jueves, 26 de julio de 2012

VIDES DESAFINADES

Les primeres pàgines de Vides desafinades, la  novel·la de Xavier Aliaga guanyadora del Premi Joanot Martorell 2011 i del Premi de la Crítica, m’han transportat en el temps fins als meus anys d’estudiant, quan les anades i vingudes a València convertien l’experiència del tren en un fet gairebé quotidià. Quantes hores dalt d’aquells vagons que presentaven paisatges humans sempre canviants i tanmateix previsibles! En aquesta ocasió, el viatge que proposava Xavier amb la seua novel·la feia presagiar un trajecte accidentat, no sols perquè partia cap a una destinació incògnita sinó, sobretot, perquè a la companyia de les paraules  calia afegir la de la música, reforçant-se mútuament  per generar un ambient de grisor urbana, de crisi col·lectiva atiada per la desorientació, la incertesa i la nostàlgia... Un ambient que, malauradament, m’ha resultat familiar pel seu realisme i actualitat.
                Dins d’una densa atmosfera angoixant s’entrecreuen sis narradors, sis personatges que avancen trontollant per la vora d’un abisme sense saber si la següent passa no serà la que els farà estimbar-se.  El drama es descabdella amb una tensió creixent que esclata al final.       La novel·la se centra en les relacions d’un grup d’amics que pertanyen a una mateixa generació. Passats els trenta anys, han d’enfrontar la maduresa en una conjuntura de degradació econòmica i social que els ho posa realment complicat.  Als conflictes laborals cal sumar la inestabilitat emocional i afectiva. Els capricis de l’amor, la urgència insatisfeta del sexe, les conseqüències imprevisibles d’alterar l’equilibri precari de les relacions de parella, els problemes de comunicació i les seues barreres insalvables. Tanmateix, tot i que la situació de cada un d’ells siga dramàtica, la interrelació resulta esperançadora. Malgrat els desamors, fracassos personals i amargures que pateixen, són capaços d’establir llaços càlids i afectuosos que els lliguen entre ells i a la vida. Aquesta actitud generosa de donar-se als altres, i també d’estimar la música, serà la que els permetrà arribar, malgrat les seues vides desafinades, a un desenllaç sorprenent.
                La trama és complexa i ben travada, i s’enriqueix amb una gran diversitat de temes menors (no per la importància sinó pel tractament) molt presents a la societat actual: la precarietat laboral, les dificultats de les discogràfiques alternatives, la sida, la soledat i l’anihilament de la vida urbana, els paranys del sexe, les dietes macrobiòtiques, el masclisme i tants d’altres, on Xavier posa de manifest la seua gran capacitat narrativa. És especialment destre, a més, en les descripcions d’escenaris urbans i periurbans molt detallats, ja siga una oficina, una cafeteria o un carrer; que, de sobte, ja ens resulten familiars.
                Però, potser, el més personal del llibre és la manera com està escrit. Les sis veus de la novel·la, tot i les diferències de registre ben treballades, són la veu de Xavier, una veu fresca que parla molt clar, amb un estil àgil, directe, de vegades barrejat amb indirecte, sempre impactant, amb domini dels recursos expressius. Rotund i original.
                Us he de confessar que llegint Vides desafinades m’ho he passat bé  i he patit, tot a la vegada. Segurament a causa de Gerard. Des que he pujat al tren amb ell i he sabut allò de la seua núvia s’ha convertit en el meu personatge preferit. La majoria de lectors (així, en masculí) s’han quedat enlluernats per la Vicky (la meravellosa propietària de la discogràfica), em sembla que fins i tot l’autor li té una secreta predilecció. Però a mi qui m’ha robat el cor és Gerard, el personatge més desgraciat. Crec que m’ha despertat el vessant maternal, les ganes de protegir-lo d’ell mateix com si fóra un nen petit, fer-li un bes i un calbot tot a la vegada.  En fi, cadascú que trie el seu i que diga la seua. Res millor a l’estiu que llegir i parlar de literatura.

No hay comentarios:

Publicar un comentario