martes, 19 de febrero de 2013

THE VALLEY OF THE SIX MOSQUES



Garcia-Oliver, Ferran. “The Valley of the Six Mosques: Work and Life in Medieval Valldigna”. The Medieval Countryside 8. Turnhout:
Brepols, 2011. Pp. xx, 311. $150.00. ISBN: 978-2-503-53130-4.

    Reviewed by Tom Barton
         University of San Diego
         barton@sandiego.edu


This brilliantly translated monograph is a rare example of medieval scholarship that is both path-breaking and literary. When its bestselling original version, “La vall de les sis mesquites: El treball i la vida a la Valldigna medieval”, first appeared in 2003, this combination may have come as less of a surprise to Catalan readers who already knew Ferran Garcia-Oliver as an accomplished medievalist (“profesor catedràtic” of medieval history at the Universitat de València) as well as a popular novelist and essayist.
In addition to several important but more conventional monographs concerning the feudal, religious, and ethno-religious history of medieval Valencia, his works at the time included novels and a well- received biography of the fourteenth-century Valencian knight and poet, Ausiàs March. Garcia-Oliver took fifteen years to publish his doctoral research, but the time enabled him to substantially rewrite and season the work, yielding a much more mature and elegant book. Its translation into English, in turn, has afforded the author another opportunity to revise and expand, adding material and clarifying discussion to make this relatively unknown microcosm within the Crown of Aragon more intelligible to an international audience.

Valldigna ("Worthy Valley") is the name the Christians gave the Alfàndec valley after conquering it in the mid-thirteenth century and awarding its Muslim inhabitants the free religious practice and other concessions meant to encourage them to continue working the land for Christian landlords. Even though he delves into the cultural and administrative repercussions of the Germanies revolts of 1521 that transformed the Muslims of the kingdom into Christian converts (Moriscos), Garcia-Oliver is chiefly interested in the messy coexistence of Muslims, Christians, and sometimes Jews in the valley's six Muslim (and one Christian) villages in the preceding years. These residents were ironically preserved by the stern yet pragmatic lordship of the Cistercian house that was invested with the valley by the king at the turn of the fourteenth century. The book describes dynamics of coexistence in which ethno-religious identity, in spite of mutual distrust, ultimately mattered little in much day-to-day interaction. Certain kinds of contact (chiefly sexual relations) were of course strictly forbidden, and Christian settlement was mostly segregated within the walled planned village of El Ràfol. Christian vassals were also generally better off than their Muslim counterparts, with more land, lighter taxes, and additional privileges. Yet despite these barriers and patent differences in their religious laws, places of worship, and certain customary practices, the diverse situational evidence presented by Garcia-Oliver reveals that Christian and Muslim peasants were strikingly alike: conservative, hard-working, and not especially devout, and caught in a similar peasant existence under the same absolute lordship of the abbot (12-17).

While Garcia-Oliver repeats the common medievalist's lament about the "labyrinth of silences" that impair the "tracks left by peasants from Valldigna," it is apparent from the chunks of primary sources punctuating the narrative that for all of its frustrating gaps, the incredible richness of the documentation pertaining to this valley helped him capitalize on his gifts of capturing the "drama [that] gives birth to life" in vivid, often mesmerizing prose. The variegated and detailed nature of these sources, from colorful court proceedings to terse records of account, recommended an unconventional approach.
Instead of disciplining the material to support a single primary argument, Garcia-Oliver chose to organize the monograph as a series of diffuse topical chapters filled with case studies and digressions.
Although, for many subjects, he borrows evidence from different time periods throughout the valley in order to present overarching phenomena before the “Germanies” revolts, Garcia-Oliver also considers dynamics over time, when relevant, in order to present spatial patterns and inter-connections: for instance, he profiles the management styles of individual abbots (e.g., 16, 197), documents the exodus of Muslim and Christian families from the valley to indicate the difficulty of sustaining a living there (186), and accounts for
changes in the seigniorial administration (277). With the rural life of the valley serving as book's topical thread, this organization engenders a less cohesive but ultimately more satisfying narrative because it equips the author to pursue the implications and stories that interested him most within this evidence. This is not to suggest that any of these sources speak for themselves. Anyone who has slogged through scores of thick, irregular, often deteriorated register volumes will appreciate the inordinate toil required to locate, select, decipher, and recreate the illuminating chains of vignettes that occupy the analysis of each chapter. Yet throughout most of Garcia- Oliver's discussions my dominant impression was awe at how much he was able to recover, with such apparent effortlessness, about life in this small place over half a millennium ago.

The book begins with a chapter that describes the physical and human geography of the valley: the roads integrating villages and the centers of seigniorial power with the fields, marshes, and mountains where the peasants conducted their work; the political context; and demographic growth in the valley. It then turns, in Chapter 2, to the largely indistinguishable agrarian pursuits of Muslim and Christian peasants in the valley. While peasants were interested in the protection afforded by diversification, their conservatism, combined with the heavy rents demanded by the monastery, led many of the less- well-off to prefer the customary cultivation of wheat, which could feed their families in times of scarcity, rather than innovating with potentially more lucrative (yet labor- or capital-intensive) engagements such as sugarcane, mulberry leaves for silk production, bee-keeping, and stock-breeding. The agrarian economy of the valley, in general, benefited from the melding of Andalusi agricultural techniques and the peasants' own experience gained since the conquest, which made it, in Garcia-Oliver's view, one of the most productive regions in Western Europe and made possible the high rents and taxes imposed by the monastery. Valldigna's fecundity and its residents'
desire for supplemental income encouraged the marketing of high-value goods well beyond the valley via both land and sea-based commercial routes, which offered both the possibility of profit and the danger of misfortune from banditry and legal claims.

Chapter 3 delves more deeply into the factors underlying the individualism and conservatism of the peasantry. Self-sufficiency and the priority of "intimate domestic decisions" fostered the normalcy of individualism that was only occasionally disrupted by collective action inspired by extraordinary abuses by the abbot, urban creditors, or rival communities. The family's well-being was prioritized above all else since peasants recognized that it represented their most important protection against both financial and criminal misfortune.
In spite of the productivity of the valley's rural sector, peasants lived in constant fear of debt (which inspired otherwise resistant agriculturalists to innovate), and the general scarcity of land made it more difficult for upwardly mobile peasant families to assemble a landed patrimony and establish themselves among the landowning elite.
Peasants therefore had to start working at a young age, hiring themselves out as day laborers or servants, in hopes of saving enough to afford marriage, and many left the valley in search of better opportunities. Moneylenders of all faiths preyed upon these marginal communities through the offer of vital credit in the form of both loans and “censals” (leveraging land). The many obstacles spread throughout the year that stood between peasant families and viability were worsened by the multitude of taxes imposed by the monastery.
The individualism of peasants and their families--combined with clear memories of ineffective past action against the lord--impeded effective collective action against seigniorial abuses. The Muslim vassals of the valley preferred to exercise 'weapons of the weak'
(Garcia-Oliver does not use the term or reference Jim Scott) to undermine the “corvée” (“manaments”) and other offensive rights exercised by the lords. Arguably the biggest disruption of these rights was the conversion of the Moriscos, which entitled the formerly Muslim vassals to the same exemptions as Christian residents of the valley.

What were the internal dynamics of families in Valldigna? The next chapter pursues this question using a fascinating body of archival materials. We learn how Muslim youths, in particular, struggled to earn sufficient money to marry, due primarily to the excessively high customary value of the dowers (“acidacs”) with which men "purchased" their brides. Even though men exercised considerable authority over most family affairs, both “acidacs” and dowries invested wives with increased agency, since husbands had to obtain their consent before utilizing this property. Desperate young men and women could deviate from this traditional pattern by either abducting would-be wives or offering their bodies in the hopes that it would engender a union, respectively; these were interactions that, Garcia- Oliver finds, ended in clandestine marriages, unwanted pregnancies, and even mortal abortions. Just as achieving successful marriages represented a considerable relief for families, the difficulty of establishing or perpetuating a family drove many settlers out of the valley, never to return. Nevertheless, Garcia-Oliver caps off the chapter with two in-depth (mixed) success stories: he uses the story of Pere Baldó, who was born a peasant and ended up the abbot of Valldigna, to illustrate the mechanisms of upward mobility at work in the valley and the case of the Christian Colomer family to show how a family's prosperity established by its enterprising founder could be challenged by political conflicts and obstacles facing its second generation.

Chapter 5 turns to consider the condition of the individual peasant in the valley and what characteristics would have been required to establish him as "A Man of Qualities." Violence, preferably perpetrated by dagger (the peasant's favorite weapon), was the language by which residents codified their daily relationships and solved their conflicts and thus ironically was the most effective way to restore harmony to Valldigna's communities. The rules of conduct for the quarrelling punctuating daily life were dictated less by the “Furs” of Valencia (the kingdom's territorial law) than by custom and tradition, "a collection of experiences and referents" (222). The competition and feuding between the "big men" of the valley was more common, more deeply linked to the political order, and more ritualized. The initial causes of the feuding usually remained deliberately hidden, and when the injured honor was finally restored, the families tended to emerge emboldened with a better-united purpose. Garcia-Oliver also explores how the engagements of adults at the family level over their honor were emulated by adolescents in their sexual relations. Although accusations of sodomy as well as Christian-Muslim liaisons were prosecuted and punished severely in accordance with both Christian and Muslim laws, in general the monks "turned a deaf ear to the sins of the flesh" (260). They opposed only clandestine prostitution because it deprived the monastery of tax revenues and hostels of patronage and increased the potential
for Muslim use of Christian public women.

The final chapter concerns the activity and handling of miscreants in the valley. Peasants were vigilant about protecting their crops against thievery--which, if frequent, could begin to undermine a family's finances. The fact that these were tight-knit communities meant that it was difficult for anyone to make a living through theft alone. In contrast to urban crime, thievery in the valley tended to be motivated by hunger; it was primarily an effort to supplement meager incomes. Despite the best efforts by the lords and their officers to uphold law and order and punish thieves, the local court proved ineffective: it did not hold malefactors accountable or serve as a deterrent to crime. There was simply too much work for local officers, and the justice system demonstrated "a certain stagnation in judicial conception and practice" and lacked the modernization occurring in the cities (280). Far from a money-making seigniorial operation, Garcia- Oliver calculates that the local court spent more on its operations than it earned from fines. It had to maintain a larger staff due to its accommodation of two parallel systems of justice: for cases involving Muslim and Christian plaintiffs and defendants, the court had to involve Christian notaries and experts knowledgeable about the “Furs” as well as “qadis” and “faqihs” capable of upholding Islamic laws. The harshness sometimes displayed by the court in its verdicts, the author contends, was "rather a sign of impotence." Ultimately the officials could not find the "correct antidotes" to the violence endemic to the peasant society of the valley (288).

Because this is a book without a dominant argument, it did not require a traditional conclusion to weave together its sub-points and reinforce its thesis. Instead, an epilogue that presents timeless vignettes from "An Ordinary Day" a passerby might have been privy to had he visited the valley during the fourteenth or fifteenth century serves as a satisfying and elegant end to the study. Building on the foundations laid by the previous six chapters, Garcia-Oliver takes this opportunity to paint for the reader a final set of scintillating, highly personalized images from this landscape with his evocative prose. By this point, after three hundred pages of story-telling, the reader feels that he has become a fly on many walls throughout medieval Valldigna, gotten to know its rhythms and local  personalities, and, almost as with a good novel, is morose to have to bid them goodbye.

No history book can be all things, and it is understandable that Garcia-Oliver had to let go of features common to monographs in order to breathe such life into a potentially dry topic. Most notably, despite the author's gratitude to Paul Freedman and Isabel Alfonso for their "purely historiographical meditations" (ix), the book does not relate its discoveries to the considerable volume of secondary research on rural society and coexistence within the Crown of Aragon, greater Iberia, or Western Europe. Aside from a fruitful nod to
Braudel (93), the main text and notes are devoid of references to other scholarship. How do we integrate this case study into the broader picture? Garcia-Oliver surely has complex, illuminating answers to this question but divulges nothing specific throughout the study. Given the extensiveness of the primary-source quotations in the footnotes, space could not have been the limitation. Given the author's stated objective of reaching out to an international audience in his new preface, it seems he could have made more of an effort to
engage with other work on rural society and coexistence and thereby rendered his monograph all the more useful to scholars without decreasing its readability. Indeed, at this price point there was no chance this version would be the bestseller it was among “Catalanoparlants” and therefore little risk of scaring off history enthusiasts with some orientative historiography.

In spite of this forgivable deficiency, this study certainly accomplishes much more than reminding us that "Europe was, and is, more than a Christian club" (viii). It transports us to a lost world through vibrant glimpses of the fiercely competitive and complicated lives of late medieval peasants by using unparalleled and largely neglected archival resources from the Crown of Aragon. Both serious scholars and general readers interested in life in the medieval countryside should treat themselves to this impressive journey through “The Valley of the Six Mosques”.